La negació del cos de les dones als mitjans de comunicació. Incitació simbòlica a l’anorèxia

Drac Màgic

[Publicat a Ca la Dona, núm. 31, desembre de 1999]

Davant de l'aparició imprevisible i incòmoda d'un fenomen com el de l'anorèxia, els mecanismes de control social tendeixen, igual que davant d'altres casos incòmodes o temibles com aquest, a buscar ràpidament una sèrie d'explicacions que permetin definir una visió de les causes i dels efectes a fi i efecte d'impedir una veritable intranquil·litat social.

Es busquen de seguida les raons més immediates i els arguments més plausibles per constituir d'entrada un escenari on es tingui en compte el conflicte però on s'insinuïn alhora els orígens i les possibles solucions. Però aquesta operació es realitza molt sovint amb una precipitació que comporta una simplificació, més o menys aguda, del problema i això no contribueix gens a fer que les iniciatives que s'apliquin siguin les passes oportunes per posar remei a la situació plantejada. Contràriament, sembla que amb l'ocupació de l'espai mediàtic; amb la mostra dels debats, entrevistes, testimonis i titulars impactans el problema ja sigui sota control. És a dir, es produeix l'habitual situació equívoca, generada per la forma de consumir els missatges mediàtics, que condueix a confondre la difusió i les seves estratègies amb el coneixement real de les causes i la problemàtica de les actuacions preventives i curatives. Les tertúlies, les lletanies de llocs comuns, la descripció detallada dels símptomes, els drames humans que envolten el problema... la instal·lació d'aquests arguments en els espais públics de debat o difusió és adoptada com a símil de la informació i el coneixement total, o com a mínim suficient, per tenir prou implicació en el tema.

Un dels debats generats pel problema s'ha centrat de seguida en la influència dels mitjans de comunicació en l'expansió de l'anorèxia com a malaltia. Es busca una relació de causa-efecte entre la imposició, a través de la publicitat, el cinema i la televisió, d'uns cànons estètics antinaturals i allunyats de tota mesura saludable, i l'extensió de la patologia i aquesta influència apareixen al costat de la de les talles de la roba juvenil, un altre dels temes àmpliament difosos a través dels mitjans de comunicació. La constatació d'aquesta forma de pressió social sobre els cossos de les dones aclareix una part del problema però planteja alhora, implícitament, la necessitat d'intervenció política i ciutadana sobre les estructures que permeten la pràctica d'aquesta persuassió negativa. Aquesta intervenció, però, ja queda fora del temari utilitzat en els mitjans de comunicació, que poca cosa fan perquè s'actuï amb contundència contra el conjunt d'interessos culpables del conflicte. I no només això, sinó que emanen de nou els seus efectes immobilistes per sobre de la majoria de la població, immunitzada contra el colpiment i l'acció veritables a causa de les pràctiques comunicatives abans descrites.

D'altra banda, els mitjans de comunicació, amb la seva dinàmica d'oferir sempre actualitat i notícies recents, poca cosa fan també per contextualitzar els temes que difonen. En aquest cas, l'anàlisi de les causes socials de l'anorèxia no hauria d'anar mai deslligada dels substractes que es mobilitzen conscientment o inconscientment a través d'aquesta ofensiva tan estesa d'imposició estètica. Perquè el tema de les talles, la imatge desnutrida de cossos vestits pels millors dissenyadors, la tendència a fer desaparèixer les corbes i les zones generoses dels cossos femenins apareixen en una cultura que històricament ha imposat a les dones una experiència problemàtica dels seus cossos, segons la qual s'ha pretès, i molts cops aconseguit, que el cos hagi de ser tractat i no viscut. Tractat per la publicitat amb les seves advertències com un espai d'intervenció i correcció, impulsat a amagar la seva particularització i significació femenina per tal de respondre a les expectatives de la mirada masculina, entesa com a construcció cultural, que en definitiva és la que regeix l'univers mental de la representació audiovisual. Cossos que han de modelar-se, cremes per aprimar-se, dietes laxants, cremes que amaguin la topografia del temps inscrita en la pell, tints, compreses perquè no es noti la nostra particularitat fisiològica, preceptes directes o indirectes que aconsegueixen desdibuixar allò que seria el benestar real amb el propi cos i transformar-lo a l'arbitri d'aquesta mirada masculina que sembla encara inqüestionable que ens legitimi.