Les bondats i els perills de la Iniciativa Legislativa Popular

Que més de 180.000 catalans i catalanes hagin signat per demanar que el Parlament de la CAC legisle i prohibisca les curses de braus, és, entre d’altres coses, una forma ben madura de demostrat que gairebé sempre els pobles van per davant del seus governants. Que aquests mateixos governants siguen incapaços de valorar l‘estat d’opinió dels seus representats i, a més a més, semble una heroïcitat la simple admissió a tràmit d’una Iniciativa Legislativa Popular deixa ben palès quin és el seu tarannà democràtic. (Cal recordar que la majoria de les ILP son rebutjades i no arriben mai a debatre’s).

La ILP és un recurs reglamentat, del qual podem fer ús a nivell popular. El seu exercici té la virtualitat de convertir-se en una autentica mobilització popular.

Ara bé, la simple necessitat de recórrer a la ILP demostra que, almenys en aquest camp concret, hi ha un divorci explícit entre el que pensa una part important del poble i el que pensa i fa el parlament i el govern. Convé recordar que el govern podria presentar a debat un projecte de llei. També pot fer-ho qualsevol grup parlamentari. I fins i tot un únic diputat o diputada, amb l’aval de quatre signatures més, seria suficient. Cap diputat/ada escolta el que diu la gent?

Això em fa témer que tant les persones que estimem els animals no humans com les que estem en contra de qualsevol tipus de tortura a cap ésser viu, haurem d’anar planificant com continuar batallant perquè es prohibisquen les curses de braus. Difícilment un parlament tan insensible com l’actual es decantarà per una prohibició que ni s’havia plantejat. I a més, tenim les informacions que diuen que el PSC-PSOE ordenarà als seus diputats que impedesquen l’abolició d’aquestes curses a Catalunya. Deixar el resultat d’una batalla com aquesta a mans alienes té el perill de no poder controlar-lo.

Les persones que han impulsat la ILP s’han esforçat molt a aclarir que no hi havia raons identitàries darrere la proposta. És coneguda també una certa dèria que traspua una part del moviment animalista als Països Catalans, que emparant-se en el caràcter universal dels drets dels animals, sol defugir de fer coincidir la seva lluita amb altres lluites populars catalanes. Ves per on, han segut els espanyols i els seus corifeus locals els qui han tret la bandera de la identitat. No permetre que en la llei catalana els toros tinguin els mateixos drets que la resta dels animals, és l’objectiu de qui defensa la permanència de la tortura pública i festiva com a senyal d’identitat espanyola.

Segons el meu parer, més enllà de tàctiques de curta volada, aquest debat no l’hem de defugir. L’historiador F. Xavier Hernàndez ho fa en un interessant article (Avui, 28-12-09), on recorda entre d’altres coses que: “Fins al segle XVIII la identitat catalana es va definir a partir de les lleis. Certament que la llengua i la cultura eren importants, però allò que definia els catalans eren les seves llibertats acumulades durant segles i concretades en les Constitucions de Catalunya.”

Fa uns quans anys , escoltava una magnifica conferència de la també historiadora Eva Serra, on si la memòria no m’enganya, situava els trets diferenciadors històrics dels sistemes espanyol i català en els models socials. En síntesi enfrontava el model català: menestral, comercial, pagès, representatiu i cada vegada menys bel·licista, amb el model espanyol: ramader, aristocràtic, absolutista monàrquic i cada vegada més bel·licista. Els anys passats i la realitat present confirmen la continuïtat d’aquest trets diferenciadors. Per banda catalana, les ILP i els referèndums independentistes en són un bon exemple. Per la part espanyola, la repressió jurídica o policial i l’embranzida militarista també ho són.

Com recorda sovint Encarna Canet. d’Iniciativa Animalista, “la violència s'aprèn i es transmet. Una persona pot ser violenta si viu violència al seu entorn: família, escola, grup d'iguals, esports, festes... Si a més ho barregem amb consum d'alcohol i drogues i amb factors de naturalització i normalització, tenim l'equació perfecta per a convertir-la en violenta, maltractadora i potencial assassina”. L’estat Espanyol continua necessitant l’acceptació popular de la violència.

Doncs sí, tenim un problema polític i un problema identitari. Tots dos són les dues cares de la mateixa moneda, i no cal defugir-ne cap. Un problema polític i identitari expressat en el divorci latent i creixent entre la representació política espanyola i espanyolista i la voluntat popular catalana. Caldria, però, que, sense renunciar a la transversatilitat d’alguns plantejaments, convinguem per part de les persones i organitzacions animalistes que el nostre aliat natural són a casa nostra les classes populars i el seu tarannà cada vegada més profundament democràtic, independentista i respectuós amb les diferents formes de vida. Cal també que aquestes classes populars, mitjançant les seves organitzacions més conscients, incorporem en la seva agenda les prioritats més representatives de la consciència animalista.

Ens juguem el dret a la vida i a no patir dels animals i també aprofundir en un model d’arrel catalana i de projecció socialment igualitària.