Un altre 25 de novembre

Encarna Canet Benavent (Treballadora Social Especialista en Violència de Gènere)

Aquesta setmana es torna a celebrar el 25 N ("Dia de la no violència contra la dona"). De nou tot estarà ple de bones intencions, concerts, xerrades... Es tornara a considerar els femicidis com una de les pitjors xacres socials, un terrorisme domèstic, una epidèmia: ja en 1996 la 49a Assemblea Mundial de la Salut reconeixia la violència pel company íntim (VCI) com un dels problemes de salut publica més importants per la seua creixent incidència i mortalitat.

Enguany hem assistit a tota una successió de mesures legislatives i jurídiques: Llei 27/2003 de 31 de Juliol reguladora de l’Ordre de Protecció de les Víctimes de Violència Domestica, Llei Orgànica 11/2003 de 29 de Setembre de mesures en matèria de Violència Domestica, així com un enduriment a nivell penal per aquests delictes. Mesures que en principi poden estar bé però que no sempre van acompanyades dels mitjans materials, econòmics i professionals que serien necessaris per implementar-les profitosament.

El ball de xifres de dones assassinades continua i mentre les dades oficials parlen d’unes 60 mortes a l’Estat espanyol en el que portem de 2003, les organitzacions de dones com la Red Feminista (www.redfeminista.org) registren al seu comptador 87 femicidis a tot l'Estat, tenint en compte tant l’àmbit domèstic, com les morts per agressió sexual, tràfic de dones i prostitució.

Si a més es comptabilitzarà el nombre de dones que moren per malaltia física o psíquica a causa d’una vida de maltractaments ("una mort en vida") i les dones que acaben llevant-se la vida elles mateixa, aquesta xifra augmentaria considerablement.

Deixant les xifres i parlant de les causes d’aquesta violència, als darrers anys s’ha parlat i escrit molt dels mites de la violència contra la dona, de la dependència, de la prevenció i fins i tot, afortunadament, han aparegut al País Valencià experiències de treball amb els agressors. S’han estudiat causes biològiques a la base, de l’agressivitat dels homes; raons culturals com la socialització de gènere; factors mèdics com les psicopaties; addiccions dels agressors; problemes econòmics; maltractament en la infància (i aprenentatge per tant). I tots aquests elements són realment estresors que contribueixen a propiciar i mantenir la violència.

Però aquests elements no són casuals, tenen un rerefons comú que és l’estructura social d’inequitat entre els gèneres (Ana Carcedo Cabañas, 2003). La desigualtat de poder entre homes i dones és la font permanent de l’agressió, i no es casual ni conjuntural, sinó més aviat estructural. Es dóna a tots els àmbits i es manifesta a través d’una societat patriarcal i sexista: lleis fetes per homes, esglésies que propaguen el discurs del perdó, el sacrifici femení pels altres, els recursos econòmics en mans masculines, l’estructura política que exclou les dones de les decisions...

És clar que algunes institucions ja no són tan insensibles davant la violència de gènere, ni les lleis són ja tan nefastes. Però poques vegades s’analitzen les intervencions en aquest àmbit, dintre del marc de la desigualtat de poder i més aviat es tracta la dona com a víctima i com a pacient, tractant els símptomes sense abordar els problemes que l’originen: els atacs sistemàtics de part de qui té més poder dintre d’una relació asimètrica.

Sense un procés d’empoderament per part de les dones, acompanyat per les forces socials, que obligue les institucions polítiques a assumir-lo, no es podrà parlar mai d’equilibri de poder entre generes; i per tant, el tractament de la violència contra la dona, en lloc de ser un instrument alliberador, quedarà com una forma més de victimització.

En les accions de lluita contra la violència de gènere caldrà sempre discernir si s’estan qüestionant les relacions de poder establertes, o si estem adaptant-nos-hi. La condició de subordinació social de les dones no pot reduir-se a un assumpte merament educatiu i de criança, sinó que és un problema profundament polític.