Pans i roses en el socialisme del segle XXI (*)

Alba Carosio

[Publicat a debatecultural.com]

La globalització ha significat l'extensió del capitalisme arreu el món amb un doble vessant: expansió de l'espai físic capitalista arreu del planeta i expansió a totes les àrees de l'activitat humana. La globalització, que podria haver donat lloc a la creació d'un espai mundial d'intercanvi econòmic i cultural amb justícia, ha significat a la pràctica la potenciació d'una vella aspiració del capital: la producció i el creixement econòmic a costa del que sigui. La recerca del benefici i els guanys, plantejats com centre expansiu de la societat global, ha conduït a conseqüències deshumanitzadores i depredadores dels ambients socials i naturals. És així com en començar el segle XXI ens va trobar amb un enorme grau d'injustícia i grans masses excloses del benestar que l'avenç de la ciència i la tècnica contemporànies possibiliten avui en dia als éssers humans. (Lamarca, 2005)

Gràcies a la globalització posterior a la caiguda del bloc soviètic semblava com si només hi hagués un model viable d'organització social: el neoliberal, amb la seva furiosa defensa del capitalisme radical. Es plantejava la mort de les utopies i la defensa un realisme resignat davant de les lleis aparentment "naturals" dels intercanvis econòmico-socials basats en l'egoisme. Es va pretendre institucionalitzar l'individualisme com a l'única via possible per impulsar el progrés, proposant la competència i la rivalitat competitiva com a l'única manera racional d'enfocar la productivitat. En aquest esquema, la vida humana completa es monetaritza, i tot es converteix en mercaderia. Encara més: es propugna que és desitjable que totes les accions humanes adquireixin el seu caràcter de mercaderia, ja que així s'aconsegueix la seva transabilitat partint de l'assignació de valor de mercat. La racionalitat neoliberal concep al mercat no només com a la institució social que assigna eficientment els recursos, sinó com a regulador de decisions socials, com a conductor de polítiques i, encara més, com a valorador d'éssers humans.

El patriarcat com a sistema de poder i model de dominació és preexistent, però el capitalisme neoliberal es recolza en el patriarcat; hi ha una aliança i complementarietat entre ambdós. Aquests sistemes s'enforteixen mútuament. El sistema patriarcal, inculcat de generació en generació a través dels mecanismes tradicionals de socialització, que diferencien homes i dones partint dels rols de gènere, jerarquitza el masculí i fonamenta d’aquesta manera la asimetria en el poder i en la valoració dels sexes. Les dones, culturalment lligades a l'àmbit de la reproducció de la vida en l’àmbit domèstic -dins del patriarcat-, tenen menys valor i una participació menor en les decisions socials.

El patriarcat capitalista perpetua la dominació de les dones com a grup. Aquesta realitat es manifesta en forma molt evident en els següents fets:

El patriarcat, que es defineix com "la manifestació i la institucionalització del domini masculí sobre les dones i els nens, i l'ampliació d'aquest domini masculí sobre les dones a la societat en general", ha impedit al llarg de la història i impedeix en l'actualitat la participació de les dones en el poder polític. El patriarcat constitueix la forma de dominació més antiga i omnipresent i es manifesta en el masclisme com a fenomen cultural que discrimina el gènere femení i les dones; i constitueix la base per a la utilització de la violència i la violència de gènere, com a mecanisme d'imposició del poder. Dins del patriarcat es va generar un imperialisme cultural on l'home va quedar convertit en el sinònim de la humanitat i això va invisibilitzar les dones.

Diu Margarita Pisano que en el patriarcat es construeix el femení i el masculí a compartiments estancs, que determinen què han de ser els homes i les dones. Partint de la construcció cultural del gènere s'ha establert:

El gènere fonamenta privilegis per als homes, però també els imposa una sèrie de patrons de conducta i exigències, que els sotmeten a la recerca de l'èxit en l'àmbit econòmic i a l'assoliment de l'estatus-poder.

Existeixen d’altres elements que mostren com el sistema capitalista actual impedeix la superació de la asimetria entre gèneres. El neoliberalisme ha enfortit opcions conservadores. Es tracta de les constants retallades pressupostàries en inversió social: educació, sanitat, serveis socials, cura de persones grans, atenció de persones amb capacitats diferents, etc. És a dir, es va desmuntar l'estat de benestar [2] o estat social, i es van anar eliminant alguns assoliments en matèria de serveis que protegien la família i els nens i facilitaven la incorporació de les dones a la vida social en condicions de seguretat.

