No sóc un expert en l’obra de Joan Brossa. I no ho pretenc. Reconec que he tingut la sort de llegir alguns dels seus poemes i veure una part diversa de la seva obra plàstica (precisament, a la meva ciutat hi ha un poema corpori d’aquest autor.) I de ben segur, hi haurà moltes persones que no els agradarà, d’altres que no sempre l’entendran, i d’altres que els semblarà impressionant. Aquestes alçades comença a ser evident que aquesta nota no té com a objectiu ser una crítica artística. Ara bé, sí que pretén apuntar algunes idees clau de l’obra del poeta català.

Seria ingenu pensar que, al voltant de qualsevol tasca de creació artística, no existeix un vessant ideològic, i la poesia de Brossa no n’és pas una excepció. Per començar, el poeta sempre es va decantar per una acció d’esquerres i per això va voler que la cultura i la poesia estiguessin a l’abast del poble. I per aquesta raó, en la seva poesia sempre va intentar trobar nous llenguatges que l’acostessin a la majoria de la gent. En paraules de Maria Lluïsa Borràs: “Va tractar de sortir del llibre per cercar altres mitjans de comunicació de més gran abast, per anar més enllà de la minoria que llegeix habitualment poesia.”

Un altre element present a la seva obra és la lluita de classes i el contingut social. Brossa va establir contacte amb el poeta brasiler i resident a Barcelona, João Cabral de Melo (1920-1999), el qual l’introdueix en el pensament marxista, que influeix en la seva obra. Va evolucionar del neosurrealisme cap a un realisme crític com es posa de manifest al llibre Em va fer Joan Brossa (1950). I també resulta evident a Des d’un got d’aigua fins al petroli de la mateixa època. En aquest llibre, el poema El poble restarà lliure descriu un aixecament popular contra l’autoritat o el poema Dura jornada afirma “Una bala toca el setrill de l’home quotidià/ en la lluita quotidiana/ (...) L’organització del treball és inhumana”.

Aquesta expressió de la lluita de classes també es posa de manifest en una entrevista a la revista Serra d’Or l’agost de 1975. Montserrat Roig li demana per quina Catalunya se sent més identificat i ell respon“com diu en Gimferrer, la meva obra pertany a aquesta Catalunya dels combats”, en contraposició a la Catalunya planxada i oficial. Aquesta definició marxista i volgudament revolucionària es posa de manifest en diversos poemes, com
ara Elegia al Che (1971) o Oda a Marx (1983).

Un altre dels elements centrals de l’obra de Brossa és la seva decidida catalanitat. No debades, usa sempre el català en la seva poesia i n’és un ferm defensor. I no deixa de ser menys baladí el fet que la seva obra poètica s’entronca en la tradició patriòtica identificada amb Àngel Guimerà. “Himne” (pertanyent a El clavell i el martell, de 1951) i “Fua” (de Malviatge, de 1954) són poemes dedicats a Guimerà. El primer parteix d’un vers de l’autor de Terra baixa: “Humanitat, entorna’t a la vida”, que és l’inici d’un sonet en què Brossa esperona la humanitat a desprendre’s del jou dels imperialismes i a defensar el feble davant del fort. El segon parteix d’una cita de Mestre Oleguer:“A fora els lladres”, i és un crit de lluita contra l’enemic, adjectivat com a “ombra nocturnal, clerical” i que s’expressa en una llengua estranya com explica Glòria Bordons.

Un altre exemple d’aquesta visió va ser el seu suport al “Manifest de Montserrat”, el qual, segons l’historiador Agustí Barrera, va ser“una condemna de la paròdia del Procés de Burgos; s’hi demana una amnistia general de caràcter polític, l’abolició de la pena de mort, de l’exercici les llibertats democràtiques, alhora que es reclamen els drets dels pobles i nacions que formen l’Estat espanyol, incloent-hi el dret a l’autodeterminació. El Manifest de Montserrat és el document que predeterminarà els 4 punts programàtics de l’Assemblea de Catalunya, del 7 de novembre de 1971.”

Dins la seva obra, a més, podem observar la crítica a Espanya en diverses formes. Per exemple, al poema visual titulat Espanya, en què la carta del nou de copes, només en té vuit. O la seva reclamació honesta del dret d’autodeterminació, com va posar de manifest la Plataforma pel Dret de Decidir l’any 2006 amb l’obra inèdita titulada Autodeterminació, en què el poeta explorava amb la seva mítica A.

Per acabar, no ens podem deixar d’estar de dir que 12 anys després de la seva mort no han servit per posar Brossa i la seva obra al nivell que li pertoca. I no és menys cert que si molta de la seva obra continua inèdita és perquè en la seva tasca intel·lectual no es va voler ser conformista i no va rebre el suport del govern convergent d’aleshores. Brossa és a la poesia, el que la Nova Cançó, a la cançó. Ambdós, van posar la cultura al servei del poble per lluitar davant les opressions nacionals i socials.

Seguint el camí encetat per Brossa, aquest any 2011 hauria de servir, com ja ha apuntat Laia Terol, perquè “des de la cultura i la identitat pròpies, l’art pugui assumir el seu camí a seguir per la transformació social” (Cal art d’ara, article publicat a Llibertat.cat el 08-02-2010).