Ponencia

Als anys seixanta, paral·lelament al naixement del feminisme modern, naixien també les escoles de teoria i crítica feministes, uns estudis que aplicaven la perspectiva de gènere en l'anàlisi literària. Posteriorment, d'un parell de dècades ençà, s'han estès els interdisciplinaris i humanístics "Estudis Culturals", nascuts als Estats Units, una societat en què les "minories" han anat adquirint visibilitat i veu i, per tant, han començat a remoure el pensament tradicional, bastit sobre una perspectiva androcèntrica, patriarcal, blanca, cristiana i heterosexual, que ja no és vàlid en un context democràtic i multicultural, tot i que la seva presència i domini siguin encara massa presents.

El segle XX ha estat un segle ple de canvis de fronteres i de dominis, per això parlem de postcolonialisme, que ha forjat nombrosos estudis i teories. Els estudis postcolonials, en què les escoles de crítica feministes hi tenen la seva veu, reescriuen i resituen les identitats culturals, històriques i nacionals de territoris i col·lectivitats que han esdevingut autors i subjectes i no, com abans, només efectes i objectes d'un discurs etnogràfic -d'aquí que moltes d'aquestes aportacions esmentades facin referència a realitats/cultures del Tercer Món.

Són molts els aspectes tractats pels Estudis Postcolonials, però, tenint en compte que vivim en una època de "diferència", voldria fer esment de les línies d'aquesta disciplina que es dediquen a l'anàlisi i la reflexió sobre quines i com són aquestes diferències i les seves diverses implicacions en les diferents formes polítiques i en la formació del subjecte contemporani. Per una raó bàsica: perquè fins i tot aquests discursos més "progressistes" es dediquen a analitzar i teoritzar sobre realitats més llunyanes tot oblidant-ne d'altres més properes i, per tant, més "problemàtiques"; és a dir, que ens serveixen per plantejar-nos també la nostra pròpia realitat. En aquest sentit, en aquesta línia esmentada, l'estudi de les "diferències" va més enllà de l'oposició binària entre centre-hegemonia occidental -entengui's, sobretot euroamericana- i els països del Tercer Món, i incideix també en les colonitzacions, les diferències i les fronteres existents en la nostra pròpia realitat. És a dir, incideix també en les oposicions Estat-Nació i Nacionalitats i, en el nostre cas, entre el centre-Espanya i la perifèria-Catalunya (a més, és clar, d'Euskadi i Galizia).

Molts dels corrents teòrics de disciplines literàries - Estudis Postcolonials, Crítica Feminista, Literatura Comparada i Teoria de la Literatura- coincideixen en la necessitat de relativització i en la inexistència de' categories unitàries i monolítiques per classificar l'alteritat -el jo i l'altre/a, el nosaltres i els/les altres. La cultura occidental ja no és el nucli hegemònic, el sedàs canònic que serveix per mesurar i monopolitzar la cultura universal, sinó que es troba -ens trobem- en un procés de reidintificació fruit del final del colonialisme. Gianni Vattimo, en unes jornades sobre "Identitad y conflicto de valores", organitzades per l'lnsitut d'Estudis Mediterranis, declarava que l'Occident "al qual tornem", no és una pàtria ni una identitat densa caracteritzada positivament per una fe comuna o per valors suprems compartits, sinó pluralisme. Segons Vattimo, la llengua d'Occident és la pluralitat de llengües i el seu valor és la possibilitat de donar vigència a valors sempre diversos: "l'especifitat d'Occident és la de no tenir una identitat forta, de consumar la identitat, les pertinences, els absoluts."

Aquest pluralisme comporta, al mateix temps, comprendre la impossibilitat de parlar des del lloc de l'altre/a, perquè cal acceptar que parlar des d'un lloc particular ja no és una posició universal, que l'occidentalització del món ja no existeix. Afegim-hi, a aquestes premisses dels estudis postcolonials, les de la crítica feminista que aposten, majoritàriament, per una pràctica mestissa -en el sentit hermenèutic d'un híbrid dialògic que fon elements heterogenis i reconeix com la representació literària passa per fronteres dels discursos polítics, jurídics, artístics i antropològics- i interdisciplinar des d'un discurs construït sobre la possibilitat de parlar des de la diferència. Molts dels estudis de les diverses escoles de crítica i teoria feminista neixen de la voluntat d'estructurar una "unitat" des de la "diferència", de trobar bases comunes entre les fronteres heterogènies del coneixement.

