Posició i lluita de la dona dins el patriarcalisme

Victòria Sau

[Extret de Dona i llibertat. Aportacions al debat feminista avui (La Magrana. Quaderns d'Alliberament, 6 [1981])

1. El patriarcat no hi ha estat sempre. Teories antropològiques

2. Els conceptes de «dret» i de «família». La divisió del treball per sexes

3. Un sistema polític, el patriarcat, i quatre modes de producció

4. Breu història del moviment feminista: de la presa de consciència individual a la col·lectiva

El patriarcat no hi ha estat sempre. Teories antropològiques

És força corrent, quan es parla de la discriminació i/ o explotació de la dona, donar per entès que aquesta situació ve rodolant així des de sempre. La paraula sempre s'utilitza per a cobrir com un vel -molt sospitosament, d'altra banda- l'origen real dels fets. Al·ludint l'explicació de les diferències «naturals» entre homes i dones, és més fàcil i més còmode per a tots plegats atribuir a la naturalesa la causa de la inferioritat de la dona, que remetre aquesta causa a l'home i canviar el mot pel d'inferiorització.

La diferència sembla subtil -ho és-, però és important. Ni que fos la naturalesa la «culpable» de la situació de la dona, és clar que aquesta tindria avui el mateix dret a revoltar-se..., però caldria considerar el passat femení com un simple desenvolupament evolutiu i no com les successives etapes d'un procés històric i dialèctic. És només des d'aquesta segona perspectiva que la dona pot «recuperar», d'aquest passat històric, allò que, no la naturalesa, sinó el sexe ara dominant, li va arrabassar: importància, prestigi, consideració social i un lloc paritari en la societat.

Convé aclarir, doncs, que el patriarcat no hi ha estat sempre. Tampoc abans no hi hagué un «matriarcat» en el sentit de poder que indica la desinència de la paraula, però hi havia, això sí, una altra cosa que Bornemann [1] anomena «matrística», precisament perquè en les organitzacions primitives les dones tenien poder innat -la reproducció humana-, però no l'exercien com a tal. Mendel [2] diu molt bé que no era matriarcat, sinó imago materna la que surava sobre els homes i les dones del Paleolític i començaments del Neolític, davant del fenomen de la fertilitat femenina, a la qual es vinculava la de la terra i els animals, i en la qual l'home no tenia encara una participació conscient.

És el reconeixement d'aquesta participació, observada gràcies al sedentarisme, que dóna pas a la iniciació de l'agricultura i la domesticació dels animals, la que permet introduir la figura del «pare» com a figura de dret. Perquè, tot i reconeixent la relació acte sexual-fecundació, la paternitat concreta continua essent desconeguda. Per a poder reconèixer els seus fills -primer pas del dret patriarcal-, l'home ha de privar la dona de tota altra relació sexual d'ell mateix. El dret patern, per tant, es basa en la privació de llibertat sexual de les dones, de la qual es deriven totes les altres privacions, necessàries per a fer valer la mencionada, que és la primera i principal de totes. Diu Bornemann:

«El patriarcat neix de la declaració masculina segons la qual l'estat de coses anterior ha d'acabar: Si deixem subsistir un tal estat de coses, la dona estarà eternament en posició superior i, per tant, nosaltres ho prohibim, i aquesta prohibició l'anomenem Dret... » [3]

No per casualitat, el patriarcat està basat en la poligàmia masculina i la monogàmia femenina.

No és, doncs, l'accés a la propietat de la terra, com diu Engels -que s'acosta força al problema, però no acaba de copsar-lo-, la causa o la millor ocasió de la derrota de la dona, sinó la producció d'excedents, els quals permeten el sedentarisme i el creixement d'una població humana més nombrosa, però que a partir d'aquest moment estarà sota control, i sota control masculí.

Els conceptes de «dret» i de «família». La divisió del treball per sexes

La descendència per via materna -matrilinealitat- era al principi l'única possible, tenint en compte la fenomenologia de l'embaràs i el part. De mica en mica, a mesura que el patriarcat es consolida -cosa que no va succeir en tots el grups humans simultàniament, ni en un interval de temps curt-, la patrilinealitat substitueix aquella. Malgrat això, la filiació paterna és condició necessària, però no suficient, per à refermar el domini d'un sexe sobre l'altre. La formació de dret de la família, i el matrimoni com a nucli d'aquesta, succeiran el clan primitiu i són el primer pas a partir del qual es construeix una superestructura cultural que els justifica.

L'etimologia de la paraula matrimoni no és encara massa clara, però la més indicada sembla que és matrem muniens, que vol dir «defensa i protecció de la mare». Castán Tobeñas deia, el 1914, que «el matrimoni és garantia dels deures de l'home envers la mare i els seus fills». [4] Però això, naturalment, no per un acte d'altruisme, sinó perquè tant les mares (és a dir, totes les dones, ja que aquest és el seu primer i principal destí) com els seus fills són ara propietat masculina, per la qual l'home ha de vetllar.

El vincle de la sang, que era el lligam que unia fins ara tots els individus -entroncant-los amb grans-mares caps de clan sovint ja desapareguts- i els feia solidaris entre ells es trobessin geogràficament on es trobessin, es va substituir lentament per la filiació paterna i la pertinença a una terra determinada. Perquè no és la terra com a propietat privada la que esdevé ocasió de privatitzar les dones, sinó a l'inrevés: és el repartiment previ de les dones el que donarà pas al de la terra, que des d'ara es podrà considerar pàtria.

