L'AVE del rei o l'esvoranc del capital

Antoni Infante

[Publicat a Llibertat.cat]

A hores d’ara, als Països Catalans ens troben, per una banda, davant d’un desgavell institucional, econòmic, polític, mediàtic, inimaginable fa uns anys, i per altra banda amb un principi d’efervescència i contestació social que pot ser un pas més en el camí d’un trencament d’allò que Franco va deixar ben lligat i que la reforma continuista no feia sinó afermar. Enmig de tot, milions de catalans i catalanes en patim les conseqüències, mostrant el nostre malestar, però sense saber ben be on és l’alternativa.

Ens trobem amb una fallida del sistema elèctric a Barcelona, que produeix malestar i milions d’euros en pèrdues econòmiques; amb unes obres de l’AVE que s’enfonsen i enfonsen tot l’àrea metropolitana de Barcelona, la qual cosa provoca que milers i milers de treballadors/es paguen diàriament en hores de son i salut el desficaci, que afecta també a milers de petites empreses; amb un metro que va ser inaugurat fa sis mesos a Palma com a l’obra més important de la anterior legislatura i que és aturat des de fa dos mesos i sense data de reinici; amb unes obres faraòniques i multimilionàries [1] a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, inundades i amb la programació paralitzada cada vegada que plou perquè s’han construït sense tenir en compte que són al llit del riu Túria; amb milers de nous habitatges construïts a rieres, barrancs i marjals que taponen l’eixida natural de les aigües de pluja i causen mort i destrucció a dojo; amb un sistema sanitari que fa figa d’una manera programada mentre es defensa la privatització i el copagament; amb un sistema educatiu amb un dels més alts percentatge de fracàs estudiantil de tota l’OCDE; amb la persistent deslocalització industrial i la financiarització del sector serveis mitjançant les empreses de capital-risc internacionalitzades; amb la pèrdua absoluta i relativa del poder adquisitiu dels salaris i les pèrdues diàries de vides pels accidents laborals...

També ens trobem amb els partits polítics de la reforma monàrquica mirant cap a un altre lloc i tapant forats, fent com que troben solucions; amb la intel·lectualitat i els opinadors preguntant-se, no sé si amb candor o estultícia, com és que la gent no es revolta; i amb la gent, especialment el jovent, que malgrat la repressió, sí és revolta i a més a més crema els símbols de tot això: la imatge de la monarquia, pal de paller de tot l’edifici que és l’Estat capitalista espanyol, construït contra el poble català (i d’altres).

Convindria, però, situar amb claredat els eixos dels problemes si volem convertir les mobilitzacions de les avantguardes i la sensació d’impotència que a hores d’ara sent bona part del poble català en capacitat de mobilització creixent i sostinguda en el temps.

El sistema de partitocràcia monàrquica esta en crisi, i entre tots i totes hauríem de fer-la terminal. Ni CiU, ni PSOE (amb o sense tri o quatripartit), ni el PP, són capaços de trobar solucions als problemes que té plantejat el conjunt de la ciutadania, i especialment la classe treballadora. La qüestió no és si aquest o aquell partit o coalició està en crisi i si mitjançant unes eleccions i el recanvi consegüent es puga solucionar.

No. És el sistema sencer el que és impotent, ja que no pot posar a elecció sense trontollar definitivament la figura del cap de l’Estat (entre monarquia i república), ni pot promoure el dret d’autodeterminació dels pobles que té sotmesos, ni plantejar un canvi de sistema econòmic que situe l’economia al servei de les persones i no les persones al servei de l’economia.

Per tant, no som els Països Catalans com a tal els qui ens trobem en crisi. És el capitalisme en general i, més concretament, el capitalisme espanyol que patim, el que es troba i ens situa en un atzucac. Un exemple prou clarificador pot ser la construcció del tren d’alta velocitat o AVE.

L’AVE [2], acrònim de l’alta velocitat espanyola, és una marca comercial per explotar el servei d’alta velocitat ferroviari, que manté el problema fonamental de la xarxa ferroviària espanyola, l’estructura radial amb l’epicentre a Madrid, i fa que el conjunt del sistema econòmic continue supeditat al servei de la capital espanyola com a centre del capitalisme espanyol. Al mateix temps, l’AVE genera el desficaci i malbaratament de mitjans ja que com que cal construir tota una nova xarxa ferroviària, l’anterior i actual no és compatible amb les característiques tècniques de l’AVE.

La pràctica totalitat dels i les especialistes coincideixen a valorar que en un territori de les dimensions de la península, la millor solució hauria estat modernitzar la xarxa actual, possibilitant velocitats mitjanes de 220km/h i punta de 250km/h, i aprofitar els diners malbaratats per completar la xarxa no radial i la de rodalies de grans ciutats com Barcelona, València o Alacant. A més a més, el resultat final de l’AVE no és sinó un producte de luxe al servei de la burgesia i les empreses, ja que el preus del servei el fan incompatible amb el poder adquisitiu de la majoria treballadora.

