Una de les més gran errades que hem comés des del moviment sindical a les darreres dècades ha segut permetre la desorganització sindical de les persones que són expulsades del mon laboral totalment o de manera parcial mitjançant les diverses formes de precarietat. Una vegada instal·lat en un mercat laboral determinat una sobrepoblació de persones aturades i precaritzades, convertides contra la seva voluntat en exèrcit de reserva del capital, el procés de deteriorament de les condicions d’organització i lluita del conjunt de la classe treballadora ha segut imparable fins ara.[1]

La constatació d’aquest fet es fàcilment verificable en comprovar com són de diferents els convenis, els salaris i la capacitat de lluita de manera inversament proporcional al percentatge d’atur/precarietat en un territori donat. L’exèrcit de reserva i el temor a formar-ne part pesa com una espasa de Dàmocles sobre el subconscient individual (i col·lectiu) de cada integrant del poble treballador. Si a més hi afegim que la davallada ideològica ha facilitat que qui més o qui menys s’haja lligat amb les cadenes d’or del consumisme induït pel propi sistema capitalista, tenim un cercle tancat que ofega les possibles capacitats de lluita. El capitalisme s’està aprofitant de tot plegat per modificar de soca-rel les condicions jurídiques aconseguides durant un segle [2] de lluita popular.

El sistema d’explotació genera també uns mecanismes ideològics d’autoodi a les persones aturades mitjançant els constants missatges culpabilitzadors, que ajuden a anul·lar les capacitats de rebel·lia dels i les aturades. Responsabilitat personal, manca de formació, poca voluntat d’acceptació del treball i les condicions realment existents (les que vol la patronal), poca disponibilitat a canviar de lloc per a viure i un llarg etcètera, que configura un vel ideològic que converteix la víctima en botxí.

Una vegada en aquest punt, el sindicalisme realment existent, ja siga el directament responsable per acció o per omissió, ja siga el que es reclama de pràctiques més combatives, resta en la mateixa situació d’incapacitat d’oferir un projecte creïble de resistència a les noves ofensives del capital. No és una qüestió de voluntat, sinó és la constatació empírica que llevat de accions molt aïllades en alguna empresa o sector, la practica sindical realment possible és molt limitada i gairebé sempre a la defensiva en uns marcs jurídics cada vegada més restrictius i favorables al capital.

Cal, doncs, plantejar alternatives concretes o almenys intentar donar-li la volta a aquesta situació tot i ser conscients que per molt bé que ho fem amb la classe treballadora en actiu, si bo capgirem la situació sindical de les persones aturades i/o precaritzades no hi ha solució i continuarem gestionant el sindicalisme de derrota en derrota. Se m’acut que alhora que intentem cercar alternatives, podríem de pas crear les basses per a solucionar (almenys en part) una altra xacra que arrosseguem al nostre sindicalisme nacional com és l’extraordinària divisió i atomització més enllà de CCOO i UGT.

El que plantejo no és altra cosa que esbrinar les possibilitats d’una unitat d’acció de tot el sindicalisme per ajudar a conformar una estructura assembleària d’autoorganització de les persones aturades i precaritzades a nivell dels Països Catalans. Aquesta organització unitària seria responsabilitat de les mateixes persones implicades, però haurien de tenir el suport polític i material dels sindicats que hi estigueren d’acord. El límits de quins sindicats poden o no formar part d’aquest suport el marcaria l’acceptació de la línia d’intervenció sindical d’aquesta Plataforma.

Dit en altres paraules: en l’actual situació, amb prop de dos milions de persones aturades i moltes més precaritzades, PODEM DECIDIR CREAR UN MOVIMENT CONTRA L’ATUR I LA PRECARIETAT? Què es necessita per a poder engegar un projecte d’aquestes característiques? Des del meu punt de vista necessitem a més de voluntat per intentar-ho tenir molt clar dues qüestions: d'una banda, una línia d’intervenció clara i definida que a més d’engrescar, tinga potencialitat per a combatre les mentides ideològiques del capitalisme i els seus governs, i per altra, unes formes autoorganitzatives clares i transparents.

Pel que fa a la línia d’intervenció i a diferencia d’altres experiències positives però de caire més local que poden basar les seves intervencions en la recerca de solucions concretes per a les persones afectades, aquesta plataforma hauria d’anar a l’arrel del problema qüestionant les línies neoliberals que l’han generat. Proposo per a la seva discussió, si és que hi ha persones interessades a fer-ho, quatre eixos reivindicatius bàsics:

- Reducció radical de la jornada laboral. Repartiment del treball. Treballar menys per a treballar tots i totes.

- Salari mínim interprofessional com a mínim igual al 50% del PIB per capita.

- Renda Bàsica Universal equivalent almenys al 37,5% del PIB per capita.

- Nou marc jurídic de relacions laborals.

Pot semblar una carta als reis d’orient, però no estic demanant cap impossible. La jornada laboral històrica era de 12h, i l’hem reduït de mitjana en un terç. El salari mínim a França era l’any passat de 1.398 €/mes, de 1.202€ al Regne Unit i a Holanda de 1.447 euros... i la renda bàsica, a més de diverses experiències parcials, és una reivindicació assumible fins i tot sense qüestionar els fonaments del sistema. Cal, però, recuperar l’ofensiva en el combat de les idees. No podem acceptar que tota la revolució tecnicocientífica generada de manera social, siga acumulada sols en mans de la minoria. Avui cada persona treballadora no solament produeix moltes vegades allò que produïa quan la jornada era de 12h, sinó que també produeix moltíssim més que fa 10, 20, 30 o 40 anys.

Per què s’han d’aprofitar d’eixe augment de la productivitat solament la patronal? Podríem acceptar debatre els arguments de la globalització capitalista i la necessitat de competir als mercats internacionals, si el resultat actual no fos l’atur i la misèria de milions de persones. Si la competitivitat passa per les actuals coordenades és clar que no ens interessa, com no ens interessa cap proposta que no plantege situar l’economia al servei de les persones i la natura. TENIM DRET A DECIDIR QUE FER AMB EL RESULTAT DEL NOSTRE TREBALL.

En l’aspecte organitzatiu propose en primer lloc crear una primera assemblea de persones aturades que impulse la convocatòria d’una MARXA NACIONAL CONTRA L’ATUR I LA PRECARITAT. El procés de organització d’aquesta marxa serviria per anar creant assemblees locals i comarcals, etc. Paral·lelament el sindicats que estem d’acord podríem conformar una comissió de suport unitària. Més enllà d’altres possibles conseqüències positives intrasindicals, tal comissió donaria una imatge ben potent de possibilitat real de convertir aquesta marxa contra l’atur en un veritable pas cap a la recuperació de la iniciativa sindical

Sóc conscient que unes propostes tan aparentment agosarades com les que plantege (estrictament a títol individual) podrien tenir més possibilitats si estigueren prèviament treballades de manera col·lectiva al si del moviment sindical. L'experiència dels darrers anys, demostra per contra, que si no hi ha una certa pressió des de fora, les estructures de les organitzacions es troben tant capficades en el seus problemes diaris que unes propostes d'aquest caire serien difícilment assumibles. Si estàs d’acord a esbrinar conjuntament si hi ha possibilitats de gestació d’aquesta marxa nacional contra l’atur i la precarietat o si almenys tens ganes de debatre aquest temes, et proposo que et poses en contacte amb mi: [email protected].