La globalització neoliberal hs produït la disminució simultània en les esferes públiques no comercials -com ara l'atenció a la salut, escoles públiques, activitats culturals, mitjans de comunicació no comercials, sindicats i fins i institucions voluntàries compromeses en el diàleg, educació, i aprenentatge. Als països centrals es va mercantilitzar l'assistència social, fet que provocar l'emigració de moltes dones del tercer món per dedicar-se a les tasques de servei domèstic i de cura de famílies demandants d'una sèrie de serveis que l'Estat no cobreix. A l’Amèrica Llatina, es van establir polítiques d'ajust estructural que van desmuntar les institucions de protecció i assistència social. El paradigma social neoliberal es va basar en la separació entre el públic i el privat, en la proposta que cada un s'ocupi de si mateix; no hi ha perspectiva de benestar col•lectiu, ja que el benestar és vist com un assoliment individual. Els individus se sotmeten a les tècniques de valoració corporativa, s'invisibilitzen i menyspreen totes les formes de treball que no puguin ser comptabilitzades a efectes financers i el "temps lliure" es transforma en temps dedicat al consum.

El capitalisme neoliberal té com a ideal un espai públic mínim constituït només per l'entramat d'interessos privats. Però en aquest capitalisme tardà el privat ja no s'identifica amb el domèstic sinó amb el corporatiu (Neira, 1998). El que s'oposa immediatament al privat domèstic ja no és, per tant, el públic o l'Estat, sinó el privat corporatiu, que actua conjuntament o separadament de l'Estat. La política es transforma en l'administració de l'interès privat corporatiu, que és diferent de l'interès privat domèstic. Es pensa el privat com a valorització del capital corporatiu mes que no pas com a satisfacció de necessitats i més que no pas com a valorització del capital domèstic.

En aquest context, per descomptat, les més perjudicades són les dones, ja que el rol del gènere femení identificat amb el domèstic resulta així més desvalorat i les dones són concretament recarregades ja no pas amb una doble, sinó més aviat amb una triple jornada de treball. En el capitalisme tardà neoliberal les dones han de complir en principi amb la seva jornada de treball productiu mercantil, amb la seva jornada domèstica invisible, amb la seva jornada d'estudis o preparació per a la modernització, i fins i tot amb la seva jornada de treball per a la millora de les comunitats. A l’Amèrica Llatina, on els rols de gènere són més forts i on, a més, els serveis públics i socials són pitjors, les dones suporten una càrrega encara més pesada.

Tot i haver d’enfrontar-se a condicions adverses, les dones sempre han lluitat pel canvi social, per a si mateixes i per a la societat. El feminisme té el seu naixement en la Il•lustració però n’és un fill no desitjat. La concepció il•lustrada de ciutadania excloïa les dones, que quedaven lligades a l'àmbit del privat-domèstic. Tanmateix, la Il•lustració com a discurs de la igualtat va permetre comparar la situació de privació de béns i drets de les dones amb les mateixes declaracions universals. Afirma Amelia Valcárcel (2005): “El feminisme és la primera correcció forta i significativa al democratisme il•lustrat.”

Des de les obres fundacionals del feminisme, com ara Wollstonecraft, Gouges, Condorcet, passant per la Declaració de Sèneca Falls i el moviment sufragista, fins a arribar al feminisme polític contracultural dels anys 70 del segle passat, s'ha lluitat i treballat per la igualtat real. El feminisme i el moviment de dones se centra en la reflexió i el qüestionament d'una lògica del poder discriminatòria i excloent. Durant els 80 i 90 s'han mantingut en línies paral•leles la visió emergent de l'enfocament de gènere, que ha permès la incorporació dels problemes de les dones en els debats públics, el reconeixement dels drets de les dones com a drets humans i els moviments de resistència. Al llarg de tot el segle XX, les dones van presentar la batalla en dos fronts simultàniament, combatent per obtenir el reconeixement dels seus drets i participant en els grans moviments d'emancipació política i social que el van jalonar.

Com a corrent de pensament el socialisme ha tingut sempre en compte la situació de les dones a l'hora d'analitzar el societat i projectar el futur. Això no significa que tot socialisme sigui necessàriament feminista, sinó que ja en el segle XIX començava a resultar difícil anar al capdavant de projectes igualitaris radicals sense tenir en compte la meitat de la humanitat. Els socialistes utòpics van ser els primers a abordar el tema de la dona.

Qualsevol projecte emancipatori que es plantegi seriosament el seu objectiu, ha d'integrar la problemàtica de la dona, no pas com reivindicacions sectorials que cal afegir en un programa, sinó com un dels fronts principals en la lluita per l'emancipació. Perquè la identitat de gènere estructura tant el treball, com les relacions socials i la participació política. No es tracta d'establir una jerarquia d'interessos, subjectes o qüestions. Es tracta de sumar les potencialitats revolucionàries de cada contradicció oberta pel capitalisme i el patriarcat en la seva relació unitària, per aconseguir l'abolició de tots dos.