La fundació de la ciutat de Roma es basa en aquest fet. L'oracle ha dit que dels dos germans, Ròmul i Rem, regnarà aquell que primer besi la seva mare. Rem, en sentir-ho, fa veure que cau, i en tocar a terra, hi fa un petó i diu: «Aquesta és la meva mare». El petó a la mare, possiblement un signe residual de reverència i humiliació que pertanyia encara a la matrística, és desplaçat pel bes a la terra. Patrilinealitat i patrilocalitat ja gairebé sempre més aniran juntes.

Durant la matrística, un treball almenys era objecte de divisió, com ja va fer notar Marx: el de l'home i la dona per a la producció del fill. Si n'hi havia d'altres en relació amb la caça, la recol·lecció i la producció de plantes, aquesta no fou mai absoluta, i sí, en canvi, espontània i no determinada. Al patriarcat, per contra, on hi ha excedents i, per tant, la societat es fa més complexa, l'ocasió per a dividir tasques és més freqüent, i els homes, que ja dominen la situació, les distribueixen tenint en compte dues coses:

1a S'anirà assignant a les dones aquelles tasques socials derivades sobretot de les «naturals»: preparar el menjar, netejar, teixir, criar el bestiar, etc.

2a Els treballs assignats al sexe inferioritzat seran menys valorats que els masculins i els homes procuraran no fer-los mai. Això vol dir que en un mateix grup social, o cultura tancada, homes i dones no coincideixen en les tasques, tot i que el que els homes fan en un d'aquests grups es consideri cosa de dones en un altre, i a l'inrevés.

Un sistema polític, el patriarcat, i quatre modes de producció

a) L'esclavisme

Els antecedents de l'esclavitud es troben en la guerra. Els homes caçadors s'han fet guerrers. La domesticació d'animals dóna peu al robatori; la domesticació de les dones permet el rapte. Un i altre produeixen enfrontaments. L'espai geogràfic ja no és lliure.

El destí dels vençuts, al principi, és la mort. Més endavant, quan els excedents permetin alimentar-los, els esclaus se sotmeten i es converteixen en força de treball per al guanyador.

La reproducció humana continua essent indiscriminada, puix que la dona no controla en absolut la seva fertilitat. L'únic control possible -tenir relacions sexuals o no- no és al seu abast des que l'home decideix el seu destí. El matrimoni és el traspàs d'una dona per un home -el pare, germà o parent més vell- a un altre home. Si és repudiada o abandonada, la tornaran a casar, però si això es repeteix massa vegades, el més probable és que cap home no la vulgui per muller i sigui lliurada a la prostitució. [5]

La prostitució és la institució masculina en funció de la qual un nombre indeterminat de dones queden fora del mercat matrimonial per romandre comunes a tots els homes. Abans que aquesta institució ho sigui de dret -a Grècia, per Soló, el segle V abans de la nostra era- ha passat per diversos estadis. El primer de tots és la prostitució sagrada. Un residu de la matrística és el poder de la fertilitat de què gaudia el sexe femení a títol de poder sobrenatural. Les deesses de la fertilitat són ara la compensació masculina al derrocament que han fet de les grans-mares clàniques. Aquestes deesses diposen de sacerdotesses que tenen cura del culte. El ministeri comporta també tenir relacions sexuals amb homes, que paguen un òbol que queda per al temple. Però el ministeri sacerdotal evoluciona cap a masculí i les dones passen a prostituir-se de dins del temple a fora del temple. Ara són totes les dones les que no es poden casar si abans no s'han prostituït almenys una vegada. En dies assenyalats, esperen a les escalinates del temple el seu «comprador». Més tard, les de famílies menys pobres pagaran una substituta, fins a arribar a un punt en què només seran prostitutes les dones més humils, les esclaves destinades a ser-ho, i les esposes i filles els marits i pares de les quals ho decideixin així, bé per a obtenir-ne diners, bé per desafecte.

L'esclavitud encara té una superestructura religiosa politeista, amb déus i deesses. Moltes divinitats femenines són ja el model de dona que es pretén aconseguir. Tal és el cas de Hera -a Roma, dita Juno-, imatge d'esposa fidel i resignada a les cuites amoroses de Zeus-Júpiter. Atenea-Minerva, d'altra banda, es proclama filla del déu de déus i sense participació femenina. Les divinitats evocadores de la matrística es veuen ara com ferotges, perilloses i degradades; els herois les derrotaran. Són les gorgones, les fúries, les parques, les làmies...

Els coneixements científics tan rudimentaris permeten consolidar idees equivocades sobre la fisiologia femenina, de les quals el sexe masculí galleja per a justificar la seva actuació, i que no es corregiran fins els segles XIX i XX; els òrgans femenins només són el receptacle on es farà gran l'individu preformat en el semen viril; les dones són homes inacabats i, per tant, éssers imperfets; els defectes físics són equivalents a les falles morals i intel·lectuals; les dones no es guien per la raó, són amorals, no serveixen per a l'estudi ni la creativitat. Convertida en màquina viva de parir, no és mestressa del seu mitjà de producció: el seu propi cos. Però el seu producte, del qual està alienada, és objecte de compra, venda, canvi i lloguer per part del sexe dominant, que també continua reproduint-se gràcies a ella. La força de treball esclava, d'on surt? D'una altra força de treball prèvia i sempre silenciada: la dona.

