L’abstenció i la davallada de l’esquerra, dues cares de la mateixa moneda

Toni Infante

D’ençà de les eleccions, la perplexitat i la recerca de respostes s’ha convertit en l’esport nacional. Ni sociòlegs, ni periodistes ni politòlegs, i més encara bona part de la gent d’esquerres que encara vota, són capaços de trobar explicació al desencís dels i les principatines a l’hora d’anar a votar i molt menys del creixement del vot al PP al País València o el manteniment de la majoria relativa a les Illes.

Tanmateix, les cúpules dels partits autoanomenats d’esquerres (veritables màxims responsables d’ambdós fenòmens) s’afanyen a continuar distraient el personal amb les propostes més estrafolàries: comissió parlamentaria per a l’estudi de l’abstenció, declarar que la gent no vota perquè està satisfeta, dimissions d’algun càrrec de segona fila, sempre que el càrrec no estiguera retribuït i anuncis de renúncies d’ací a quatre anys de responsabilitat per a les quals encara no han segut elegides.

N’hi ha d’altres que oportunament apunten a persones concretes en un clar exercici d’ètica política que ben bé podrien expressar més alt però no més clar: “Lleva’t tu perquè em pose jo”. Tot plegat molt instructiu.

On rau la clau? Cal aclarir primer de tot que, llevat de matisos, l’anàlisi no es pot circumscriure a l’àmbit del Països Catalans ja que la nostra realitat nacional resta condicionada de manera determinant per la nostra indesitjada pertinença a l’Estat espanyol. El compromís de bona part de l’esquerra en la reforma i manteniment impune del tardofranquisme, l’acceptació i defensa de l’espai espanyol d’acumulació capitalista que nega el dret d’autodeterminació, i la incorporació a la lògica de la globalització capitalista des del primer món suposa una cotilla massa forta perquè no acabara asfixiant les il·lusions de massa gent que, considerant-se d’esquerres i formant majoritàriament part de la classe treballadora, ha segut educada en valors interclassistes, en el consumisme més buit i en la insolidaritat més escandalosa.

La il•lusió de possibles canvis mitjançant els processos electorals s’esgota quan la realitat colpeja amples capes de la població: portem més de 30 anys amb la persistent negació de la lluita de classes i aquest encanteri ha segut possible mentre la comparació amb el franquisme encara restava fresc, per la incorporació a traves de l’OTAN i l’UE al bloc de països dominants i espoliadors, i mentre continua funcionant com aglutinant interclassista l’ideari de la construcció nacional d’eix invent esdevingut Espanya.

Però quan a aquesta arcàdia feliç de boom immobiliari, camps de golf, ciutats turistificades i realitis shows xoca amb la realitat de vides emmalaltides i hipotecades, destrucció del medi, salaris precaris per a tota la vida, condicions de treball més i més estressants, en definitiva explotació absoluta i relativa en creixement, els jocs de màgia i la buida verborrea pseudoesquerranista perden eficàcia.

La gent que encara es manté hipnotitzada per l’exquisit tarannà democràtic i les “avançades” lleis desenvolupades pels governs del PSOE i el seus coaligats d’IU, ERC i algun altre partit, no entenen que hi hagi gent que no li faça costat davant de l’embranzida de la dreta i l’extrema dreta coaligats dins del PP més la suma de CiU i PNB. Tal vegada no vegen amb la prou distància que la major part d’estes lleis i propostes han tingut fins ara un terrible efecte: mentre que l’enunciat de les propostes servia de leif motiv per a justificar els furibunds atacs de la dreta, els efectes suposadament beneficiosos no han segut percebuts pels suposats destinataris, que consegüentment no han eixit al carrer a defensar-los ni han anat a votar-los.

En posaré diversos exemples, La retirada de les tropes d’Iraq, tal vegada la decisió més critica del govern Zapatero, va ser immediatament contrarestada per ells mateixa amb l’increment de tropes a Haití, Bòsnia, Afganistan o Líban i un alineament sumis i poregós a les tesis nord-americanes en qualsevol fòrum internacional.

El procés de reforma estatutària, amb les promeses de respectar la voluntat popular, ha esdevingut una estratègia de manipulació premeditada i sostinguda en el temps, cosa que ha donat tot tipus d’arguments fal·laços a la dreta i ha deixat la gent, que confiava en un procés que acabés en l’autodeterminació, amb uns estatutets de segona, humiliats i insultats.

Les diverses lleis de contingut social (d’igualtat, de dependència, contra la violència de gènere, etc.) han segut anunciades i re-anunciades a bombo i platerets, la qual cosa ha desfermat els atacs dels sectors més reaccionaris, alhora que era impossible de comptar amb defensors d’aquestes lleis ja que els i les suposades destinatàries encara resten a l’espera del suposats efectes beneficiosos.

O quelcom més escandalós: la figura jurídica més nefasta, que és la que ha possibilitat la impunitat més absoluta per part de l’industria del totxo, la de l’agent urbanitzador, no sols no ha segut combatuda per aquesta esquerra genollada i mel·líflua, sinó que a més a més ha segut incorporada a la llei d’àmbit espanyol per la majoria que dóna suport al govern del PSOE.

Cal que situem els eixos de la recuperació de l’esquerra. Més enllà de la democràcia participativa, del treball horitzontal, de llistes obertes, de coalicions i/o de referents mediàtics o de turisme solidari posem per cas, cal que recuperem el concepte de lluita de classes i no com interessos diferents sinó com a interessos contraposats; cal que situem la lluita per la igualtat de gènere en el context que li pertoca: els interessos de les dones són radicalment contraris als interessos de la dominació masclista; i l’interès dels Països Catalans són en si mateix la negació de l’actual concepte d’Espanya. I tot açò, les lluites de classe, de gènere i per la independència hem de fer-ho en un context on la humanitat resta a punt del col·lapse ecològic.