Per què aquest encabotament a tenir l’AVE? A més de mantenir la dominació territorial i comunicativa espanyola i d’incrementar la centralitat de Madrid, cal tenir en compte diversos paràmetres que identifiquen el capitalisme espanyol:

a) La subsidiarietat a l’imperialisme, en aquest cas al francès, ja que la decisió d’iniciar la construcció i la dotació dels primers materials, locomotores, cotxes de l’empresa Alstom, etc. era una condició imposada per incrementar la col•laboració francesa en la lluita contra ETA. És a dir, negoci a canvi de presos.

b) Un capitalisme basat en la construcció i no en la producció de bens. Paral·lelament, al desmantellament industrial de les més importants empreses autòctones, s’incrementa la dependència envers les multinacionals, en aquest cas amb la venda de la Maquinista, Macosa i Euskalduna a la mateixa Alstom, que ves per on és alhora l’encarregada de dotar de material l’AVE.

c) Menyspreu per la gent i el territori. No importa gens ni mica el nivell de despesa, ni la utilitat dels resultats, ni el futur del territori, en aquest cas els PPCC, ni la salut de la gent. El tret identificatiu més important del capitalisme en general, i l’espanyol en particular, és l’explotació dels pobles i l’espoliació dels territoris. No hi ha cap altre país a tot Europa que estiga sent més explotat i espoliat que els PPCC; cap altra regió, departament o lànder europeu està a hores d’ara aportant als seus estats més del que nosaltres, catalans i catalanes, aportem per gust o per imposició a les arques de l’Estat espanyol.

La cúpula del capitalisme espanyol és conscient, però, que la intensitat d’extracció de guanys d’aquests model té uns límits i porta dècades capficada, amb la col•laboració dels botiflers catalans, a trobar un complement que no és cap altre que la participació en l’espoliació imperialista de la resta del mon.

Així veiem com amb els guanys acumulats durant el franquisme, l’increment de l’explotació absoluta de la classe treballadora, l’impagament del treball reproductiu i de cura que realitzen milions de catalanes, la privatització de les empreses publiques a preus de saldo..., el capital, en estreta simbiosi amb l’Estat monàrquic, ha reconvertit un bon grapat d’empreses en autèntiques multinacionals (el BBVA, el Santander, la Caixa, Repsol, Agbar, Telefònica, Prisa...) i les ha llançat a la carrera de la depredació mundial.

El resultat no sinó un imperialisme corrupte i subsidiari, donat que la base que el sosté són els peus de fang de l’espoli als Països Catalans. Amb aquest panorama, les funcions tant de la monarquia com dels partits van més enllà de la simple representació institucional i funcionen com un veritable comitè de representació dels interessos d’aquestes multinacionals i, per extensió, de tot el capitalisme espanyol. La diferència més important que trobem entre el bloc del capitalisme més conservador que representa el PP i el bloc del capitalisme més “innovador” que representa el PSOE i els seus adlàters, és la elecció del imperialisme de referència; el nord-americà és l’elegit pels primers, mentre que els segons han triat l’europeu.

Cal, doncs, que el conjunt del poble treballador sapiguem veure on som per damunt de l’allau d’imatges televisives. L’esvoranc de l’AVE i el desgavell en rodalies de Barcelona no és un fet aïllat de l’endeutament gegantí de la Generalitat valenciana. L’aturada del metro de Palma té relació amb la forma de construir i entendre el territori i els negocis arreu dels PPCC. Un AVE amb estructura radial té molt a veure amb la tasca permanent de desfeta nacional catalana per part del capitalisme espanyol, i tot plegat forma part del persistent, insistent i programat increment de l’espoliació i explotació del conjunt de les catalanes i els catalans per part del capitalisme subimperialista espanyol.

I si en aquesta situació el capitalisme no cau per les seves pròpies contradiccions i limitacions és perquè troba la legitimació en un sistema de monarquia parlamentaria, en els partits polítics i sindicats que l’accepten i en la mateixa monarquia borbònica .

Durant els darrers mesos, l’Esquerra Independentista ha fet la passa valenta de qüestionar clarament la monarquia. Cal, però, que no ens queden únicament en la crema d’imatges del monarca i sapiguem posar-nos al capdavant del malestar del poble convertint-lo en mobilització permanent a favor de la república socialista dels Països Catalans. La monarquia i els partits del sistema tenen una funció legitimadora del capitalisme. L’Esquerra Independentista té la funció de clarificar el camí i de denunciar tots aquells que volen continuar amb la farsa. No hi ha solució als nostres problemes dins l’actual sistema del capitalisme monàrquic espanyol.

[1] Finançades amb préstecs que es pagaran amb interessos descomunals a partir de l’any 2029.

[2] Alguns parlen vergonyosament de TGV, per amagar el seu veritable contingut espanyolista