A l'esclavitud, on els individus són tots, almenys en potència, «mercaderia», és l'estadi patriarcal on més clar queda l'estat d'explotació i aculturació del sexe femení.

b) L'Edat Mitjana. El feudalisme

La consolidació del cristianisme als primers segles de la nostra era és el cop de gràcia a un politeisme ja decadent. El monoteisme cristià, anticipació de la monarquia absoluta, encara llunyana, introdueix modificacions envers les dones. Per començar, hi ha un sol déu, i aquest és masculí. D'altra banda, la cristologia necessita diversos segles per confirmar la díada Pare-Fill. És només ben entrada l'Edat Mitjana que es permet introduir la figura de Maria, deixant ben clar que a ella no se li deu adoració, sinó tan sols veneració. Amb tot i això, és ben significatiu que el culte a la «Mare de Déu» s'introdueixi per Orient, especialment per Efes, on més llargues arrels tenia el culte a deesses com Diana, que, per la seva actuació com a caçadora, enllaça amb les dones més arcaiques de la prehistòria.

El cristianisme fa seva la Bíblia i ens proposa en un extrem una dona pecadora, causa de tots els mals de la humanitat, i que ja no té mare, sinó només Déu-Pare: Eva. D'una altra, Maria, que es fa perdonar el fet de ser dona per mitjà de l'obediència i submissió més absolutes: «Heus ací l'esclava del Senyor; faci's en mi segons la seva paraula». [6] S'estableix la virginitat com a marca de garantia.

La literatura medieval està plagada d'ofenses i d'improperis contra les dones: romanços, refranyers, cançons -entre aquestes destaquen les de «mal maridada»- i fins i tot els sermons dels Pares de l'Església, que són els qui més aferrissadament la calumnien i apostrofen.

Tenint en compte que l'Església és un poder temporal des de la Donació de Constantí -segle IV- i el Papa el primer senyor feudal de la terra, l'animositat contra les dones s'explica precisament com una tàctica per a mantenir el celibat dels sacerdots. No faré aquí més referències a aquest celibat, perquè això seria tema d'un altre article, però sí que voldria assenyalar que la finalitat primordial de l'Església en impedir el matrimoni dels sacerdots és acumular propietat i mantenir-la unida, cosa que no hauria estat possible si s'hagués hagut de repartir en herència entre fills legítims.

Però, què fa concretament la dona en aquesta etapa de la Història?

La població és gairebé tota rural, de manera que ella treballa en les tasques pròpies d'aquest medi: cria animals, conrea la terra, teixeix i cus, conserva els aliments, treu aigua del pou, mòl, bat, pastura, té fills i els cria almenys fins als set anys... Les guerres continuades d'aquests segles la deixen sovint amb tota la responsabilitat de la llar -la dona del nostre Joan de Serrallonga n'és un exemple, i ben proper a nosaltres.

A les ciutats, les dones exerceixen oficis molt variats i els gremis defensen els seus drets. És clar que com a esposes d'un mestre artesà tenen les seves limitacions, i ben importants: si es queden vídues, només es poden tornar a casar amb l'oficial de la casa, ja que aquest és un dels pocs camins que té el tal oficial per a accedir al mestratge. Les lleis continuen regulant la seva vida sexual i la seva fertilitat. L'avortament està prohibit i els mètodes anticonceptius -els rudimentaris de l'època- també. Vídua, no es pot tornar a casar abans d'un any. Soltera, ha de refugiar-se en un convent, professi o no, per tal de sostreure's a l'agressivitat masculina. Trobada sola, és objecte natural de rapte i/o violació; si va amb un cavaller, un home que els surti al pas i lluitant amb el cavaller el venci, se la pot endur tranquil·lament...

Les esposes de senyors feudals tenen certs drets, no tant com a dones, sinó com a estament, i en absència del marit poden àdhuc impartir justícia, guerrejar i altres activitats considerades masculines. Caterina Sforza, tancada i assetjada al castell de la ciutat de Forli, segons conta Maquiavel, és amenaçada de donar mort als seus fills si no es rendeix. Però Caterina s'arremanga decidida les faldilles i crida enutjada: «Amb això podré fer més fills». La maternitat no és encara el sentiment sublimat dels nostres dies. L'alta mortalitat infantil no dóna temps que la mare faci massa projectes amorosos envers els fills. La duresa de la vida, d'altra banda, a penes si deixa lloc a la tendresa.

Les diferències culturals entre la gent treballadora no son gaire grans perquè el saber està tancat als monestirs. No hi ha una escolarització sistemàtica dels infants. Algunes dones estudien a les universitats. Caldrà que vingui el Renaixement, el Renaixement masculí, amb la seva càrrega d'individualisme, perquè a les dones els sigui prohibit expressament l'estudi. S'obriran molts col·legis per a nois, però les nenes aniran «a costura» fins als set o vuit anys, i prou. Algunes dones de la noblesa o de la burgesia ascendent tindran accés a la cultura, però no directament. Cal que tinguin el pare o un germà culte; si escriuen, no poden publicar, per això són tan freqüents els epistolaris. Les arts plàstiques ara porten el nom de l'artista, i aquest nom ha de ser masculí. A França, la poetessa Lluïsa Labbé té problemes per ser-ho. Victòria Colonna, l'amiga de Miquel Àngel, resta eclipsada; Teresa d'Àvila només veurà una obra seva publicada, poc abans de morir; Joana Agnès de la Creu, que no va poder estudiar a la Universitat de Mèxic, es plany dels impediments que troba per a escriure. A Dinamarca, la primera escriptora danesa coneguda es cosia els llibres dins les faldilles perquè li prohibien llegir, i portava les cames plenes de blaus dels cops que s'hi donava; les germanes Bronté, angleses, escriuen d'amagat; altres comencen a utilitzar pseudònims masculins.

