Controladors aeris, dictadura i consens

L'abandonament de la feina dels controladors aeris i la resposta del Govern del PSOE, decretant per primera vegada en la història del règim constitucional l'Estat d'Alarma i militaritzant els aeroports espanyols, han suposat un episodi accelerat i convuls del qual poden extreure's algunes lectures polítiques d'un abast que supera el conflicte laboral.

L'assumpte és altament espinós i, especialment per a l'esquerra, revesteix prou arestes com per dificultar un diagnòstic nítid i encar més una presa de posició. L'esquerra política es troba dividida o s'ha pronunciat a mitja veu. En l’àmbit sindical la situació és similar, ja que tret del sindicat CGT cap altra central no ha qüestionat la resposta governamental. En l’àmbit de l'esquerra social i els anomenats "moviments socials" la tònica general ha estat el silenci i/o els dubtes. En termes generals, el conflicte ha agafat l'esquerra amb el peu canviat, incapaç d'orientar-se políticament partint de les "anàlisis de la composició de classe", i amb la sensació de ser espectadora d'un esdeveniment més que rellevant, en el qual no importa gaire la poca cosa que hagi de dir.

Aquest breu article no entra al terreny de les relacions laborals, sobre el qual s'estan escrivint ja anàlisis més informades. L'objectiu, en canvi, és assenyalar algunes lliçons de política que han emergit arran d'aquests esdeveniments.

1. En primer lloc, la manera com el PSOE ha posat fi a la vaga -no declarada- dels controladors és una crida d'atenció sobre la naturalesa de l'Estat. Els militars han ocupat els aeroports per imposar disciplina als controladors aeris, perquè aquests tornin a la feina i acceptin la modificació unilateral, per decret, de les seves condicions laborals. En aquest sentit, el PSOE neteja la casa abans de vendre-la, per fer-la comercialment més atractiva. El mandat que el PSOE compleix amb la privatització de la gestió dels aeroports, i amb la resta de mesures d'ajust dictades i que vindran, prové de les institucions financeres internacionals, com ara l’FMI, de les potències de la Unió Europea i de la capacitat dels mercats financers per imposar mesures amb les seves amenaces d'especulació contra el deute espanyol.

En aquest sentit, és innegable que s'ha produït una considerable cessió de sobirania dels estats nacionals cap a les institucions financeres, els organismes supranacionals i els poders econòmics privats que es mouen en una escala global. Tanmateix, l'Estat continua sent el terreny principal en què ocorre el procés polític- la discussió, negociació i reformulació de polítiques públiques- i en particular l'únic en el qual diferents interessos tracten de ser gestionats i conciliats d'acord amb paràmetres públics i susceptibles de ser canviats per procediments electorals.

Tanmateix, i tal com ja escrigués Carl Schmitt, la naturalesa del poder estatal rau en la seva darrera ratio, en fins on pot fer arribar els seus instruments coercitius per a la regulació social. És efectivament en les situacions d'excepcionalitat, de suspensió dels drets i garanties que protegeixen els individus del poder omnípotent estatal, quan aquest es revela en tota la seva dimensió. És en darrera instància perquè és capaç d'imposar aquestes mesures d'excepcionalitat, de suspendre la "treva" que codifica, restringeix i fa previsible i revisable la violència que el constitueix, que les decisions públiques estatals són creïbles i provoquen obediència. L'Estat és un camp de negociació i articulació d'interessos, però alhora és una relació social marcada pel monopoli de la violència posat al servei d'objectius polítics que es pretenen legítims. La seva cara última és, per tant, la guerra, la possibilitat, tot i que sigui remota, de trencar les negociacions, aixecar les traves i ocupar militarment els aeroports per obligar els controladors a tornar als seus seients sota amenaça del codi militar. La crisi dels controladors, en aquest sentit, ha afavorit un gir leninista de la política espanyola, encara que sigui per pocs dies.

2. En segon lloc, a ningú no se li escapa que el govern de Zapatero, Blanco i Rubalcaba ha pogut imposar mesures de la duresa de les encara vigents perquè s'enfrontava a un sector marcat per la seva incapacitat de generar solidaritats fora del seu gremi. Els controladors aeris, que sempre han defensat els seus alts salaris i les seves comparativament excepcionals condicions de feina com a privilegis de casta, apel·lant a la seva capacitació professional i desvinculant-se de qualsevol reivindicació o identitat de classe, fa molts anys que estan creant les condicions perquè el Govern espanyol hagi pogut aïllar-los i colpejar-los amb la rapidesa i contundència demostrada. Segurament per la mateixa raó sectors amplis de l'esquerra han reaccionat davant dels esdeveniments del 4 i 5 de desembre amb un una menyspreadora desentesa, i en alguns casos fins i tot  

celebrant la derrota d'un col·lectiu considerat de "senyorets".

