La teoria escadussera i els seus condicionants materials i històrics

Albert Botran

[Article publicat a la portalada Llibertat.cat]

Vull afegir-me a la sèrie d’articles publicats a Llibertat.cat sobre la necessitat de la teoria política i la lluita ideològica al si de l’Esquerra Independentista. En les aportacions d’en Toni Rico, en Joan Teran i en Carles Castellanos es constata aquesta feblesa del moviment, i jo també vull reflexionar sobre això per acabar proposant algunes vies de superació.

En primer lloc, constatar que la vitalitat del pensament polític als Països Catalans no és la mateixa ara que en altres períodes històrics (cal dir que penso en alguns períodes que reflecteixen fortes commocions socials: guerres, revolucions, canvis de règim).

Això no serveix per justificar l’EI, però si per entendre que som el reflex d’una societat que reflexiona poc sobre aquestes qüestions. Un exemple: quin lloc creieu que ocupa el discurs ideològic en la disputa per la direcció d’ERC? Un paper ben minso: jo tan sols he vist que en Jaume Renyer posés èmfasi en la renovació del discurs republicà. Cal dir, també, que si bé l’EI cal que participi d’aquesta renovació del discurs republicà hi ha aspectes de la seva proposta que no comparteixo (sionisme, atlantisme).

En segon lloc, fixem-nos més en les característiques particulars de l’EI. En dues d’elles: l’herència històrica i el component de classe de la militància. La dificultat en la creació d’una intel·lectualitat independentista ve condicionada per aquestes dues particularitats. Els qui ens van precedir als setantes i vuitantes van posar els fonaments del què avui tenim, però el pensament polític va quedar en un segon lloc. Ara bé, per què ha passat això? Penso que un primer motiu és la repressió, que va dificultar la consolidació de les estructures del moviment, marc en el qual es genera el pensament polític. Era difícil analitzar el què ens envoltava i donar-hi respostes quan en una reunió faltava algun dels assistents perquè era al calabós o estava fugit. En conseqüència, la feina antirepressiva va absorbir moltes de les energies del moviment d’aquells anys.

Un segon motiu: extracció popular de la militància, que és alhora un condicionant de llavors i d’ara. Això es veia, per exemple, en el nombre de població universitària entre les bases i quadres independentistes. És una apreciació que no puc demostrar quantitativament, però crec que és encertada, que entre la militància de l’MDT dels vuitanta hi havia menys universitaris/àries que en altres opcions polítiques.

Avui dia el moviment s’ha eixamplat, i també la població universitària (a la CAC, de 146.438 persones matriculades el curs 1987-88 a 226.364 el 2004-2005, segons dades de l’IDESCAT). No és casual que una de les organitzacions més actives de l’EI sigui el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. Llavors, per què ara és també un condicionant? Cal dir que avui els estudis universitaris no garanteixen una millor posició en l’escala social, però també que sovint aquests estudis s’han de compatibilitzar amb jornades laborals i això ocupa bona part del temps d’una persona militant, i produir pensament exigeix força temps: cal llegir (i en molts casos, llegir en altres llengües, que sovint exigeix més esforç), cal posar en comú i cal escriure.

A aquests dos condicionants en podem afegir dos més: un cert prejudici anti-intel·lectualista i la falta d’articulació organitzativa. Per prejudici anti-intel•lectualista em refereixo a pensar que el/la militant que no s’embruta les mans és un/a acomodat/da, i així la tasca de qui lluita davant de l’ordinador no es valora tant com la de qui fa parades, munta manifestacions, encartella, fa calçots o reparteix propaganda. Aquesta valoració pot derivar-se del factor de classe del qual abans parlàvem, però es transforma en un prejudici més que ens impedeix avançar. Si bé cal trencar aquest prejudici, també cal tenir clar que el teòric més clarivident serà aquell que millor conegui la pràctica, perquè pensament i acció estan relacionats dialècticament.