El descobriment d'Amèrica posa en relleu una vegada més la importància de les dones, d'una banda, i la invisibilitat històrica en què els homes la mantenen, malgrat tot, d'una altra. Des dels primers viatges dels descobridors, hi ha dones que van a Amèrica. Algunes com a esposes d'expedicionaris; altres com a serventes de les anteriors, i altres encara com a esclaves negres. Però no passa gaire temps sense que els propis reis se n'adonin que sense dones que formin llars i famílies Amèrica podrà ser una factoria comercial o una fortalesa armada com les dels cartaginesos, però mai un poble. I les dones «fan» Amèrica. Les natives, les de la península... I tornen a llaurar la terra, a sembrar l'ordi i el blat, guerregen, són mortes, assassinades, violades, torturades com els homes... Tenen fills i donen peu a la raça criolla, que lluitarà per la independència. I també s'obren cases de prostitució, ja no caldria dir-ho. Però la Història les silencia. Amèrica sembla que només siguin els Colom, els Pizarro, els Ovando... La història de la dona a Amèrica ha de ser rastrejada entre cartes, diaris, pragmàtiques, les descripcions dels naufragis... Es carretegen dones cap a Índies com si fossin bestiar, perquè allí les casin amb els colonitzadors, que només així podran establir-se com a tals. Però la meitat de la humanitat només mereix un parell de ratlles anecdòtiques de tant en tant per part dels historiadors. La conspiració de silenci masculina és flagrant.

c) La industrialització i el capitalisme

La colonització d'Amèrica suposa un augment considerable de la circulació de mercaderies. El Renaixement, dins el qual s'ha d'inscriure el fenomen americà, desenvolupa una nova teoria sobre el treball. Fins ara el treball ha estat quelcom «natural» en tant que necessari. És un treball de subsistència més que de consum, i la subsistència és cosa de dones, perquè és una necessitat primària, «natural». En l'esclavisme, els homes lliures no treballaven: ho feien els esclaus, assimilats per analogia a les dones, àdhuc quan eren del sexe masculí. En el feudalisme, el treball és servil; els nobles, els senyors, els cavallers, abans es moren de gana o es dediquen al robatori que aprendre un ofici o conrear el camp. La unitat econòmica és domèstica; al camp, els treballadors, a més d'abastar el senyor, s'autoabasten. A les ciutats, els aprenents i els oficials viuen a la mateixa casa del mestre perquè no es poden casar i formar una llar a part. I en aquesta casa es crien animals, es fila i es teixeix.

El treball de les dones queda així subsumit dins d'un ordre «natural» de coses. I els que tenen i practiquen oficis -ben diferenciats dels homes- no gaudeixen de cap consideració, perquè el treball encara no dignifica, sinó tot al contrari.

La nova filosofia del treball, el maquinisme i l'augment de circulació de mercaderies seran altres tantes fonts de marginació de la dona.

Si el treball és bo per a l'home, com ara es diu, i per la llei de la diferenciació homes i dones no poden trobar-se en un mateix espai social, és clar que la dona en serà apartada. Ja no es produeix el necessari, sinó per a un consum que va en augment, i és això el que converteix el treball, de «natural» -femení i propi d'homes feminitzats-, en treball social. El maquinisme treu la feina de dins de les cases -la llar és l'embolcall natural de la dona- i la porta a naus construïdes expressament per a les noves màquines. La producció artesana decau; els gremis desapareixen. En el ram tèxtil, l'ofici més antic de la dona, el cotó americà crea demandes a les quals la indústria familiar -homes i dones i fills i filles -no dóna l'abast. La primera màquina de teixir, inventada el 1767 per Hargreaves, porta un nom de dona: spinning jenny. [7]

Sortir a treballar és l'altre gran dilema que es presenta. Des de la divisió del treball per sexes, a la dona se li ha assignat l'interior i a l'home l'exterior. Mentre la feina ha estat vinculada a la llar, que les dones fossin les primeres d'aixecar-se al matí i les darreres d'anar a dormir a la nit, no cridava l'atenció de ningú. Però el fet d'anar i venir és cosa d'homes. Les dones sempre han anat pel carrer acompanyades i, tot i amb això, ja hem vist els riscos que corrien. Des que les dones van ser obligades a prostituir-se a les portes dels temples, el carrer ha estat el lloc de les de «mala vida». Però la realitat social ultrapassa sempre les normes: les dones, moltes dones, necessiten treballar, bé perquè són solteres i tenen pares i germans per mantenir, bé perquè són víudes, bé perquè són casades, però els marits no guanyen prou. I així es produeix una nova divisió del treball entre dones mateixes: les que surten a treballar fora de casa i les que practiquen treball a domicili. Les primeres se les hauran amb les tasques més brutes, avorrides i alienants, a més de suportar les escomeses dels encarregats, disposats a aprofitar-se de la situació. Les de casa, treballaran incomptables hores per un sou de fam. En aquests moments és el preu de l'honra.

