Ponencia

En els darrers anys, i particularment des de l’inici de la darrera crisi econòmica, hem estat testimonis de l’extensió de la consciència nacional arreu del territori (i molt especialment al Principat) deguda, principalment, a les conseqüències sobre el dia a dia de l’espoli econòmic que pateix el nostre poble.

Les consultes populars i les diferents mobilitzacions sobiranistes, culminades el passat 10 de juliol han fet palesa la pèrdua de complexos de bona part de la població catalana a qui, com cantava l’Ovidi “ja no alimenten molles, ja vol el pa sencer”.

La resposta de l’estat espanyol ha estat també contundent i en diferents fronts: l’ideològic, a través dels diferents grups comunicatius hostils al poble català, el polític, a través de grups unionistes com Ciudadanos, de la radicalització del PP i del procés de reespanyolització de les diferents sucursals del PSOE i, molt especialment el judicial, primer amb la sentència contra el que quedava de l’Estatut i després amb la sentència contra la immersió lingüística a les escoles del Principat.

Malauradament, els representants polítics arreu de la nostra nació van encara molts quilòmetres enrere de la consciència col·lectiva i l’esquerra independentista no ha estat capaç encara de desplegar un projecte polític de masses que canalitzi els ahels de justícia i llibertat del nostre poble.

En aquest context, la lluita ideològica i la mobilització social esdevenen claus per fer front a les agressions espanyolistes i per plantejar un programa de construcció nacional que hauria d’incloure, entre altres coses:

La immersió lingüística en totes les escoles dels Països Catalans i la seva progressiva incorporació a una única xarxa pública que garanteixi la igualtat i la cohesió social.
L’oficialitat única del català arreu del territori nacional (començant per la cooficialitat en un període transitori de 10 anys en el cas de la Catalunya Nord). Una oferta formativa suficient per garantir la incorporació a la comunitat lingüística catalana de la població nouvinguda.
La promoció de la indústria cultural catalana i d’un mercat cultural comú, impulsant les programacions culturals compartides i garantint l’oferta arreu del territori de propostes lúdiques i d’oci en llengua catalana.
La coordinació i l’intercanvi entre els diferents moviments educatius, juvenils i de cultura popular d’arreu dels Països Catalans.
La consolidació d’una Xarxa Universitària Catalana nacionalment autocentrada, que promogui la recerca, la cooperació i intercanvi entre universitats dels Països Catalans i l’ús de la llengua en el món científic i acadèmic.

Caldrà doncs, seguim amb l’exemple de la reacció a les darreres sentències, promoure plataformes ciutadanes que es mobilitzin de manera unitària en defensa la llengua, la cultura i la identitat nacional, amb una consigna clara: cal practicar la insubmissió cultural i avançar cap a independència política.