Ara és l’hora? O què fer davant la crisi?

Toni Infante

[Article publicat a la portalada Llibertat.cat]

La crisi s’ha instal·lat entre nosaltres, i no només a nivell mediàtic. Cal, però, que en primer lloc sigam capaços de caracteritzar-la correctament; i en segon lloc, que sapiguem vore que aquesta crisi, com totes les anteriors, pot tenir una eixida contrària o favorable als interessos populars. No hi ha eixides neutres. O l’alta burgesia mundial aplica les mesures que li son més favorables, que és el que està fent, o els pobles del món som capaços de trobar alternatives que imposen unes eixides que, necessàriament, han d’estar en la línia de la construcció del socialisme.

Algunes característiques de la crisi actual

Durant els darrers anys, s’havia denunciat per activa i per passiva la financiarització de l’economia mundial: milions i milions d’euros/dòlars/iens... que canvien de mà constantment, especulació financera (només l’1% de les inversions anaven al sistema productiu), opacitat en las transaccions econòmiques, paradisos fiscals, empreses de capitals risc, subprimes, etc. Finalment tot se’ls n’ha anat en orris en un tres i no res i tot per quelcom que als capitalistes els agrada obviar i la classe treballadora no sempre recordem: que tot i acumular-la, no és el capital qui genera la riquesa, ja que només el treball pot generar-la.

La banca ha fet fallida. I la banca, recordem-ho, és un dels instruments preferits pel capital. En aquest moments, els anteriorment poderosíssims bancs privats que conformen la reserva federal dels EUA, així com els seus homòlegs europeus i japonesos no només no tenen prou capital líquid, sinó que a més a més ningú no es refia de l’altre i no es presten diners. Les successives injeccions de capitals públic a la banca privada n’estan endarrerint la caiguda l’un darrere l’altre, però no podran evitar-ne la fallida.

La recuperació de la tassa de guanys del capital els darrers decennis s’ha fet a costa de l’increment de l’explotació directa de la classe treballadora, especialment als països on han deslocalitzat la producció i també l’explotació indirecta als països centrals en el capitalisme, mitjançant l’afavoriment de les cadenes d’or de l’hiperconsum. Però la vaca ja no dóna per a més. Ni es pot incrementar l’explotació sense límit ni tampoc el consumisme. El miratge que el món explotable és quasi infinit i que tothom por fer-se ric comprant barat i venent car és això, un miratge.

Patim una crisi de superproducció. La lògica interna del sistema capitalista el porta dia rere dia a produir més i més amb el mínim cost possible, més enllà de si allò que produeix és útil o no, necessari o no. Aquest menor cost de producció s’aconsegueix gràcies no només a la millora tècnica o en la ubicació geogràfica, sinó sobretot a l’atac al treball i la rebaixa constant de les rendes salarials. Tots dos factors (més producció i menor poder adquisitiu) generen alhora més d’hora que tard la inevitabilitat de la crisi de superproducció. L’exemple més visible al nostre país és el de la construcció d’habitatges.

Vivim dins d’una crisi d’hegemonia al si del mon imperialista. Els EUA pateixen una lenta però constant davallada del seu poder anteriorment omnímode. Des de la crisi dels anys 70 i de la derrota al Vietnam, els EUA no fan sinó resistir i allò que semblen mostres del seu poder esdevenen mostres de les seves incipients febleses. Així, no atacaren l’Iraq perquè és totpoderós, sinó que es va veure i es veu en la necessitat de demostrar constantment que encara posseeix un enorme poder destructiu, i perquè ja no es respecta la seva simple voluntat.

El principi de decadència de qualsevol sistema imperialista es produeix quan el seu sistema productiu és menys eficaç que el dels seus competidors. Els EUA ja havien sigut superats comercialment per Alemanya i pel binomi Japo/Corea; ara, a més a més, ho ha fet la Xina i emergeixen amb força l’Índia i sobretot el conjunt de la UE. Per altra banda, apareixen noves aliances comercials de països emergents (la Xina, l’Índia, Sud-africa, el Brasil...), però amb un gran potencial conjunt a l’hora de contraposar poder i arguments. I aliances que van més enllà del simple comerç, entre Veneçuela, Bolívia, Equador, Cuba o Nicaragua.