Les dones de la noblesa i de la burgesia ascendent també es ressenten de la situació. De dirigents de la indústria familiar -les dones de la classe dominant eren les que treballaven quan el treball era abominable- ara passen a romandre amb les mans plegades. D'altra banda, se les deshereta a favor dels germans mascles o, a tot estirar, se'ls deixa els béns d'interior: mobles, vaixella, roba de casa, etc. La filosofia burgesa sobre la família, que ha estat capdavantera a Florència pels primers burgesos florentins, desenvolupa una nova concepció de dona adient a l'estat d'oci en què les ha deixades la nova situació: «la dona és la reina de la llar i ja en té prou amb regnar sobre els cors», «la dona és malaltissa i no serveix per a tasques continuades», «la dona només és esposa i mare»... Les Precioses, de Molière, només volien el dret a instruir-se, però els homes les qualificaven de ridícules. La imatge de dona burgesa, a la qual des de petita se li ha ensenyat només a empolainar-se per agradar als homes, que ara les volen així i no d'una altra manera, és la que fa exclamar a Bebel, en el llibre La dona i el socialisme, que hi ha una bèstia de luxe i una bèstia de càrrega. El matrimoni burgès és per a la dona, cada vegada més, una prostitució legalitzada. Al mateix temps es cultiva la imatge de l'infant com a «rei de la casa», però, curiosament, l'educació de la mainada, assumida fins ara pels pares, es deixa en mans de les dones. Els homes tenen coses millors a fer en el món tècnic i científic, del qual el sexe femení n'és exclòs expressament. A elles, a les més afortunades, se'ls donarà una educació d'ornament, perquè facin bonic, com una florera.

Quan Flora Tristan visita Anglaterra, a la primera meitat del segle XIX, [8] es queda esgarrifada de la vida que porten els obrers. Observa sobre el terreny les condicions de treball i de vida i comenta després de les tràgiques descripcions d'aquestes: «Ja fa anys que es va reduir la distància entre les postes en reconèixer que les distàncies a què s'havien col·locat escurçaven la vida dels cavalls per la longitud excessiva. Sí, però un cavall costa 40 o 50 lliures a un industrial, mentre que el país li proporciona homes gratis...»

El mateix any que Flora publica el seu llibre, Villermé, un metge francès, edita un Tableau Physique et moral des ouvriers des manufactures [9] on diu: «Hi ha entre ells una multitud de dones pàl·lides, flaques; caminen amb els peus descalços enmig del fang i, per falta de paraigües, porten, tapant-los el cap quan plou, el davantal o les faldilles exteriors per protegir-se la cara i el coll... Aixecades a les quatre de la matinada, han de recórrer alguns quilòmetres a peu, arrossegant els seus fills, i tornar de la mateixa manera al capvespre, després de 12 o 13 hores de treball en uns tallers més que insalubres.»

Les citacions podrien ser nombroses.

El gran avantatge del capitalisme és que la seva pròpia estructura permet objectivar els dos elements de la lluita de classes -dominant i dominada- amb tota evidència. Aquesta diferenciació entre uns i altres mai no havia estat tan clara. Però, de la mateixa manera, també, es posa de manifest l'explotació específica de la dona, utilitzada tant com a força de treball com a subordinada de l'home -àdhuc del més explotat-; reproductora de la classe dominant i de la dominada. Sotmeses totes dues per igual a les mateixes lleis degradants; embrutides unes de treball, unes altres de buidor i neurastènia. Però l'ocasió, les circumstàncies objectives per a reflexionar sobre elles mateixes ja estan donades. El patriarcat és un llarg túnel al capdavall del qual ja es veu la sortida.

d) La dona en el socialisme

El socialisme és un mode de producció, econòmicament parlant, més perfecte que cap dels anteriors. Bàsicament, es tracta de produir el necessari per a cobrir les necessitats reals de tota la població, al revés del capitalisme, que té colri a fita de la producció l'augment de capital a costa de diferències en el poder adquisitiu de béns que cobreixen necessitats fins i tot irracionals.

Però, en fer l'anàlisi teòrica prèvia a l'acció, els homes del socialisme -des de Cabet fins a Marx, Engels i tots els altres- van actuar com únicament podien fer-ho des de la seva posició masculina: oblidaren, o deixaren de banda, l'anàlisi de les relacions econòmiques home-dona, bàsicament familiars. Prou que Lenin, Trotski i fins i tot Castro n'han parlat i en parlen, de la dona, però l'anàlisi teòrico-científica continua absent. Ben lògicament, d'altra banda, ja que el més racional és que el facin les pròpies afectades. Flora Tristan, socialista romàntica i feminista sense saber-ho, s'anticipa a Marx en la idea de la unió dels obrers. Però, en la seva obra, ell no li dedica ni una línia.

L'inconvenient més gran que troba el socialisme per reconèixer l'explotació específica de les dones és que també s'estén a les de la classe dominant, en tant que esposes, filles, germanes i mares. Aquest és el cavall de batalla. Però ho és no tant perquè resulti insuportable la contradicció, sinó perquè no ha estat fet encara l'esforç de l'anàlisi corresponent i no se sap, per tant, com actuar en cada moment. Arreu del món, però, i dins de la literatura teòrico-científica feminista, ja són moltes les dones que traballen el tema.

El socialisme roman encara sota el patriarcalisme, que es basa fonamentalment, com ja hem vist al principi, en el dret de la paternitat: apropiació dels cossos de les dones i del seu producte, els fills. El cos femení és així un cos alienat al mode de sexualitat i reproducció masculines. Aquesta alienació es produeix per igual en les classes dominants que en les dominades. A la població de l'Àsia central, per exemple, colonitzada pel tsarisme, l'estatut de les dones de classe rica era molt més rigorós que el de les camperoles, precisament perquè tenien menys valor com a treballadores típiques. Les lleis socialistes no van ser suficents per a canviar els costums i tradicions fortament arrelats. [10] Mancava una conscienciació feminista prèvia.