Des dels estudis postcolonials i des dels estudis literaris amb perspectiva de gènere van sorgint en l'àmbit internacional un alt nombre d'aportacions sobre literatures nacionals que analitzen amb una atenció especial les diferències i les veus silenciades. Un exemple: l'estudi de Gloria Anzaldúa, Borderlands/La Frontera. The New Mestiza (1987) va tenir força ressò en departaments universitaris, seminaris i nuclis d'estudi de l'àmbit geogràfic de l'Estat Espanyol. L'assaig d'Anzaldúa mostra com les xicanes són dones silenciades en una "macho cultura" i, alhora, són també figures minoritzades en la cultura blanca dels Estats Units. Ara bé, si traslladem el tema de la doble frontera i la doble cultura -i, també, la doble opressió- respecte a la realitat d'aquí, la de les dones catalanes, aquestos mateixos departaments universitaris, seminaris i nuclis d'estudi el qüestionen, arrufen el nas davant d'un plantejament que, en molts casos, els molesta. La veu de les dones catalanes des de la diferència de gènere com a dones i la diferència nacional com a catalanes és qüestionada.

Qüestionada, malgrat els avenços, la veu com a dones dins i fora el territori català, menystenint i reduint a la minoria i l'anècdota les iniciatives teòriques i pràctiques. Qüestionada també, des de dins i des de fora -en aquest cas sobretot des de fora- la veu de les dones des de la "diferència" nacional. En un context català, entre gent progressista que defensa la tolerància i les diferències no és estrany topar ben sovint amb la incomprensió - i fins i tot una certa ridiculització- davant d'entitats, activitats, organitzacions o estudis que incloguin els termes de "dones", "feminisme" o "gènere". I, per una altra banda, en aquest mateix context català, són prou coneguts els debats i les teories -també les polèmiques- sobre el nacionalisme.

Si parlem de com és qüestionada aquesta veu des de fora, és a dir des del context estatal, toparem amb les dues fronteres i, sobretot, s'accentuarà l'èmfasi en la segona, el nacionalisme. Voldria, però, fer un incís abans de comentar aquest aspecte per referir-me a una subfrontera, la del nacionalisme entre col·lectius de dones. Em refereixo concretament a la incomprensió de dones d'altres nacionalitats, conscienciades, activistes i defensores de la diferència de gènere que, en canvi, es resisteixen a acceptar la diferència nacional: acord en els termes que ens defineixin com a dones, però ¿per què discutir el terme "espanyoles"?

No podem oblidar que la nacionalitat, com succeeix en les altres cultures, és un dels factors de construcció de la identitat, la importància del qual s'ha anat accentuat a mesura que s'ha desdibuixat el de classe. Les autores catalanes en l'època de construcció nacional de la Catalunya moderna, concretament Dolors Monserdà i Carme Karr com a exemples més clars, tant en les seves obres de ficció com en els assaigs, quan defineixen i construeixen -no oblidem el seu propòsit de crear models- la identitat de la dona moderna catalana, aquesta sempre va lligada amb el factor nacionalista. A diferència d'altres països, com per exemple els EUA, la dona moderna catalana, i en conjunció amb els plans de modernització de la Mancomunitat, en contraposició als aires de secularització i emancipació promoguts per moviments sufragistes internacionals, es basava en un model de dona tradicional -ara ja amb accés a la formació i a algunes esferes de treball-, caracteritzat per la seva confessionalitat i, també, el seu nacionalisme; per la seva identitat catòlica, conservadora i, també, torno a remarcar, catalanista. Les autores no feien sinó aplicar el nacionalisme teoritzat pels homes catalans, sumant-hi, però, unes reflexions des del feminisme burgès. I aquest nacionalisme català concebia la nació com a dona i la dona com a nació. Així, és ben significatiu el títol de la novel·la metàfora de la pàtria d'Eugeni d'Ors, La Ben Plantada. O, per exemple, les tres estrofes del poema "A Catalunya", de Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat Republicana, canten, en aquest ordre, la "Catalunya Mare", la "Catalunya Esposa" i la "Catalunya Filla". O, encara, un últim exemple d'aquesta feminització de la pàtria en una llista que seria llarga, com descriu Joan Maragall Barcelona en la seva famosa Oda: "la musa i la nimfa i la dama i la pia".

