L’Onze de setembre de 1714 els quaranta mil soldats de les tropes franco-espanyoles comanades pel duc de Berwick vencien la resistència dels 5.500 barcelonins, que dirigits per Antoni de Villarroel i Rafael de Casanova, com a caps militars, havien resistit a ultrança un setge de dotze mesos en què havien caigut trenta mil bombes caigudes damunt la ciutat i que havia produït set mil baixes.

Amb la commemoració d’aquesta data patriòtica volem retre homenatge als defensors de la terra que foren sebollits al Fossar de les Moreres, als qui moriren lluitant en defensa de la llibertat i la sobirania de la nació. Aquesta és la significació de la data històrica: el record i la reivindicació del nivell d’autogovern que a través de les Corts i la Diputació del general tenia aleshores la totalitat del territori nacional, és a dir, la Catalunya Principat, el País Valencià, les Illes juntament amb l’Aragó, és a dir, els antics territoris de la Corona Catalano-Aragonesa.

En el conflicte dinàstic que enfrontà els monarques, el borbó Felip V amb l’austríac Arxiduc Carles d’Àustria, els Països Catalans i l’Aragó es decantaren per aquest darrer, mentre que Castella ho féu per Felip V. Segons els documents de l’època, en el cas dels catalans, aquesta decisió estigué determinada per un clar sentiment anticastellà i antifrancès, alhora que per una voluntat de manteniment de les constitucions i llibertats pròpies de Catalunya (sobirania militar, la Diputació del General, Les Corts, etc.).

Així, els catalans tenien esperances de poder refer sota la protecció de l’arxiduc (Carles III) l’antiga Corona d’Aragó. Tanmateix, l’abril del 1707, després de la batalla d’Almansa, les forces borbòniques ocuparen el País Valencià, i el mes de juny Felip V abolia els Furs, les llibertats valencianes i aragoneses.

L’any 1713 només Barcelona i el Castell de Cardona resistien l’embat dels exèrcits felipistes; també ho feien nuclis de guerrillers amb caps com Bac de Roda, que el novembre de 1713 era penjat a Vic. La cançó popular diu d’ell:

Els altres caps militars, com ara Desvalls o el General Moragues, que fou esquarterat i exhibit el seu cap al portal del mar durant 12 anys, recorrien la terra intentant de mantenir la resistència antifelipista.

La Guerra de Successió (1714), com abans la Guerra dels Segadors o de Separació (1640) o com la Guerra dels Tres Anys (1936-39), és el resultat de la topada entre el nacionalisme castellà expansiu i agressiu i el nacionalisme català defensor de l’idioma, costums i llibertat. De fet, del que era de dilucidar el model d’Estat, un model que ja tenia ben clar el comte-duc d’Olivares quan aconsellava a Felip IV el 1725 quin era l’objectiu polític a aconseguir: “Tenga a bien Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquía el hacerse rey de España. Quiero decir, señor que no se contente con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, de Barcelona, sinó que trabaje i procure con consejo maduro i secreto, por reducir estos reinos de qué se compone España al estilo i leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si (VM) lo consigue será el príncipe más poderoso del mundo”.

Després del 1714, les autoritats borbòniques van iniciar una etapa de persecució dels austriacistes i d’anorreament de les institucions de la terra. Així, la construcció de la Ciutadella per tal de controlar militarment Barcelona fou un símbol de l’ocupació militar.

El nou ordre borbònic recuperava l’esperit del comte-duc d’Olivares, ja que el Decret de Nova Planta (1716), pel qual s’havien de regir els territoris catalans conquerits, era l’expressió de l’absolutisme i l’esperit annexionista de Castella. Un dels seus paràgrafs principals deia: “Reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernandose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loadas i plausibles en todo el universo.”

En l’organització de la Nova Planta la recaptació fiscal esdevingué primordial, ja que al final els recursos econòmics catalans eren transferits a l’aparell de l’Estat i a les mans dels grups dominants castellans, que en tenien el control i se’n beneficiaven.

El triomf borbònic comportà una repressió en el terreny de la llengua i de la cultura, en la mesura que els vencedors sabien que aquests elements eren fonamentals per a l’existència d’una consciència nacional i que eren obstacles evidents a la uniformització castellana que volien imposar. Així, el 1717 en una recomanació als “corregidores” podem llegir: “El mayor cuidado en introducir la lengua castellana a cuyo fin darán las providencias más templadas i dissimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. El 1768, Carles III decretà l’obligatorietat de l’ensenyament primari i secundari en castellà.

Enguany, nosaltres, fidels als ensenyaments de la història, volem reivindicar el dret que tenim com a nació a l’exercici de l’autodeterminació, entesa com a principi polític i jurídic, mitjançant el qual una comunitat nacional pot adoptar un determinat tipus d’organització política i, arribat el cas, convertir-se en estat independent.

Aquest dret fou recollit en la Declaració Universal dels Drets Humans de l’ONU (1951). Així mateix, l’Assemblea General de les Nacions Unides el 19 de setembre de 1966 proclamà el dret a l’autodeterminació que té qualsevol poble. L’Estat espanyol és signant d’aquest pacte internacional.

El nostre màxim òrgan legislatiu, el Parlament Català, en les seves resolucions del 12 de desembre de 1989 i 27 de setembre de 1991, va proclamar el dret d’autodeterminació com a imprescriptible i irrenunciable i s’ha reservat el dret a exercir-lo quan ho consideri convenient. El mateix féu el Parlament Basc en la seva resolució de 15 de febrer de 1990.

Nosaltres, com a catalans, ens volem vincular a la defensa del dret a l’autodeterminació, del dret a la independència, pel mateix dret que a hores d’ara lluiten els gallecs, els bascos, els bretons, els corsos, els irlandesos, els kurds, els armenis… en la seva voluntat de construcció d’un estat nacional.