El matrimoni ha estat una violació permanent del cos de la dona, també de la dona burgesa. L'educació li ha estat negada, i no per no poder-ne pagar les despeses. Desheretada primer, quan hereta no administra, sinó que ho fa per llei el marit. La pàtria potestat sobre els fills no la tenia fins no fa gaire ni un cop vídua. Sotmesa, com qualsevol altra dona, a lleis pensades, escrites i portades a terme per homes exclusivament, ha estat exposada -i ho està segons on- a les penes "que s'assenyalen per l'adulteri i l'avortament. El «privilegi» recent d'anar-se'n a Londres penso que no és raó suficient per a desmentir el que hem dit anteriorment. El fet és que les lleis que diuen «avortament sí» o «avortament no» estan en mans dels homes, que les canvien quan a ells els convé, com va fer Stalin a Rússia el 1936, i Perón a l'Argentina poc abans de morir.

La forma en què estan subordinades les dones canvia segons la classe social a la qual pertanyen, però no els continguts d'aquesta subordinació i explotació.

Però, tot i referint-nos únicament a les dones de la classe treballadora, veiem que el patriarcalisme socialista també és un fet, bé que sigui el més lleu de la història del patriarcat i, més i tot, un camí per on passa el procés d'alliberament de la dona, encara que no el terme del viatge.

En totes les revolucions socialistes, des de la russa fins a l'algerina o la vietnamita, es va repetint un mateix model de relacions intersexuals:

-Les dones participen en la revolució en tasques de suport, o més importants, però sota la inspecció masculina. L'exemple d'Alexandra Kollontai, a qui Lenin va prohibir parlar de sexualitat a les dones, es repeteix a tots nivells.

-Quan la revolució es consolida, els homes retornen les dones a la llar i ells es queden per prendre les decisions. Com a la Xina, per posar un exemple, on es decideix unilateralment l'edat a la qualla dona es pot casar. Deixant de banda ací si és correcte o no imposar normes d'aquest tipus, el cert és que els homes, almenys com a sexe, es poden sentir representats pels qui prenen tals decisions, però les dones no.

-Voler igualar -legalment, políticament, laboralment- les dones als homes en aquelles coses en què, almenys aparentment, se les iguala, és una falsa justícia, perquè no es tenen en compte les seves diferències específiques. El patriarcalisme s'expressa així: el masculí és el bo; fem la dona a imatge nostra perquè sigui més perfecta. A Rússia, després de la revolució, per a molts comunistes l'amor era un fenomen burgès; així és que el van definir com un «fenomen fisiològic de la naturalesa», definició que està molt més a prop de la fisiologia masculina que de la femenina, tot i acceptant reduir amor a fisiologia.

Una prova que el socialisme és necessari, però no suficient, per a alliberar la dona del patriarcat, ja que ell mateix forma part d'aquest, és la prostitució, la qual continua practicant-se als països on la revolució ha estat guanyada. La teoria -i excusa- que aquest no és encara el socialisme autèntic no pot deixar les dones plegades de mans, en tant que dones, fins a esperar el veritable i comprovar-ho. I això explica la realitat social del feminisme com a moviment universal de totes les dones.

Breu història del moviment feminista: de la presa de consciència individual a la col·lectiva

Des de quan s'han revoltat les dones contra la seva situació? A nivell individual, des de sempre. No faré una avorrida llista de personatges femenins rellevants malgrat les traves de cada època (recordem, a títol d'exemple, la primera dona metge coneguda, Aguidica. que ja al segle V a.n.e., per a poder estudiar es va disfressar d'home). Diré, això sí, que arribar a tenir un relleu ja era una revolta en aquells temps. I per cada dona d'importància que ens ha deixat la història patriarcal hem d'adonar-nos de l'existència d'aquelles sobre les quals s'ha fet el silenci, i també, el que és més important encara, les que secundaren totes elles, ja que no serem tan brètols de pensar que una individualitat pot florir sola, despenjada de la dinàmica global que l'envolta. Sabem per Aristòfanes i les seves Lysistrata i L'Assemblea de les dones la capacitat d'organització, agrupament i revolta de les gregues. Sabem que a Roma les dones es van rebel·lar contra la llei Àpia, que les privava en part de les seves joies, Única forma de propietat a què tenien dret: Quan els pensadors antics, els precristians i els «pares de l'Església», han d'escridassar tant sobre les dones, això ens fa sospitar que la realitat social femenina no era tan conforme a l'establert com els homes desitjaven.

Una altra forma de revolta individual durant tota l'Edat Mitjana i fins al segle XVIII és l'entrada en un convent. Moltes dones professaren de religioses per ser aquesta l'única manera de poder-se dedicar a l'estudi, a escriure, a fer coses que al món de fora els eren prohibides.

Un cop als temps moderns, podem reconèixer tres etapes del feminisme, prou diferenciades entre elles perquè les tractem per separat.

1a. Renaixement i pre-capitalisme.

L'eufòria del Renaixement -invenció de la impremta i divulgació de la paraula escrita; sistematització dels estudis generals i universitaris; grans viatges amb coneixement de noves terres, persones i costums; ampliació de mercats i augment de la producció- apropà les dones a la cultura i al coneixement en general, de manera que quan el nou capitalisme comercial es consolida i a ella se l'aparta una vegada més del quefer social, comencen a ploure les protestes. Llibres com el de l'anglesa Mary Astell -segle XVII-, Per la defensa de les dones, es multipliquen; gairebé tots els països d'Europa compten amb escriptores que denuncien les desigualtats sexuals, la manca d'educació de les nenes i noies, la injustícia amb què s'arrabassa la feina a la dona (prohibició, fins i tot a França, el 1640, que les dones facin puntes al coixí, treball domiciliari on s'han refugiat un cop expulsades d'oficis a què es dedicaven durant l'Edat Mitjana).

