¿La «igualtat» com a objectiu? Cap a la recuperació de l'experiència femenina

Cristina Carrasco

[Publicat a Escola Catalana núm. 434]

Tradicionalment l'economia s'ha situat dins unes fronteres molt estretes d'anàlisi; el camp d'estudi econòmic ha estat el món públic mercantil, en el qual treballar s'ha identificat amb ocupació. No és una qüestió casual si es viu, com és el nostre cas, en una cultura patriarcal que només reconeix i valora el treball de mercat, entès tradicionalment com una activitat pròpiament masculina.

El resultat dels estudis econòmics és, doncs, una visió desfigurada de la realitat, ja que amaga una part important dels processos fonamentals per a la reproducció social i humana -bàsicament el treball fet per les dones des de casa-, sense el qual el «mercat» ni tan sols podria existir. Aquest treball, en les nostres societats més industrialitzades, té a veure amb l'assistència directa de nenes, nens, persones grans o malaltes i amb les tasques d'alimentació, higiene, relacions i afectes dirigits també a les persones adultes i sanes.

I, en societats més rurals, aquest treball inclou a més tot allò relacionat amb la producció de subsistència. Totes aquestes tasques -implicades directament amb la cura de la vida i dels cossos- han quedat invisibles, tot i que són l'eix central de l'existència humana. Aquest «oblit» teòric i polític ha determinat diferències profundes en les tasques i en les vides de dones i homes.

Una conseqüència d'això és que quan es parla d'«igualtat» entre dones i homes, encara que no s'expliciti, s'està pensant que les dones ens hem d'igualar a ells en les activitats tradicionalment considerades masculines, bàsicament en la forma de participar en el mercat laboral, ja que són aquestes activitats les que gaudeixen d'un reconeixement i valor social i, per tant, hauria de ser el món que cal imitar. És el que podríem anomenar «igualtat en masculí».

Ara bé, el model de participació masculí implica llibertat de temps i acció per dedicar-se al mercat; per tant, queda poc espai per a activitats relacionades amb l'assistència a les persones, cosa que vol dir que perquè aquest model (masculí) funcioni, cal que algú (normalment, una dona) estigui atenent les necessitats de les persones que conviuen a la llar, incloent-hi les necessitats dels homes ocupats al mercat. En conseqüència, no és un model generalitzable: si les dones s'integressin al treball de mercat amb igualtat de condicions amb els homes, ¿qui tindria cura de la vida humana?

A Catalunya (i a l'Estat espanyol) les dones han dut a terme canvis significatius en relació amb la feina durant les últimes dècades. La taxa d'activitat femenina ha crescut de forma continuada des de 1980 i ha presentat un increment de 2l punts percentuals durant els últims 26 anys. En aquests mateixos anys, la taxa masculina -a diferència de la femenina- s'ha reduït aproximadament 4 punts percentuals. Les raons d'aquesta disminució són bàsicament l'allargament dels anys d'estudi i la reducció de l'edat de jubilació, aspectes que també influeixen en la taxa femenina; això no obstant, aquesta taxa ha augmentat. En tot cas, malgrat aquest increment, la taxa d'activitat femenina continua estant força per sota de la masculina.

Ara bé, una anàlisi per edats permet veure que hi ha un punt d'inflexió en les dones que avui tenen al voltant de 60 anys: les generacions més joves presenten taxes que estan al voltant del 75% i precisament en les edats centrals, que és quan es tenen els fills petits; en canvi, les dones de més de 60 anys hi participen molt poc perquè la majoria han estat mestresses de casa a temps complet. Això assenyala el profund canvi cultural que han fet les noves generacions de dones.

Lamentablement, part d'aquest increment de l'activitat de les dones s'ha traduït en desocupació, tot i que el que caracteritza l'ocupació actual -i de manera especial, l'ocupació femenina- és la precarització: treball temporal, a temps parcial, hores extraordinàries no remunerades, etcètera.

Observant aquests resultats, es podria dir efectivament que les dones avancen cap a la «igualtat» amb els homes, almenys pel que fa a la seva participació laboral. De tota manera, si mirem la punta amagada de l'iceberg -aquella que tot i ser fonamental per al manteniment de la vida humana, normalment no és esmentada-, la perspectiva de la qüestió és diferent.