Tot i que la considero una hipòtesi convincent, explicar que al si de l’EI hi ha poc pensament per un factor de classe és potser massa simplista. Amb això vull dir que no és un element suficient: la necessitat d’elaboració teòrica es pot superar amb l’articulació organitzativa. Si bé la gran majoria de la militància prové de les classes populars (o mitjanes: categoria força difícil d’acotar), molts de nosaltres hem pogut accedir a la universitat, el centre per excel•lència de creació de pensament. Ara bé, no n’hi ha prou amb matricular-s’hi, sinó que cal que tot el que allí aprenguem i tots els nostres esforços de producció intel•lectual se situïn en una dimensió superior contribuint al pensament alliberador nacional i de classe. En altres paraules, que s’organitzi la tasca de producció i reproducció d’idees. Hi ha alguns exemples, des del Fòrum Manuel Gonzàlez i Alba, que no va acabar de consolidar-se, fins a La Fàbrica.

Paral•lela a aquesta poca articulació hi ha un fenomen força particular de l’EI: la plurimilitància. No cal que m’estengui gaire perquè bona part dels que ho llegireu sabreu a què em refereixo: sovint algú és de la CUP, però alhora d’una organització estratègica, i del casal, i de l’organització de dones, i del sindicat (d’estudiants o de treballadors), i de l’antirepressiva, i del col·lectiu tal i, i, i... Evidentment això també és un condicionant material a l’hora de preguntar-nos per què no pensem tant com hauríem.

I una darrera característica que ens diferencia de la resta d’opcions polítiques és la poca participació institucional, que no dona lloc a finançar l’activitat d’un laboratori d’idees, eina que al nostre país va començar fent el partit burgès als anys trenta (per l’impuls de Cambó) i que s’ha estès a la majoria d’opcions polítiques.

La diagnosi de l’EI és aquesta, però posem ara un contraexemple: penso que una referència d’organització pel que fa l’articulació d’allò que s’anomenà intel·lectual orgànic és el PSUC dels anys setanta. La seva interpretació marxista-leninista-gramsciana de la lluita els feia conscients de la necessitat d’organitzar no tan sols els treballadors manuals, sinó també els estudiants i els intel·lectuals (artistes, professors universitaris...) en el que se’n digué l’aliança de les forces del treball i la cultura [Una nota curiosa: sabeu quin nom porten la parella de gegants creats ara fa vint anys per l’Agrupació de Colles Geganteres de Catalunya? En Treball i na Cultura. Vegeu-ho a www.gegants.cat. Fins aquí ha arribat l’hegemonia ideològica psuquera?].

Com havia explicat Gramsci, la construcció de l’hegemonia social és un imperatiu del partit comunista (poseu-hi revolucionari si ho preferiu) en societats com la nostra. El PSUC va seguir el mandat gramscià: fixeu-vos en els departaments universitaris i veureu quin alt percentatge dels que els componen van formar part del partit en els anys en els quals estudiaven i en els que van guanyar la plaça (altra cosa és que ara aquests “quadres” siguin comunistes... si es que ho van arribar a ser gaire!).

En conclusió, penso que cal organitzar tots els esforços en el camp de la reflexió política de la mateixa manera que cal fer-ho, per exemple, en el cas de la lluita municipal (intercanvi d’experiències entre les diferents CUP). Així, el SEPC ha de continuar la seva lluita pel model d’ensenyament, però també ha d’assumir la tasca d’enquadrament dels i les estudiants i llicenciats/des (els més ben situats per generar idees) al si del moviment. Cal que segueixin les activitats de La Fàbrica i que reprenguin l’activitat aquells que van decidir impulsar el Fòrum Manuel Gonzàlez Alba, tot fent un esforç especial per la reflexió teòrica, és a dir, superant el simple debat polèmic. I cal enterrar el prejudici anti-intel·lectualista sabent que no hi ha revolucions sense pensament revolucionari.