Nosaltres sabem que la pitjor opressió imposada pel sistema patriarcal no és sinó la de la por a fer allò que sabem que hem de fer. Ens eduquen perquè fem allò que el sistema vol que fem. No és un joc de paraules: la realitat és prou dura com per perdre el temps amb galindaines.

Uns diuen que hem de ser obedients amb ell, encara que ELL sigui un tirà, passives encara que aquest sigui violent, submises encara que sigui superb i feridor, dolces encara que sigui aspre i intractable, estimables encara que sigui malcarat i despreses encara que sigui egoista i avar. Pitjor encara, alguns ens diuen que hem de ser aquestes coses perquè precisament ELL és això: tirà, violent, superb i feridor, aspre i intractable, malcarat, egoista i avar.

Segons aquesta tesi, les nostres virtuts són prou eficaces com per domar la fera o almenys per suavitzar-la, fins i tot contra la seva voluntat. Les nostres virtuts són tan eficaces, segons diuen aquests savis, que quan millor es mostren i exerceixen és quan una i una altra vegada perdonem i comprenem qui ens maltracta psicològicament i física, qui ens insulta, amenaça o copeja. I quan ens maten, quan ens assassinen, diuen que es tracta d’un error nostre pel fet de no haver sabut aplicar les nostres virtuts, d’haver-nos deixat arrossegar per aquestes modes feministes, de portar aquestes robes provocatives, de caminar d’aquesta manera i insinuar aquestes coses,. I fins i tot arriben a dir que nosaltres som les responsables i que ens ho mereixem.

I el pitjor ocorre quan no són alguns els que ens diuen això, sinó algunes, unes altres dones que pensen com aquests homes, que han assumit els valors del patriarcat i treballen activament per reforçar-los. És de sobres conegut que per triomfar en el món masculí cal ser més masclista que el mascle.

Alguns, amb bones intencions ells, ens diuen que no n’hi ha per tant, que ells no són tan dolents, que comprenen els nostres drets, però que no se’ns han de pujar al cap les nostres pretensions de drets excessius, superiors als dels homes, allò que anomenen “discriminació positiva”. Diuen que ens comprenen en les nostres reivindicacions, que ens ajuden i que fins i tot estan d'acord amb allò de la part femenina dels homes. Critiquen compungits el masclisme dels seus companys de feina i dels seus amics (?). També diuen que estan d’acord amb allò de la paritat de càrrecs públics entre ells i nosaltres; i si critiquen que en les empreses privades i en la vida social en general no existeix cap paritat, també afirmen que és molt difícil lluitar contra aquesta discriminació perquè, segons ells, la societat exclou -un terme que està molt de moda- bàsicament dues classes de persones: aquelles que ja no serveixen i aquelles que poden desplaçar dels seus llocs els qui manen. S’autodefineixen com a “realistes” i “objectius” i justifiquen així el fet que no hi hagi moltes possibilitats per a avançar ràpidament en la nostra emancipació i que, per tant, hem d’avançar més a poc a poc, sense forçar la marxa, perquè amb això espantem molta gent, incloent-hi algunes dones. També aquest bloc d’homes compta amb l’ajut de dones que pensen igual que ells, que escriuen en les seves “revistes de dones” (d’ells), que parlen a les seves televisions i ràdios (d’ells) i que apareixen a la propaganda electoral dels seus partits (d’ells).

Per acabar queda un petit, molt petit, grup de “traïdors al seu sexe”, en el bon sentit de la paraula, que fan esforços desesperats per comprendre’ns, per imaginar la nostra situació i per ajudar-nos. He intentat imaginar-me la seva situació comparant-la malèvolament amb els esforços d’un patró en una assemblea obrera, però hi ha un abisme insalvable. L’opressió de la dona, si bé és cert que té un contingut d’explotació econòmica, també abraça les altres situacions d’explotació i dominació que no existeixen en la dialèctica patró-obrer; a més, com que el llenguatge és traïdor, hauria d’haver dit assemblea d’obreres, que ja està força més a prop del problema. I per acostar-lo més, hauria de dir: una assemblea d’obreres basques, amb consciència de ser-ho. Això ens acostaria molt més al problema real.

Encara queden dues altres realitats més amargues i terribles de la nostra condició d’oprimides. M’estic referint a les dones que treballen a les seves cases i, alhora, a l’economia submergida, en situació totalment precaritzada. Aquestes dones han estat expulsades del treball legal amb la col•laboració del sindicalisme masclista i dels “companys” de feina i, a més, han d’atendre els malalts de la família, pel procés de privatització de la sanitat abans social i pública, o així l’anomenaven.

Em manca, però, una altra realitat, la d’aquelles dones envellides prematurament per una vida de treball, de renúncies, sacrificis, violències i menyspreus, que malviuen solitàries abandonades per tothom i enmig d’una pobresa normalitzada. Aquestes dones ni tan sols tenen la possibilitat d’acudir a una assemblea on podrien expressar-se, si és que s’hi atrevissin.

