En aquest escrit voldria contribuir a posar en evidència alguns dels aspectes principals que, a la meva manera de veure, posseeix la línia política de defensa del dret de decidir.

Malgrat haver estat explicat en diverses ocasions i haver estat escrit diverses vegades, la defensa del dret de decidir és considerada amb un cert recel des d’algun sector de l’independentisme, tot i haver estat una línia d’acció que fins ara ha aconseguit a nivell de masses allò que cap altra proposta política havia aconseguit abans: haver mogut una massa important del nostre poble al voltant de la consciència nacional i de la sobirania en la presa de decisions; i haver portat a terme grans mobilitzacions malgrat les indecisions o l’oposició de partits parlamentaris poderosos.

Els dubtes apareixen quan la transversalitat, que és a la base del discurs favorable al dret de decidir, es pogués convertir en un pretext per a mantenir l’immobilisme polític d’alguns partits parlamentaris. Cal demanar-se, doncs, quina hauria de ser, doncs, la tasca dels partits i de la PDD perquè s’avancés cap a la independència. Miraré de donar-hi una explicació.

És possible que els sectors més immobilistes de CIU i d’ERC esperin utilitzar el dret de decidir per a tàctiques dilatòries o com a simple instrument per a la construcció de la “casa comuna” que cadascú anhela, però des de l’independentisme polític conseqüent (que es pot trobar en totes les formacions polítiques - parlamentàries i no-parlamentàries - i els seus entorns) les perspectives són molt diferents, perquè es parteix de la convicció que la defensa del dret de decidir és l’instrument que ha de permetre fer el pas fonamental cap a l’accés a la independència: la construcció de la consciència política col•lectiva.

La defensa del dret de decidir és un element previ a qualsevol consulta col•lectiva, una consulta que s’ha de produir com a conseqüència lògica de la consciència de ser una nació que ha de regir-se ella mateixa sense ingerències ni imposicions externes. La consolidació d’aquesta consciència és un procés lent perquè la consciència del conjunt d’una nació només es pot desenvolupar amb un abast de masses. La construcció d’una consciència política col·lectiva (de ser una nació i tenir el dret de decidir) a nivell de masses no es pot, doncs, improvisar ni es pot aconseguir per mitjà del simple adoctrinament; és un procés que només es pot consolidar a través de preses de posició massives successives, seguint el ritme de les grans conjuntures, a través de experiències importants en el terreny polític ....

S’equivoquen, doncs, a parer meu, els qui creuen que la PDD hauria de ser concebuda com una organització de propaganda independentista explícita, perquè així no serviria per a la funció per a la qual va néixer, que ha anat permetent de començar a avançar, a nivell de masses importants de la població, des dels sentiments identitaris o cívics espontanis de base , a la consciència política col•lectiva com a nació que ha de ser sobirana en les seves decisions.´

La construcció de la consciència política col•lectiva és el fonament bàsic per a avançar cap a la independència car és el punt de partida necessari per a qualsevol presa de decisió en aquesta direcció.

De manera lògica la defensa del dret de decidir es tradueix en forma de denúncia de les limitacions en la presa de decisions en qualsevol àmbit (com s’ha vist darrerament en el cas de la política hídrica sotmesa finalment als dictats del govern espanyol), i també en forma de protesta contra els abusos antidemocràtics del règim monàrquic actual (prohibicions arbitràries de partits, repressió contra els qui s’oposen als símbols de dominació etc.). La defensa del dret de decidir en els àmbits més diversos (la defensa del territori i de l’entorn, dels serveis públics, de la viabilitat social de la llengua etc.) configura un model futur de país contraposat a les limitacions del model present.

Amb una perspectiva més àmplia la defensa del dret de decidir s’ha de projectar, com una conseqüència també lògica, en la construcció del marc polític col•lectiu per a la pròpia nació, és a dir, en la construcció de la “nació política”. Les diferents assemblees de la PDD que s’han d’anar desenvolupant arreu del territori són de fet, per les seves característiques intrínseques, possibles elements a través dels quals, un cop consolidades, es puguin anar definint unes noves Bases Constitucionals de la nació catalana, lliure de coaccions i submissions. De les consideracions precedents es desprèn que aquesta estructura de base representa l’embrió de la “nova democràcia” que ens ha de servir de fonament per a la nació catalana lliure. Conjuntament amb d’altres instruments organitzatius (com l’Assemblea de representants electes dels Països Catalans per l’Autodeterminació, per exemple) constitueixen, en els fets, elements de ruptura envers el sistema polític de la monarquia parlamentària vigent. La defensa del dret de decidir comporta, doncs, prou discurs i continguts per a poder marcar fortament l’agenda política al nostre país, tot assentant les bases per a la conquesta de la independència.

La feina de les organitzacions polítiques definides per estratègies específiques és d’una altra mena, en general, més concreta. Per exemple, les diputades i els diputats sobiranistes i independentistes, tot i restar dins la legalitat vigent imposada, tenen la possibilitat de trencar amb aquesta legalitat injusta, explcitant la voluntat d’alliberament del poble català. Concretament, si volen ser creïbles, s’haurien de comprometre a accions polítiques clares com la proclamació de la independència en el moment de comptar amb un nombre de diputades i diputats majoritari. Els partits polítics que no estiguin disposats a assumir aquest compromís no poden ser considerats realment independentistes i haurien de ser desplaçats progressivament per noves forces polítiques que tinguessin els objectius més clarament definits.

Dins aquest marc general, la funció de l’esquerra independentista és, segons les anàlisis més precises, d’impulsar tot el procés insistint en la necessitat de superar la concepció administrativa de la política, característica d’alguns partits “amb vocació de govern” (com no es cansen de declarar diferents dirigents d’ERC i de CIU, per exemple), per a proposar una acció i una mobilització en defensa dels interessos de les classes populars i amb perspectiva estratègica. Això representa posar en evidència les mancances del règim monàrquic espanyol, i la necessitat de la república catalana independent.

Les potencialitats de la defensa del dret de decidir es mouen, doncs, amb una dinàmica autònoma de la de les organitzacions i els partits polítics i els seus representants parlamentaris o municipals, i són prou àmplies com hem exposat. El que és important d’assenyalar en aquests moments és que, per tal que aquestes potencialitats siguin efectives, cal tenir clares les funcions generals del dret de decidir (basades en la consciència de la nació en tant que sobirana en les seves decisions); i també cal preveure la seva evolució lògica desplegant i reforçant les estructures territorials de la nació política.