En el pla intel·lectual, és de destacar el moviment de les bas-bleu -mitges blaves- o «precioses», que Molière va ridiculitzar, sense adonar-se del significat profund que s'hi tancava.

El segle XVIII, segle d'il·lustrats i enciclopedistes, segle també roussonià, dóna una plètora de noms masculins, homes que parlen i semblen saber de tot, també de la dona, a la qual jutgen, defineixen -«femella de l'home» segons l'Encyclopédie- i de la qual decideixen el futur. Però les dones no estan mortes, ni tan sols adormides, com algunes donzelles dels contes. I els darrers anys del segle ho demostraran.

2a. La dona a la Revolució francesa

L'esperit de la Revolució francesa s'ha cultivat al llarg del segle XVIII. La Guerra de la Independència nord-americana hi contribueix, puix que les idees sobre «drets civils» en aquell país s'han materialitzat en les successives «declaracions de drets», prèvies o paral·leles a la Constitució de cada Estat; de totes elles és la «Declaració de drets de Virgínia», el 1776, la més avançada i la que influirà més a França. S'hi afirma que «tots els homes són iguals en naturalesa, lliures i independents». La paraula «home», de la qual la forma de llenguatge dominant fa ús per a referir-se als dos sexes, pressuposa que vol dir «home i dona».

El 1789, a França, són proclamats també els «drets de l'home i el ciutadà», però les dones no els troben suficients. Fa temps que també elles escriuen els seus Cahiers de doléances, on reclamen alguns drets bàsics: el del divorci, el de l'educació i el del treball.

El setembre del 1791, poc abans que el rei acceptés la Constitució, Olympia de Gouges redacta els Drets de la dona i de la ciutadana. L'autora demana els drets polítics de les dones, i entre ells el «sufragi universal», sense el qual no té sentit la paraula «voluntat general» de la Constitució. Dels disset articles i un preàmbul de què consta la Declaració, la frase que ha passat a la història és la que diu que «la dona que té dret a pujar al cadafal, l'ha de tenir també per a pujar a la tribuna». Com un presagi, Olympia és acusada dos anys després de conspiració i enviada a la guillotina. Les acusacions no es van poder provar, però sí que resulta significativa la nota apareguda a «Le Moniteur» del 19 de novembre de 1793, l'endemà de la seva execució: «... Volgué ser un home d'Estat i sembla que la llei ha castigat una conspiradora per haver abandonat les virtuts pròpies del seu sexe. » [11]

Però el feminisme militant ja no es deturarà. Quasi simultàniament a la «Declaració» d'Olympia, es publiquen a Anglaterra la Vindicació dels drets de la dona, obra de la qual és autora Mary Wollstonecraft, i a Itàlia la Breu defensa dels drets de la dona, de la comtessa romana Rosa Califronia. La idea d'una injusta desigualtat es va estenent, encara que la defensa dels drets que es reivindiquen la porten les dones intel·lectuals i/o de la burgesia.

D'aquests anys data també el començament d'una premsa femenina, i de vegades també feminista. Fins i tot les revistes de modes publiquen articles denunciadors de la condició de la dona.

L'educació, després dels drets polítics o de «ciutadania», és un dels principals cavalls de batalla. El 1783, Choderlos de Lanclos, l'autor de Les liaisons dangereuses escriu De l'éducation des femmes, a favor, naturalment; el 1790, Catherine Macauley publica Lettres sur l'éducation. El 1787, Mme. Gaçon-Dufour, lectora de Lluís XVI, novel·lista i agrònoma, escriu Mémoire pour le sexe féminin contre le sexe masculin. A l'Estat espanyol, el pare Benet Feijóo encapçala el Discurs XVI del seu Teatro Crítico Universal, titulat «Defensa de la mujer», tot dient: «Defensar totes les dones és ofrendre gairebé els homes»; i el 1784, a Saragossa, Josefa Amar i Borbon publica Discurso en defensa del talento de las mujeres y su aptitud para el gobierno, no essent pas aquesta l'única obra seva sobre el tema.

La llista podria ser molt més llarga. El que intento remarcar és que les dones, i els homes que els donen suport, ja han posat fil a l'agulla i, bé que en el futur hi hagi passos endavant i passos endarrera, la consciència de lluita col·lectiva ja no es perdrà.

3a. La dona el segle XIX. Feminisme i sufragisme

Feminisme, el XIX, vol dir dret al divorci -el Codi de Napoleó és un dels passos enrera que dèiem abans-, a una educació paritària, a ser electora i elegible, a treballar, a tenir un salari igual per un treball igual, i tants altres drets sobre les herències, els fills, la capacitat jurídica, etc. Però el vot, el dret a votar, es destaca de tots els altres, potser per una manipulació amb la qual es pretén arraconar-los, però també perquè Europa i Amèrica del Nord tenen de sobte una gran fe dipositada en el vot. La possibilitat de votar sembla la solució de tots els mals, fins i tot per als homes. Aquesta visió està influïda per la restricció del vot que encara es dóna a Anglaterra, on el vot masculí és, a més, censatari, o sigui, restringit. Els més humils no voten. A Amèrica del Nord, la lluita es polaritza en el vot dels negres. No poder votar és sinònim de discriminació, d'humiliació i de despossessió del dret més fonamental.