El socialisme significa la preeminència del social, i amb aquesta de la solidaritat per sobre dels diners. Per això, el socialisme del segle XXI proposa una nova utopia en contra de capitalisme tardà neoliberal que té com a centre el guany i l'individualisme. El concepte del socialisme del segle XXI partiria d'un concepte ampli del valor que superi el valor econòmic com a mesura de la vida social i de l'intercanvi entre els éssers humans. S'haurà d'incloure en el valor social l'imperatiu ètic de la reproducció de la vida humana, perquè bàsicament el socialisme del segle XXI ha de partir d'un humanisme radical. El socialisme del segle XXI reivindica l'amor, la pau, la solidaritat, la justícia i la llibertat, i juntament amb aquestes demandes reivindica els valors femenins com a valors humans.

A partir de la concepció del socialisme del segle XXI, com a humanisme radical, és possible plantejar elements constituents de la nova societat possible, que són aportats pel pensament feminista, incloent-hi les seves variants i noms: enfocament de gènere, equitat de gènere, moviment de dones, dones en resistència. Tot un conjunt de reflexions sobre nous models socials amb major grau d'humanització, llibertat i justícia han estat desenvolupats per les propostes feministes.

El socialisme del segle XXI no només ha de pensar sinó construir una societat que permeti el desenvolupament ple de les potencialitats humanes, una societat que haurà de ser construïda culturalment sobre l'acceptació de la diversitat sense jerarquies, i fonamentada en la igualtat en la diversitat. I per això, en aquesta nova societat, els rols de gènere hauran de desaparèixer, cosa que permetrà a homes i a dones ser alhora sentimentals i racionals, lògics i intuïtius, forts i febles. El femení i el masculí podran ser viscuts en igualtat de valoració en l’àmbit social. Aquesta utopia significa una revolució cultural, que permeti la construcció d'una nova manera de ser dona i ser home.

Tot això implica la revolució de la vida quotidiana. Perquè en aquest nou socialisme, la cura de la vida i la seva reproducció passen a ser elements centrals de l'organització social. La revolució que la dona necessita inclou una nova socialització del treball domèstic, que sobre la base del valor de les tasques per a la reproducció de la vida, organitzi els suports socials necessaris i modeli la responsabilitat compartida entre els homes i les dones. La valoració d’aquestes tasques parteix del seu visibilització, redefinint el concepte de treball per incloure-hi el treball domèstic, tot proposant la seva inclusió en els sistemes comptables nacional i en els mecanismes de seguretat social. Es pretén integrar les esferes de producció-reproducció -la producció, tradicionalment tinguda en compte per les anàlisis androcéntriques, i la reproducció, treta a la llum per les feministes- concedint-los la mateixa importància i destacant la seva contribució als processos de generació de benestar social.

A més, serà indispensable una nova concepció de la maternitat que parteixi dels drets sexuals i reproductius com a drets humans de les dones, basats en la llibertat de decisió amb autonomia i responsabilitat. La reproducció, en la qual el protagonisme és femení, ha estat ideologitzada seguint la mateixa línia de prohibir i coartar l'exercici de la seva llibertat de decisió. Les dones han de tenir dret a decidir sobre la seva vida i el seu cos, evitant la discriminatòria mort de les més pobres. Cal una nova visió i acció de la responsabilitat per la infantesa, que inclogui la responsabilitat paterna i la responsabilitat social, així com la materialització de sistemes d'atenció especial de la infantesa. Les aportacions del feminisme respecte a l'organització del temps, els horaris, la configuració dels serveis i dels espais físics de les ciutats, que responen a l'anàlisi de les deficiències d'un model que es basava en la divisió sexual del treball i en la plena ocupació, poden ser extraordinàriament rellevants, no només per millorar la situació de les dones sinó la de la societat en el seu conjunt.

La solidaritat haurà de ser la base del nou socialisme, i en aquest punt la necessària transformació cultural de les relacions entre els sexes-gèneres té realment molt a aportar-hi. L'experiència més primigènia de l'alteritat, de l'altre com a diferent de mi, és l'experiència de l'altre sexe-gènere. Per aquesta raó, aquesta experiència primordial pot marcar i modelar l'experiència de la solidaritat o de la competitivitat, de la igualtat o de la jerarquia. A més, l'experiència de l'"alteritat" que proporciona la maternitat, per exemple, és una experiència que cal poder aportar a la societat i que cal poder reivindicar com a part del és humà.