El tercer i el darrer grupet d’homes molt difícilment podran tan sols imaginar-se aquestes realitats, per molt que hi convisquin amb elles diàriament, per exemple, a les seves famílies. Però més difícil els resultarà comprendre alguna cosa que gairebé totes nosaltres portem a dins nostre com cadenes de foc immaterial que ens abrasen i asfixien. Parlo de pors de tota mena que ens envolten en els moments de passar a l’acció, la que sigui, que ens permeti ser un poc més lliures; parlo, en definitiva, del pànic que ens aclapara cada vegada que podem decidir per nosaltres mateixes i que ens impedeix fer el pas decisiu.

La por femenina a la llibertat té un component específic que la diferencia de la por masculina a la llibertat. Per això, per posar un exemple esclafant, les tortures que ens fan a les dones són diferents que les que pateixen els nostres companys de lluita. Una diferència que no pot ser tan sols expressada amb el qualificatiu de “pitjors” tortures i maltractaments, sinó que es mouen en una altra dimensió, en un altre univers. Per la freda experiència i saber acumulat, el patriarcat coneix molt bé aquesta diferència entre la por masculina i la por femenina a la llibertat, i l’amplia tant com pot, la manipula, la dirigeix i la utilitza. La produeix i la reprodueix.

Qualsevol petit mascle va aprenent des de la seva primera infància quins sistemes són els primers per produir dependència, ansietat, angoixa i por en les dones que s’hi relacionen, i com utilitzar-los. La quotidianitat patriarcal li ho va ensenyant i a mesura que va gaudint dels avantatges i beneficis que n’obté , vol millorar-los pel seu compte i amb el suport del sistema. D’aquesta manera, en la vida general, quotidiana, social, les nenes comencen a patir les pressions concretes i immediates dels nens del seu voltant, i la immensa majoria d’elles aprenen fins i tot de les dones grans del seu entorn que el millor en aquests casos és la submissió en lloc de la resistència. Així ho fa la mare davant el pare, la germana davant el germà, l’amiga davant l’amic. Tota l’estructura social dominant actua per produir i reproduir aquesta dinàmica de por i submissió per part de la dona i de violència i dominació per part de l’home. I l’estructura social abraça la totalitat de l’ésser humà, la seva unitat psicosomàtica capaç de pensar la realitat i d’actuar contra ella, i no només sobre ella, que és molt diferent. Partint d’aquí, la nostra realitat és curulla de grups específics de dones que patim nivells concrets d’opressions i pors, des de les nenes fins a les més ancianes, passant per col•lectius de treballadores emigrants sense drets, sense oblidar, però, totes les altres dones.

En aquestes realitats quotidianes, moltes dones, al marge de la nostra edat, arribem tard o d’hora a situacions crítiques i insostenibles. O bé claudiquem, o bé resistim. Si bé la capacitat de decisió en aquestes circumstàncies està prèviament condicionada per la nostra educació patriarcal anterior, per la nostra praxi, etc., no és menys cert que en aquesta escala ascendent d’opressions i resistències concretes arribem a moments de decisió pràctica: continuar endavant o cedir. Es tracta d’una espiral infinita en què es produeixen fases, etapes transitòries mai definitives. De vegades haurem de decidir en situacions en què l’estrictament individual té més pes que no pas allò col·lectiu, mentre que en d’altres casos serà l’inrevés, sempre en la relació entre el col·lectiu i l’individual. Però en totes les fases serà vital la nostra pròpia reflexió, el nostre lliure i conscient desig de continuar lluitant o d’acceptar la derrota. En aquesta espiral, les opressions concretes es van entrellaçant progressivament i donen cos moltes vegades a una por espessa, densa i compacta. Situades ja en els nivells de conflicte, la decisió es pot ajornar i és aleshores quan apareix la pitjor de les opressions, la que sintetitza i concentra totes les que hem anat patint des de la nostra infantesa.

La pitjor opressió és aquella que ens impedeix fer el salt i iniciar una fase ascendent en el nostre alliberament col·lectiu i individual. La pitjor opressió és la que, des de dins la nostra consciència paralitzada per la por, ens nega la força necessària per mirar cap endavant, perquè el nostre passat ha vençut el nostre futur. I si totes ens enfrontem, tard o d’hora, a situacions així, per desgràcia encara són relativament poques, encara que com més va més, les que sí s’han independitzat en consciència i en acció per fer totes les passes necessàries. Les nostres amigues, les nostres conegudes, les nostres filles, han demostrat així que es pot vèncer el monstre, encara que paguin anys de presó, d’exili, de clandestinitat, o amb la vida. Però elles estan vencent la pitjor opressió o l’han vençuda ja.