L’imperialisme ens ha abocat a una crisi alimentària d’enormes proporcions. Tant la famosa i fallida revolució verda dels anys 40, 50 i 60 del segle passat (mecanització a ultrança, monocultius, adobs químics...) com la posterior concentració oligopòlica promoguda per l’agroindústries, ha deixat a països i continents sencers sense sobirania alimentaria. Avui la propietat de la terra, la propietat dels adobs, la de les llavors i els agroquímics, així com el control absolut de la distribució i comercialització resta a les mans d’unes quantes multinacionals, per a les quals el fet que la fam s’escampe amb total llibertat no els genera cap problema sempre que la mort no els afecte. Que en lloc de morir al món un nen o nena de fam cada segon ho facen dos no els genera cap problema moral, ètic o econòmic. En canvi, als pobles que sí que tenim moral sí que ens genera.

La suma de totes aquestes crisis fa que ens trobem davant d’una veritable crisi sistèmica. El sistema capitalista, que va emergir de les cendres de l’Edat Mitjana com un nou i millor(?) sistema de producció, ha demostrat en aquests segles no només la seva incapacitat per a respondre i resoldre les necessitats de la humanitat, sinó que, a més a més, com ja ho va fer entre el 1914 i el 1945, ens torna a situar una vegada més a la vora del cataclisme. Exhaurides les reserves naturals del planeta, incrementades les possibilitats d’explotació psicosomàtica de la classe treballadora mundial fins al paroxisme, a l’imperialisme mundial se li acaben les eixides. Més explotació? Més espoliació? Més guerres? Un còctel de tot plegat?

L’eixida imperialista, una via coneguda. Des que va emergir la crisi financera, els qui “tallen el bacallà” del capitalisme mundial han fet allò que fan sempre, és a dir, fer recaure sobre els pobles els costos de les crisis: injecció de capital públic a la banca privada, socialització de les pèrdues econòmiques, nacionalització dels bancs en crisi (que prèviament havien sigut privatizats a preus de saldo i que esperen poder tornar a privatitzar tan bon punt puguen), acomiadament de milers de treballadors/es, “moderació” salarial, increment del preu de les matèries primeres, acaparament dels estocs alimentaris, manteniment i/o exacerbació dels conflictes armats i de les invasions... No tenen cap altra recepta!!! L’única diferencia és el ritme o la intensitat d’aplicació de totes aquestes mesures, per separat o alhora.

Hi ha una altra eixida. Davant els fets, podem autoenganyar-nos (no n’hi ha per a tant), amagar hipòcritament el cap sota el braç (confiant que a nosaltres ens afecte tan mínimament com siga possible), o aixecar el cap i preparar-nos per a fer de la crisi una oportunitat revolucionària. No és tracta de ser ni més valents, ni més agosarats, ni menys encara uns il·luminats. Es tracta, segons el meu parer, de ser honestos a l’hora de valorar els fets que passen al nostre voltant i de proposar les mesures escaients que ens permitesquen anar acumulant forces en un combat que sense dubte serà llarg, però que, per altra banda, es continuarà lliurant amb la nostra participació o sense.

En aquesta direcció, cal que situem la lluita a dos nivells: per una banda, la lluita per la construcció del socialisme emergeix davant nostre com l’única alternativa global seriosa per la qual paga la pena lluitar; però, per altra banda, un estadi de construcció del socialisme no vindrà només perquè el desitgem, ni recitant les mesures imprescindibles per a la seva consecució: nacionalització de sistema financer, socialització i repartiment del treball, dels guanys i dels mitjans de producció, destrucció dels aparells dels estats, autoorganització popular..., sinó que requereix ara i ací un canvi de mentalitat tal que permitesca a bona part del nostre poble restar en condicions d’acceptar el repte davant del qual ens situa el capitalisme. M’atreveixo a suggerir una sèrie de possibles intervencions:

1. Tenint en compte que la crisis ni és nostra ni és neutra, caldria que férem el que siga possible per tal d’aguditzar-la. Tenint en compte també que majoritàriament el capital realitza els seus guanys mitjançant el comerç, caldria que reduírem al màxim el consum. No comprar res que no siga imprescindible, i que allò que comprem siga del comerç local i, si és possible, de producció local. Hem de distingir les necessitats bàsiques dels desitjos induïts per la publicitat i el marquèting.