La "Carta Mundial de les Dones per a la Humanitat" [3], aprovada el 10 de desembre de 2004 a Kigali, Rwanda, durant el Cinquè Encontre Internacional de la Marxa Mundial de les Dones diu:

El socialisme del segle XXI haurà de ser, en qualitat de solidari, associatiu. Estan sorgint i seran afavorides tota mena d'organitzacions amb noves formes d'associativitat, tant per a la producció com per a la reproducció, per a la salut, per a l'educació, per a la cultura, per al treball industrial i agrícola, etc. En la seva activitat diària, en la seva pràctica quotidiana, les dones tenen una gran capacitat associativa. Han estat treballant en xarxa, participant de manera molt activa en tota mena d'organitzacions locals de base a l’Amèrica Llatina. El reforçament d'aquestes iniciatives, moltes vegades fomentades per polítiques estatals, garantirà que el socialisme pugui canviar la competitivitat per cooperació i promoure valors inclusius.

El socialisme busca el desenvolupament sostenible, en la mesura que cap forma de desenvolupament no pot prescindir de la seva base de sustentació, que és el medi ambient. La degradació de l'ambient que ha propiciat el capitalisme depredador, ha perjudicat especialment les dones. A causa justament de l'acompliment de les tasques pròpies del seu rol i a la seva situació de pobresa, les dones són especialment vulnerables davant l'escassetat o la degradació dels recursos naturals: l'escassetat d'aigua, per exemple, les afecta particularment en les tasques de manteniment i reproducció de la vida. Això les porta a assumir una major responsabilitat a l’hora de participar en programes de conservació i rehabilitació. Les dones han estat sempre més lligades a la vida, raó per la qual són defensores de la pau i de l'ecologia. L'ecofeminisme es manifesta contra l'estil de vida consumista, que associa a l'agressió contra la naturalesa, contra les dones, contra els pobles estrangers i contra les generacions futures.

La base de les aportacions que el canvi en les relacions de poder entre els gèneres-sexes pot fer per a la construcció d'una societat més equitativa, inclusiva i igualitària en el respecte a la diversitat, és la participació. En aquest sentit, el socialisme del segle XXI s'haurà de comprometre a arbitrar mecanismes que garanteixin la participació de les dones. No n'hi ha prou amb la simple declaració d'igualtat, perquè la igualtat de drets en l'ordre patriarcal es mediatitza a través dels privilegis històrics del gènere masculí. Així, no n'hi ha hagut prou de reconèixer a les dones el dret a la participació, sinó que és imprescindible promoure condicions i mecanismes que garanteixin que aquesta participació sigui efectiva. Per exemple, l'establiment de mesures temporals que, a fi de garantir la igualtat d'oportunitats a la pràctica, permetin corregir aquelles situacions que són el resultat del sistema social discriminatori antropocèntric i garantir la igualtat de resultats.

El socialisme del segle XXI no pot conformar-se amb la igualtat d'oportunitats, sinó que ha d'avançar cap a la igualtat de resultats. I també ha de construir una nova lògica del poder, més centrada en l'ètica de la cura de la vida humana i natural, on la força no abusi de la feblesa. Les dones, i el feminisme del gènere i de la pràctica, pretenem una reelaboració dels valors perquè el món sigui més amigable i acollidor. En aquest camí marxaran units feminisme i socialisme.

[*] Segons la tradició, durant una manifestació de 15.000 obreres tèxtils novaiorqueses el març de 1908, un grup de dones joves portaven una bandera amb la inscripció: "Volem pa, y també volem roses”. Posteriorment, dins el moviment feminista, posteriorment, l’expressió PA I ROSES es va utilitzar, metafòricament, para sintetitzar la unitat de las demandes de genero i de classe.

Notes

[1] UNCTAD, Banc Mundial

[2] N’hi ha que critiquen l'enfocament del benestar, que considera la dona com a la responsable de la supervivència de la família, del creixement de la població i en fa la principal beneficiària dels programes socials, perquè la dona s'incloïa dins dels "grups vulnerables" i el seu paper no superava el rol de la reproducció com a eix principal. Tanmateix, en concret les dones es van veure beneficiades per aquest enfocament.

[3] La Carta Mundial de les Dones per a la Humanitat és el fruit d'un llarg procés de consultes, d'intercanvis i debats amb grups de dones d'uns seixanta països.
------

Bibliografia

Lamarca Lapuente, Chusa (2005): “Ella para él, él para el Estado y los tres para el Mercado: Globalización y género” a http://www.creatividadfeminista.org

Pisano, Margarita. (2004): Los deseos de cambio, o... ¿ el cambio de los deseos? Edicions Casa de la Mujer La Morada. Editora Sandra Lidid C.

Neira, Hernán. (1998): “Lo público, lo privado y lo doméstico en el capitalismo Tardío” dins Revista Cuadernos Salmantinos de Filosofía, Vol XXV, Universitat de Salamanca

D'Atri, Andrea (2004): “Mujeres, guerra y feminismo. Fracaso de la igualdad, fracaso de la diferencia” dins Estrategia Internacional Núm. 21

Valcarcel, Amelia (2005): “La memoria colectiva y los retos del feminismo” a http://www.mujeresenred.net.