La responsabilitat del liberalisme totalitari en la mort de 43 persones al metro de València

Dia rere dia, ens venen el capitalisme modern com l’únic sistema eficaç que dóna resposta a les necessitats de la societat. Les persones i organitzacions que defensem l’autodeterminació dels pobles, la democràcia participativa, el socialisme o el comunisme restem marginats si més no dels grans mitjans de comunicació. El resultat és una manca de debat que obliga als neo-conservadors i els seus epígons (malgrat que es disfressen de progressistes) a anar a la recerca de respostes màgiques, esotèriques i místiques quan no troben resposta dins del seu “eficaç sistema” als milers de persones mortes en accidents laborals, milers de mort/es a les carreteres, milers de víctimes per la violència de gènere i milions de morts arreu del món produïdes per la fam i la misèria exportada i mantinguda pel capitalisme i el liberalisme totalitari.

La virtut del capitalisme està en la seva suposada eficàcia econòmica. Però per a benefici de qui i a quin cost? El capitalisme, que es fonamenta en l’explotació del treball assalariat, ha utilitzat i utilitza per a la seva expansió la guerra, la repressió, l’espoliació, l’explotació, la usura, la corrupció i la propaganda.

L’any 1988 ens van vendre, propagandísticament, la modernitat del metro a València. Callaren, però, que per a estalviar-se diners unificaren dues vies en una, fent un revolt que el temps ha demostrat assassina. Ara, el 2006, ens venen la modernitat de les Ciutats de les Arts i les Ciències i tuti quanti, però no han tingut temps de corregir el revolt impossible, ni aplicar els moderns sistemes de seguretat que haurien evitat les víctimes. Funcionen amb nosaltres com si fóssim conillets de laboratori. El mecanisme de recerca és el de prova i error i l’apliquen a la vida real, ja que la vida dels treballadors i treballadores no val gaire i sempre es poden substituir per altres persones, que prèviament han forçat a immigrar. Així, quan fan una obra pública, per a estalviar-se els diners dels estudis tècnics o traçats alternatius, que no el de la corrupció, la inauguren i la quantitat de morts dirà si el nombre d’accidents és assumible o si s’han d’introduir-hi reformes.

Als llocs de treball es funciona amb el mateix criteri. Quan al parlament espanyol es discutia la llei sobre seguretat en el treball, una diputada del PP, va argumentar que una llei massa estricta ofegaria econòmicament les empreses: Quina catòlica més bona! Quina importància tenen les morts diàries en accidents laborals si les empreses continuen guanyant diners? Per això les empreses només actualitzen les mesures de seguretat quan el nombre d’accidents és propagandísticament poc defensable.

Articulen uns tipus de ciutats on fins i tot per a comprar el pa s’ha d’agafar el cotxe. Redueixen a la mínima expressió el transport públic de persones i mercaderies i ens venen la compra del vehicle privat com a la solució ideal de tots els mals que patim. Privatitzen les carreteres més importants i ens obliguen a viatjar cada dia més per a treballar, comprar o a la recerca d’esbarjo. Ens ensenyen que el guany és la velocitat i troben una nova forma de recaptar impostos mitjançant les multes. Moren milers de persones a la carretera i ens culpabilitzen per matar-nos...

Amb la violència de gènere passa si fa no fa el mateix: que s’acumulen les mortes als informatius televisius, doncs llei contra violència de gènere; que es demostra, com havíem denunciat, la seva ineficàcia, cap problema. Mentre el nombre de mortes resta en un nivell assumible, continuarà funcionant la propaganda de la modernitat de la llei. Quan el nombre de mortes torne a ocupar les pantalles de la televisió, reformaran la llei i continuarà el problema.

L’asimetria entre el primer món, el nostre, i la resta no és aliena a les polítiques dels nostres governants. El PP va ficar l’Estat espanyol a la guerra de l’Iraq i el PSOE va complir la promesa electoral de fer retornar les tropes espanyoles. Però per què les manté a Afganistan? Per que les va enviar Haití? Per què continuen als Balcans? Doncs perquè mantenen fidelment el compromís amb el capitalisme mundial. I aquest capitalisme mundial genera asimetria: riquesa en uns pocs països i pobresa a la majoria; luxe i malbaratament en un llocs, pobresa, morts i immigració a la resta.

Tot això té a vore, i molt, amb la mort de 43 persones al metro de València. Totes eren membres de la classe treballadora i estaven obligades a desplaçar-se dia rere dia per a treballar o estudiar per unes polítiques urbanístiques i de transport que no tenen en compte els interessos de les persones i sí el de les empreses. La major part de les víctimes eren dones, com som la major part de les usuàries del transport públic, la qual cosa demostra que l’asimetria de gènere afecta fins i tot el tipus de transport emprat per unes i els altres. I també, com no podia ser altrament, s’han vist afectades persones provinents de la immigració.

No ha sigut la mala sort la que ha privat de la vida a 42 persones. No ha sigut el destí escrit per ningú el que havia determinat aquest desastre. Són unes determinades polítiques les que determinen una forma de vida, de treball, de transport i també de morir. I hi ha responsables, que cal denunciar perquè paguen. La fiscalia hauria d’obrir una investigació i els síndics de comptes i greuges haurien de comprovar si s’han fet despeses més importants que les que suposaven incrementar les mesures de seguretat i si les inversions i les depeses públiques serveixen per a equiparar el nivell de vida del conjunt de la població o per a incrementar la desigualtat, és a dir, la pobresa d’unes i la riquesa d’uns quants.

Però no hem de fer-nos falses il·lusions. Sens dubte, hem d’exigir que els culpables concrets d’aquestes morts paguen la seva responsabilitat, perquè mentre això no passe podrem afirmar que vivim en una democràcia de molt baix nivell. Ara bé, només un canvi de tipus de societat on l’interès de la majoria siga el que guie les polítiques públiques crearà les condicions perquè els accidents evitables no es tornen com si d’una plaga bíblica es tractés.

Com a demostració del que diem només cal recordar que cada any, a l’època dels tornados al Carib, als països d’Amèrica Central i als Estats Units hi ha centenars si no milers de morts. Per contra, en un país aïllat i empobrit pel bloqueig capitalista com es Cuba els tornados se solen saldar sense víctimes mortals.

València, 14 de juliol de 2006