ERC davant ETA: la pau d’ERC

Les aventures i desventures de Carod-Rovira entorn del seus contactes amb ETA tenen més d’una lectura possible. Des de l’independentisme no ens podem quedar amb els missatges espanyolitzants i superficials de si això ajuda al PP i perjudica el PSOE, o de si la dignitat de l’un fereix la confiança de l’altre o congratular-nos per una suposada valentia del de més enllà...

Tampoc cal deixar-se enlluernar per mots com pau o diàleg sense especificar-ne el contingut exacte, que en el cas del conflicte entre l’Estat espanyol i Euskal Herria només poden significar el reconeixement i l’aplicació del dret a l’autodeterminació de la nació basca.

Per al nostre moviment el més important és l’anàlisi dels fets, en clau independentista, i això implica tenir en compte alguns elements que no poden ésser deixats de banda, alguns dels quals ja han estat apuntats per altres col·lectius i organitzacions de l’Esquerra Independentista.

D’entrada, cal remarcar que tot aquest afer demostra que l’Estat (o si més no, una part dels seus aparells) ha prioritzat la lluita contra el front català després de les eleccions al Parlament del Principat, en constatar l’avenç de la consciència nacional i social d’una part de la nostra nació.

En segon lloc, s’ha demostrat que, a través de la seva sucursal a Catalunya, el PSOE fa i desfà al si del tripartit i, per això, el president de la Generalitat d’amunt ha acceptat submissament la dimissió presentada per Carod-Rovira l’endemà mateix d’haver-la rebutjada.

En tercer lloc, el posicionament de CiU, que ha ajudat indiscutiblement el PP i la Brunete Mediàtica a criminalitzar una trobada totalment legítima, confirma una cop més l’aliniament constant amb l’Estat que ha caracteritzat la trajectòria de la coalició regionalista (suport a les lleis repressives, encobriment de la tortura, crida al pacte silenci respecte del terrorisme de l’Estat, etc.)

En quart lloc, Carod i ERC han plantejat les eleccions espanyoles del 14 de març com un envit. Segurament, la polarització Carod-PP els permetrà arreplegar centenars de milers de vots. Ara bé, què passarà l’endemà? L’endemà la realitat continuarà sent l’actual: l’aposta per una estratègia condemnada al fracàs, ja que parteix dels supòsits que l’Estat espanyol és reformable i que el PSOE acceptaria el reconeixement dels nostres drets nacionals. Aquests supòsits il·lusoris expliquen en gran part per què ERC ha optat pel tripartit i per què els seus dirigents frisen per veure el PSOE al capdavant del govern espanyol. ERC, doncs, ha triat una opció inviable, en lloc d’apostar per la ruptura democràtica i la creació d’estructures de construcció nacional.

A més d’aquests elements, n’hi ha un altre que no ha estat comentat i que mostra tant quina mena d’independentisme representa ERC com què se’n pot esperar. Es tracta del fet que Carod-Rovira hagi tornat a presentar les tristes maniobres d’ERC en col·laboració amb l’Estat espanyol per a eliminar Terra Lliure com un factor positiu de la seva carrera política.

El dirigent d’ERC ja havia mostrat més d’un cop la seva peculiar concepció de la lluita independentista sobretot amb el distanciament del seu partit de l’esquerra abertzale basca i el seu agermanament amb Eusko Alkartasuna; però mai no havia assumit plenament com ho ha fet ara la destrucció de Terra Lliure com un dels seus mèrits principals. Això és un pas endavant en la seva definició política i el situa més a prop de Àngel Colom, les maniobres del qual no sols assumeix sinó que s’autoatribueix.

Quins són, doncs, aquests suposats mèrits d’en Carod en les negociacions de 1991?

Les negociacions d’ERC de l’any 1991 i següents (encapçalades si més no externament per Àngel Colom) són un exemple del que no han de ser unes negociacions fetes des de posicions independentistes.

Àngel Colom, líder d’ERC, emprèn una veritable “croada” per la liquidació de Terra Lliure. En lloc de promoure un debat que pogués portar a preses de decisió conjuntes dels presos i del conjunt de militants d’aquesta organització, Àngel Colom pacta amb l’Estat espanyol la promoció de la figura de la legislació de l’Estat espanyol per al salvament individual d’alguns presos pel seu compte: l’anomenada reinserció, definida pel conegut apartat 57 bis b) del Codi Penal segons el qual s'exigeix, a més de l'abandó voluntari de "les seves activitats delictives", "l'obtenció de proves decisives per a la identificació o captura d'altres responsables", és a dir, ras i curt, la delació.

La direcció d’ERC treballava per a acabar la lluita armada en un context de por generalitzada davant una forta repressió en què no sols aquesta activitat rebia la denominació d’activitat delictiva, sinó que ho feia aprofitant les reaccions individualistes i les febleses humanes davant la repressió i promovent les conductes més abjectes com la delació entre antics companys. Era evident que, en aquesta casos de “sortides individuals i col·laboracionistes” els beneficis dels qui s’havien acollit a les propostes de l’Estat espanyol i d’Àngel Colom, comportaven, al mateix temps l’enduriment de la repressió per a aquells qui no estaven d’acord amb aquestes vies indignes.

Per contra, des del moment del seu naixement, la lluita independentista es configura com un repte a l’Estat, és presentar-se i mantenir-se amb la capacitat, si més no moral, de tractar de tu a tu a l’Estat opressor, de no mostrar ni feblesa ni submissió, perquè aquests comportaments no fan altra cosa que enfortir la falsa raó de l’Estat, legitimar la seva dominació i, al capdavall, llençar per la borda tots els esforços i sofriments de tota la militància que ha estat lluitant durant anys per uns objectius d’alliberament nacional i social.

En resum, difícilment es pot construir un moviment d’alliberament nacional sòlid renegant de les bases que, mal que els pesi a alguns dirigents d’ERC, van contribuir notablement a configurar l’independentisme com a moviment social i polític. El fet que una part de la direcció d’aquest partit (Carod-Rovira, per exemple) no participés en l’engegada i expansió de l’independentisme durant els anys 80 del segle passat no els hauria d’encegar fins al punt de negar aquesta evidència històrica; ans al contrari, farien millor de callar.