Això fa que el feminisme anglès en principi sigui burgès, ja que les dones volen poder votar com els homes, és a dir censitàriament. Les obreres no són contemplades encara en aquesta fase de la lluita.

El 1848, a Seneca Falls, Estat de Nova York, les dones organitzen un Congrés i fan pública una «Declaració de drets i sentiments», on es demana igualtat en el matrimoni, la propietat i els salaris, així com l'abolició de la doble moral sexual.

El 1868, els negres obtenen, finalment, el dret a vot, però les dones, que també el demanaven, es queden amb un pam de nas. Des de llavors lluiten pel vot en forma de sufragi universal, ja que aquesta és la forma en què funciona en llur país.

El 1865, a Anglaterra, el filòsof i escriptor John Stuart Mill reclama públicament, en el seu programa polític per a les eleccions, el dret de vot femení. Quatre anys més tard publicarà el seu famós llibre: La subjecció de la dona.

L'explotació de la dona treballadora en el món de la feina, on la comparteix amb l'home, fa que les obreres estiguin més preocupades per les seves reivindicacions laborals immediates que pels matisos pròpiament feministes, que els semblen més subtils i que qualifiquen de burgesos. Les dones burgeses volien igualar-se a l'home sense canviar la situació política; les obreres volien canviar la situació política i creien que amb això ja quedava canviada la seva situació envers l'home.

El 1883, Bebel escriu el llibre La dona al socialisme, on analitza la situació de les dones en general com a sexe subordinat a un altre sexe, a més de, com a treballadores, explotades pel capital.

Hi ha, doncs, dos feminismes paral·lels que tenen un nucli comú, cada vegada més ampli, encara que després cadascun busqui la seva pròpia via de solució.

4a. El feminisme del segle XX. El feminisme radical.

Els primers anys del segle estan marcats encara pel sufragisme. Però la Primera Guerra Mundial i la Revolució russa canvien el signe, o la direcció, de la lluita. Les dones, inflamades de patriotisme, corren al front a fer d'infermeres i altres serveis auxiliars; les de reraguarda ocupen les places que els homes han deixat vacants i demostren que són capaces de fer qualsevol feina. És un cop firmada la pau, quan se'ls demana que retornin a la llar, que sorgiran els conflictes. El món de la feina és una explotació, però també és l'espai més adient per a tenir un reconeixement social, una oportunitat de lluita, una independència econòmica que permeti a la dona romandre amb la seva parella només si li plau. El treball és alienant en la mesura que s'ignora que ho és. El treball de la casa, que mai no ha estat considerat treball en el sentit sòcio-polític del terme, és el que aliena la dona i no el remunerat.

La Segona Guerra Mundial ja no troba les dones tan desprevingudes com la Primera, i després de la reconstrucció necessària del que abans ha estat destruït, el feminisme reneix amb renovades forces, és a dir, amb les idees molt més clares.

A la dècada dels quaranta, la filòsofa existencialista Simone de Beauvoir escriu un llibre que ja és un clàssic: El segon sexe. A partir d'aquí, les teòriques del feminisme es multipliquen; són dones intel·lectuals o científiques; periodistes, novel·listes, psicòlogues, pedagogues, lingüistes... Es diuen Kate Millet, Juliet Mitchel, Glòria Steinem, Germaine Greer, Luce Irigaray, Carla Lonzi, Sheila Rowbotham, Maria Aurèlia Capmany, Lídia Falcón, Mary Nash... Cito les dones d'avui, les dones de l'actualitat; dones que unes des de fa trenta anys, altres des de fa menys, estudien, pensen, treballen i militen en el feminisme. Com sempre que es personalitza, ni hi són totes les que hi ha, ni tampoc totes pensen de la mateixa manera. Però la realitat és que el feminisme, en aquest últim terç del segle XX, ha guanyat en radicalisme, entès com l'especificitat de la lluita de la dona. Des de les militants dels partits polítics d'esquerra, fins a les feministes que no accepten la «doble militància», totes les dones tenen les seves pròpies reunions, les seves reivindicacions com a dones, la seva lluita feminista i diferenciada. El feminisme actual, en una paraula, s'inscriu dins d'una lluita contra el patriarcalisme, i que no contradiu la lluita de classes sinó que l'assumeix «feminísticament», com assumeix els nacionalismes, l'antiracisme i les reivindicacions dels homosexuals, perquè el que el feminisme es posa com a fita és molt més que l'enderrocament del capitalisme: és la fi del sistema patriarcal i el començament d'una altra cosa que no hi té res a veure.

[1] BORNEMAN, Ernst: Le Patriarcat, P.U.F. 1979. París.
[2] MENDEL, Gerard: La descolonización del niño, Ariel 1974, Esplugues de Ll.
[3] BORNBMAN: op. cit. Pròleg.
[4] CASTAN TOBBÑAS: La crisis del matrimonio, 1914.
[5] En aquests aspectes hi estan d'acord antropòlegs tals com Ashley-Motagu, Mead, Molinovski i Levi-Strauss, per no citar sinó els més coneguts.
[6] Lluc, 1, 38.
[7] SULLEROT, E.: Historia y sociología del trabajo femenino. Ed. Península. («Ja es veu a qui es pensa treure el pa»).
[8] TRISTAN, Flora: Promenades dans Londres. 1840. (Maspero, París, 1979.)
[9] Citació de SULLEROT a op. cit.
[10] HEINEN, J.: De la I a la III Internacional. Fontamara.
[11] DUHET, P. M.: Las mujeres y la revolución (1789-1794). Ed. Península, 1974.