En moments de crisi el conservadorisme exhibeix cruament les seves vergonyes i es manifesta tal com és: intransigent, intolerant, insensible. Es desplega aleshores d'una manera encara més dogmàtica el pensament únic i pla: no es tolera cap idea que posi en qüestió el gran dogma sagrat de la religió vertadera: “Només hi ha un déu, que és el mercat, i la banca és el seu profeta”. Amb vista dels estralls del sistema econòmic i polític, l'única proposta és el silenci i l'oblit, l'abandó cruel de la població marginada a la seva sort.

El poder que tenim dominant arreu del país no és, per ara, altra cosa que un subpoder provincià que es dedica a prolongar servilment la dominació d'un Estat nascut d'una dictadura: l'exacció econòmica es va mantenint impertorbable, la subordinació política bàsica està assegurada per uns organismes estatals en què la nostra nació es trobarà sempre en minoria. El poder provincià ens incita a acceptar la trampa, el joc amb cartes marcades, intentant de convèncer-nos que és l'únic joc possible. Per perpetrar l'engany i imposar el pensament uniforme l'únic seu bagatge és l'arrogància del manaire recalcitrant, l'altivesa estulta del qui sempre ha fet creure el seu súbdit, sense cap dret a rèplica. Només així s'entén que ens vulguin fer empassar que correspon als assalariats i als sectors populars el pagament dels plats trencats de la banca per mitjà de retallades creixents a la nostra economia i als nostres drets. El pacte de silenci no permet ni tan sols parlar de posar la banca sota el poder democràtic públic de la col·lectivitat ni processar i fer pagar els que són culpables del desastre. Islàndia queda molt lluny de les seves ments obcecades.

Alguns s'autoproclamen hàbilment proindependentistes (o prosobiranistes) però no volen fer res per la independència. És el peix al cove elevat a l'enèsima potència. En comptes de dret de decidir permeten que sigui des de fora que decideixin per nosaltres. En lloc de defensar la cultura, fan mans i mànigues per arraconar-la, avançant pel camí enfangat de la barbàrie. En lloc de supressió de l'espoliació econòmica, ens parlen d'un concert econòmic que saben que no vindrà. És la recerca permanent i vana d'una pastanaga evanescent. Ens les havem amb una màquina implacable de castració política i ideològica, amb corretges de transmissió del pensament submís i amb artífexs esforçats de mil i una maniobres de confusió i de contenció.

S'han creat un sistema polític i mediàtic a mida seva, que han anat dissenyant per a la seva perpetuació: llistes tancades, debats polítics i econòmics encotillats, criminalització de la protesta social i de la crítica ideològica i política.

Però tanmateix la injustícia existeix i és esclatant i, en les seves faltes i errors, els seus responsables planten avui la llavor de la seva destrucció. No poden combatre amb eficàcia allò que no entenen, que no han volgut entendre mai. Per això davant la indignació social i la protesta només saben respondre amb la violència de les forces repressives. I encara es creuen els millors. És la trista arrogància del poder provincià.