En qualsevol cas, la maniobra realitzada davant la vaga no declarada dels controladors aeris presenta trets ja assajats en altres conflictes laborals anteriors, i mostra un esquema susceptible de ser aplicat en el futur. Les condicions laborals dels controladors aeris i les seves voluminoses nòmines no han de portar a la confusió: el discurs que representa els vaguistes com a "privilegiats" per sobre de la població que s'estreny el cinturó temps de crisi, ha estat ja emprat contra els treballadors del sector públic encoratjant els prejudicis neoliberal contra "els funcionaris" -i per extensió contra el que és públic-, o contra els treballadors del metro de Madrid quan van protagonitzar la seva vaga dignificant - derrotada parcialment, per cert, al terreny mediàtic-discursiu, malgrat el seu èxit als túnels del suburbà.

En un context de precarizació generalitzada, és normal que les vagues més disruptives i contundents les protagonitzin els col·lectius professionals amb un grau d'especialització, una certa mentalitat col·lectiva i contractes blindats. Podria ser que la denigració dels "privilegiats" fos un mecanisme per activar un egoisme reaccionari pel qual els qui no tenen aquesta capacitat contractual davant els seus caps i l'Estat es queixin que d'altres l'usin, i tanquin files entorn dels governants contra el greuge comparatiu. Aquest marc discursiu excedeix aquest conflicte la boral i, sens dubte, la consideració que li mereixi a cadascú el col·lectiu de controladors aeris; després d'haver demostrat la seva eficàcia és més que probable que reaparegui en pròxims conflictes socials del futur.

L'esquerra ha tingut dificultats per posicionar-se en aquest episodi perquè cap dels dos contendents no presentava a priori, per la seva posició en el procés productiu, les seves condicions de vida o les seves declaracions ideològiques, elements per identificar-s'hi des d'una perspectiva emancipadora. En aquest transcurs l'esquerra s'ha mostrat lenta i matussera, lligada a un economicisme que cada vegada dificulta més les anàlisis i, cosa que és pitjor, les apostes polítiques.

Lluny de donar-los per constituïts, el Govern espanyol -amb el suport de les principals forces polítiques i mitjans de comunicació -han estat perfectament conscients que la tasca primera i definitòria de la política és la construcció de camps: la demarcació d'una frontera que dibuixi el "nosaltres" alhora que l'adversari; l'atribució de sentit a determinades diferències socials a partir de les quals produir un antagonisme intel·ligible que ordeni la majoria de les actituds, identitats i posicionaments individuals i col·lectius en una comunitat política.

Sense haver llegit probablement Gramsci, el Ministre d'Interior i Vicepresident Primer del Govern espanyol va tenir clara la importància d'establir una frontera convenient que aïlli l'adversari: la representació dels controladors com una minoria que ha "segrestat" els interessos generals de tot un país. Els ciutadans han estat així interpel·lats com a consumidors els drets dels quals han de ser defensats amb intransigència, pel mateix govern que els crida a ser comprensius davant de les retallades en els seus drets com a treballadors i usuaris dels serveis públics i beneficiaris de les polítiques socials.

D'aquesta manera, es construeix una majoria social, la dels ciutadans-consumidors, marcada per la fragmentació i l'absència de referents col·lectius que no sigui la seva unificació des de dalt per l'Estat i la socialització mercantil. Aquesta majoria social és immediatament mobilitzada com a voluntat general de la nació contra els vaguistes que perjudiquen tothom. Aquests bàndols no existien. Molts altres alineaments polítics -com ara el de treballadors davant privilegiats, que caracteritza els discursos de l'esquerra- eren possibles. Però el Govern espanyol ha donat una lliçó d'hegemonia ordenant el camp polític de manera satisfactòria per als seus interessos.

Una vegada que aquest discurs, amplificat per la pràctica totalitat de televisions i diaris, ha generat un consens en la societat civil, existeixen les condicions per descarregar mesures d'una violència fins ara desconegudes contra els vaguistes. Que aquests tinguin nòmines molt voluminoses és una cosa que li importa a l'esquerra, però que influeix poc en el desenllaç del "torcebraç" amb l'Estat.

Quan Rubalcaba va dir que “els qui li fan un torcebraç a l'Estat perden” ho va fer sabent que el resultat d'aquest torcebraç depèn d'una virtuosa combinació de consens i dictadura. La suspensió de drets civils, sindicals i polítics que implica la declaració de l'Estat d'Alarma és possible perquè prèviament ha tingut lloc una reeixida construcció discursiva que atribueix un sentit al conflicte laboral que és ja en primera instància el començament de la derrota dels vaguistes.

Aquest conflicte laboral és polèmic i relliscós, especialment per a l'esquerra. No és intenció d'aquest article tancar la discussió, que continuarà diversos dies. S'ha pretès en tot cas ressaltar-ne les lectures que no haurien de passar desapercebudes per a les forces que aposten pel canvi polític:

Per una banda, la determinació en darrera instància de la batalla política democràtica per la possibilitat de la coerció nua, del moment dictatorial de qualsevol govern. Oblidar això suposa caure en les lectures complaents del pluralisme ingenu, o en el cinisme liberal i el seu voluntari desconeixement de les violències sobre les quals qualsevol ordre polític se sosté.

D'altra banda, la construcció de sentit polític a través de la producció d'identificacions "nosaltres/ells", com la tasca política fonamental en les democràcies liberals contemporànies que restringeixen i contrasten el moment dictatorial amb el moment consensual, terreny primer i fonamental de la lluita política.