La informació que dóna l'Encuesta de Empleo del Tiempo 2002/2003 sobre el temps diari dedicat a treballar mostra tres relacions, bàsiques per a nosaltres. En primer lloc, les dones treballen de mitjana mitja hora més al dia que els homes i dediquen 2,5 vegades el temps que dediquen els homes a les tasques familiars domèstiques (4,7 hores diàries elles i 1,9 hores ells). En segon lloc, del total de treball que fan els homes, el 66,6 % del temps el dediquen al treball de mercat; en canvi, la relació per a les dones és la contrària, ja que dediquen el 68,8 % del temps de treball a les tasques familiars domèstiques, cosa que assenyalaria que els rols socials diferenciats per sexe encara tenen una presència rellevant. Finalment, comparant el temps dedicat a cada feina segons el conjunt de la població, és interessant observar que la mitjana de temps diari dedicat a les tasques familiars domèstiques supera la mitjana de temps dedicada al treball de mercat en 21 minuts. Això posa en qüestió que l'activitat que es fa a casa sigui una activitat marginal i sense importància. A més a més, cal tenir en compte que una característica important de les tasques d'assistència: no es realitza de manera simètrica durant tot el cicle vital, cosa que representa moments crítics per a les dones d'una gran càrrega de feina. De fet, les diferències més grans entre el treball no remunerat de dones i homes tenen lloc entre els 35 i 44 anys, quan hi solen haver infants petits a casa: una mica més de tres hores i mitja al dia a favor de les dones.

Finalment, amb relació als ingressos, a Catalunya les dones continuen obtenint per mitjana uns salaris que són al voltant d'un 30% més baixos que els salaris masculins, tot i la seva qualificació actual més elevada. Però hi ha alguna cosa més en relació amb els ingressos. Tradicionalment, la justificació perquè les dones assumissin el treball no remunerat era que ells a canvi feien el treball que era remunerat, és a dir, un repartiment «equitatiu». Doncs bé, si només es tenen en compte aquelles llars constituïdes per parelles amb o sense infants, en totes, independentment dels nivells d'ingressos de les persones que constitueixen la parella -és a dir, fins i tot en aquelles llars on les dones tenen ingressos superiors que els de les seves parelles-, elles dediquen més temps a les tasques familiars domèstiques que ells. Això pot ser un indicador més que hiespecialització» per sexe a les feines està marcada per raons profundes de tipus ideològic que no es resolen només amb polítiques d'igualtat en el mercat de treball.

Com a conseqüència de tota la situació, les dones es veuen obligades a elaborar diferents estratègies de vida i treball d'acord amb les seves condicions socioeconòmiques, els serveis públics, les ajudes i col·laboracions de familiars (àvies), etcètera, fent de «variable d'ajustament» entre les demandes de mercat i les necessitats de les persones de la llar, garantint una gran elasticitat interna al sistema. Però com que el model masculí no és generalitzable, s'està consolidant una altra situació no necessàriament més igualitària (anomenada omnipresència masculina i doble presència femenina»), en què els homes mantenen la seva presència gairebé exclusiva en el treball de mercat, amb una escassa participació en les tasques familiars domèstiques, i les dones tendeixen a incorporar-se en el mercat de treball però sense abandonar l'activitat de la llar.

Com a conseqüència, les profundes claus de la desigualtat no es resolen amb la simple incorporació de les dones al mercat laboral. L’autèntic desafiament que es planteja a la nostra societat pel que fa al treball d'homes i dones va molt més enllà de polítiques d'igualtat o polítiques de conciliació. Es tracta d'acceptar que l'objectiu social bàsic hauria de ser en els estàndards de vida de les persones, en la qualitat de vida de dones i homes de totes les edats, entès com una cosa que va molt més enllà d'una «cistella de béns». Per a la realització d'aquests estàndards de vida, les tasques domèstiques i d'assistència que es fan a casa són com un element central en l'organització i la determinació de les condicions de vida, que interactua amb els serveis públics i els béns de mercat possibilitant el desenvolupament de la vida en condicions d'humanitat.

Es tractaria, doncs, de recuperar l'experiència femenina en el treball, reconèixer-la i donar-li valor social. Aquest sol fet ja forçaria canvis en l'organització social i l'estructura productiva adequant els temps de treball a les necessitats de les persones i no a l'inrevés. L’últim objectiu seria reconèixer que tenir cura de la vida humana no és una responsabilitat exclusiva de les dones, sinó una qüestió social i política de primer ordre que exigeix un compromís de tota la societat.