Caldria potenciar el troc, els bancs de temps, les cooperatives de consum, els préstecs solidaris, la utilització compartida, l’intercanvi de serveis ...

2. Socialitzar els problemes financers. Cap problema és individual: el problema d’impagats que puga tenir una persona o una família no són exclusius. Caldria organitzar la morositat. L’increment del preu de l’habitatge i de les hipoteques ha sigut un mecanisme emprat pel capital per a extraure una quota extra de guanys a costa del treball i l’angoixa de milions de famílies. I ara moltes es poden vore amb l’aigua al coll i signar més i més anys d’hipoteques o perdre l’habitatge i/o els diners avançats.

Caldria l’associació i l’autorganització a nivell local o comarcal de totes les persones amb problemes financers i fer un front comú davant de la banca. Caldria igualment fer un pas més i potenciar l’ocupació dels habitatges buits per les persones i famílies que ho necessiten.

3. Deixar d’engreixar la banca amb els nostres estalvis, domiciliació de nòmines, pensions, domiciliació de pagaments... Cal que anem pensant a dotar-nos d’un sistema monetari i de canvi propi i independent i d’anar creant, malgrat que siga al principi en petita escala, un sistema financer desvinculat del sistema capitalista. Mentrestant, però, podem apostar per la banca ètica i les inversions solidàries que no estiguen en contradicció amb la nostra manera de pensar.

4. Potenciar la producció local de aliments, especialment d’origen ecològic, i les cooperatives de consum associades. Exigir als ajuntaments la cessió de sòl municipal per a potenciar l’agricultura alternativa. Potenciar les parcel·les i els balcons ecològics...

5. Les situacions de crisi solen ser un moment en què totes les forces de la reacció aprofiten l’avinentesa per a fer retrocedir el conjunt de la societat en aquelles qüestions en què han hagut de cedir més a contracor, com ara totes les que fan referència a les llibertats individuals i especialment les d’identitat sexual i les d’equiparació de gènere. No només no hem de permetre cap pas enrere, sinó que hem d’aprofitar la crisi, entesa com a oportunitat per aprofundir en una eixida igualitària de la crisi.

6. Abans de l’agudització de la crisi alimentaria més de tres cinquenes parts de la població mundial eren -per voluntat o per la força- vegetarians. Les sucoses viandes de carn i peix només estan reservades només a una part de la població mundial dels països de capitalisme desenvolupat i a les capes dominants de la resta del món. El desequilibri mundial impulsat pel capitalisme té la seva màxima expressió en la producció i el repartiment d’aliments. Mentre, cada segon del dia i de la nit, una persona mor de fam al món, invertim més de 100.000 litres d’aigua per a produir un quilo de vedella. Mentre milions de persones se sumen a la llista dels desheretats de la terra, utilitzem milions de tones d’aliment vegetal per a engreixar animals destinats a convertir-se en menjar en una proporció de 8 a 1. Si a aquest problema ètic s’hi suma el patiment, l’explotació, la por i la tortura dels animals utilitzats per alimentar els rics, ens trobem davant d’una de les grans estafes de la humanitat. No seria sobrer aprofitar la crisi alimentària per a replantejar-nos les bases de la nostra alimentació tenint en compte la salut, la solidaritat amb la resta de humans i una relació de respecte envers la resta dels animals no humans.

7. En definitiva, es tracta de valorar la crisi des de la seva vessant d’oportunitat de canvi, de procés revolucionari, de negar-nos a acceptar les solucions de les multinacionals i els seus defensors, siguen aquests governs, partits o sindicats del sistema. De decidir en cada aspecte del problema com a persones adultes i anar exigint en cada cas que, com a col·lectiu, tenim dret a decidir. La crisi ens situa en la disjuntiva d’acceptar les engrunes del sistema quan a aquell li va bé i estrènyer-nos el cinturó quant entra en crisi, o començar a exigir el dret a decidir individualment i avançar col·lectivament cap al dret d’autodeterminació.