S’ha acabat el bròquil: construïm la independència

Carles Castellanos

[Publicat al diari El Punt 16-2-07]

Fa setmanes que estan apareixent diferents mostres de rebuig davant el caire que ha anat prenent la política institucionalitzada. La confiança en els partits parlamentaris institucionals (nacionalistes o sobiranistes), com a elements fonamentals per al nostre alliberament, s’ha esgotat per a un bon nombre de persones: sota el lema de “s’ha acabat el bròquil” i d’altres de semblants, s’ha encetat una reacció ideològica amb la sana intenció de moure novament a la mobilització.

Jo m’hi voldria afegir aportant alguns elements de reflexió. Comparteixo l’opinió que la tasca a favor de la nostra llibertat col·lectiva no dependrà d’un sol moment puntual decisori, sinó que és una tasca permanent: es tracta de construir, ja des d’ara, la independència. Això vol dir, per tant, que potser no n’hi hauria prou tampoc si aparegués un nou partit parlamentari independentista “salvador”, sinó que el que és important és treballar cada dia en la construcció de la independència.

Les grans línies d’actuació necessàries, a parer de sectors importants de l’independentisme actual, van en dos sentits fonamenatals: la primera gran línia d’acció és “enfortir l’associacionisme reivindicatiu nacional”; i l’altra gran línia d’acció consisteix a “passar a l’ofensiva”.

La independència es construeix posant els maons de l’edifici de la nostra nació que van des de les organitzacions nacionals de lluita per la llengua, a les formes d’organització de base com són els casals, els ateneus o les cups que, a les diferents ciutats, viles i pobles de les diferents comarques del país, defensen el territori i la nació catalana. Les persones que per la raó que sigui no poden treballar d’una manera regular en les associacions reivindicatives han de tenir clar que la millor manera de contribuir a la construcció de la independència és oferint-hi el seu suport.

De qualsevol manera, l’adscripció a una o altra associació d’abast nacional, tant si és sectorial (laboral, professional, empresarial, etc.) com si és reivindicativa (de defensa de la igualtat en diferents àmbits: com a dona, com a immigrant, etc. ) és avui imprescindible per a tothom qui vulgui contribuir a superar l’estat de coses actual. Com també enfortir els mitjans d’expressió propis: llegir i difondre diaris i webs en català i favorables a la defensa dels drets individuals i col·lectius, molt especialment els mitjans qui tinguin els Països Catalans, com a referent. La resistència individual és important, però l’organització col·lectiva és imprescindible i és la millor manera que l’acció de cadascú es vegi compartida i multiplicada.

Però aquest enfortiment de l’organització, no és suficient: cal, com hem apuntat més amunt, “passar a l’ofensiva”, una ofensiva que s’ha de fer sentir almenys en dos àmbits principals en els quals ens juguem el nostre futur com a poble: en l’educació i en la informació. Totes les persones amb consciència de país han d’ajudar a enfortir els referents nacionals (en llengua i en continguts) en aquests dos camps. Si no hi tenim influència, personalment hem d’ajudar les persones i entitats que ja treballen en aquest sentit, oferint el nostre suport i contribuint amb la nostra paraula i la nostra acció a combatre les idees que treballen per la destrucció de la nostra nació.

Aquest és el sentit profund, al meu entendre, del “s’ha acabat el bròquil” tan proclamat. Cal reconèixer, encara, i com a element fonamental, que la punta de llança de l’ofensiva per la independència ha de ser política. En aquest sentit, ara convé que ens mobilitzem amb la màxima unitat per un sol objectiu: la defensa del dret de decidir. Totes les persones que vulguin defensar el país, des del lloc on es trobin, cal que s’adhereixin i donin suport a la Plataforma pel Dret de Decidir que és el marc unitari on ens podem fer forts més enllà dels partits. Però quin partit haurem de votar, quan sigui el cas? És molt senzill: només aquells que treballin per construir la independència.

Carles Castellanos i Llorenç, professor de la UAB i membre del col·lectiu d’opinió Mata de Jonc / Països Catalans

‘