La tasca de la Mancomunitat o de la República es va veure interrompuda i esquarterada a partir de 1939 amb la victòria de la dictadura franquista, que va anorrear les llibertats nacionals i de gènere, en un model imperial de l"'España, una" en què les dones eren enviades de nou al gineceu per ser esposes submises i mares abnegades. Durant els quaranta anys de dictadura, la lluita de les dones catalanes fou una lluita global per les llibertats democràtiques. En aquesta lluita hi eren presents les reivindicacions nacionals i de gènere, però supeditades a una oposició política global, en la línia dels postulats de Simone de Beauvoir, que aquí foren defensats per una de les primeres teòriques del feminisme modern català, Maria Aurèlia Capmany. Aquesta lluita conjunta o lluita supeditada és la que hereten i viuen les autores catalanes que sorgeixen a partir dels anys setanta i, quan s'instal·la la democràcia, s'adonen que les reivindicacions de gènere continuen encara pendents. Pensem, per exemple, en les novel·les de Montserrat Roig que descriuen aquesta supeditació i lluita conjunta o, també, en les causes de rebel·lió segons la "Divisa" de M. Mercè Marçal: "dona, de classe baixa i de nació oprimida". Aquesta generació, amb autores ben reconegudes com les esmentades Montserrat Roig i M. Mercè Marçal, malauradament ja desaparegudes, és la que ha plantejat i planteja en la seva literatura els problemes d'aquestes dues fronteres en la construcció de les seves identitats.

Però en totes aquestes generacions d'autores catalanes, des de començament dels anys vint fins a l'actual esmentada, hi ha una constant que es repeteix i que no ha canviat: la identificació gènere-nació està sempre present en la literatura catalana escrita per dones. I en les generacions literàries contemporànies, les que van viure o són directament hereves del franquisme, trobem també repetidament un paral·lelisme entre la subordinació de les dones i la colonització espanyola de Catalunya. Un dels aspectes més característics en la narrativa d'autores en llengua catalana és la voluntat de trobar una solució comuna a la lluita catalanista i a la lluita feminista, en una peculiar sinèrgia entre nacionalitat i gènere.

Les autores que han triat i trien la llengua catalana són les que plantegen aquesta sinèrgia entre nacionalisme i gènere. En aquest cas, cal recórrer a la "veu silenciada" des d'una doble perspectiva, la de dones i la del silenci imposat a la llengua catalana, la "paraula eliminada de la vida", en termes de Bajtin, com a minories de gènere i nacionals. En les autores catalanes la subordinació de la dona i la subordinació de la pàtria, els dos silencies, tornen a fondre's. I es fonen en un imaginari també dicotòmic entre vencedors/es-llengua espanyola i vençuts/des-llengua catalana. Però, al mateix temps, assumint l'evolució i social i fenomen migratori que, a partir dels anys setanta i vuitanta comença a posar en dubte aquestes mateixes homogeneïtats binàries, sense deixar de defensar l'existència de la cultura i identitat catalanes en contra de la colonització portada a terme pel franquisme.

En l'actualitat potser les dones catalanes ja no som estrangeres a casa nostra, però encara som estranyes, en el sentit que malgrat que les dones ja no som un element decoratiu o no ens conformem amb una posició retòrica, els moviments nacionalistes solen relegar el gènere i considerar-lo com a tema secundari.

Tanmateix, hi ha un paral·lelisme en les reivindicacions de demanar veu com a subjectes per a les diferències. I, a més, el tractament, la colonització entre centreperifèria, és ben similar al que es dóna entre gèneres. La nació catalana no està explícitament reconeguda per l'Estat Nació Espanya que, en presentar-se com un estat democràtic, ha de demostrar respecte cap a les minories nacionals que el componen però, al mateix temps, refusa conferir-los l'estatus de "nacions" perquè aquest apel·latiu minaria la seva integritat i, aleshores, s'inventa altres eufemismes per designar-les: regions, pobles, comunitats autònomes o, fins i tot, nacionalitats. La Constitució espanyola, en l'article 2, parla de "nacionalitats" i no diu quines són; i, més endavant, es parla de "la unidad de la Nación Española, patria comuna e indivisible de todos los españoles". I, encara, un darrer exemple: en l'article 3, es fa referència a les "las otras lenguas españolas", no les anomena i la no-denominació implica la no-existència en la realitat política.

La dictadura franquista, a més de colonitzar el gènere, en la seva repressió de llibertats tenia com a objectiu l'homogeneïtzació dels territoris peninsulars, en una "espanyolització" barreja de l'esperit de Castella i el folkore andalús. A pesar d'aquesta repressió durant quaranta anys encara vigent en algunes ideologies-, el nacionalisme, con en altres indrets del planeta, ha sorgit amb força en els últims anys a Catalunya -amb diversos i diferents models i plantejaments.

El franquisme va colonitzar nacionalismes i gèneres i, com en totes les històries de colonització, la del franquisme fou també una història de feminització, en el sentit que els poders colonials tendeixen a identificar els pobles com a subjectes passius, que necessiten ser guiats, incapaços d'autogovernar-se. Justament el model nacionalista espanyol que es va imposar, aquell que, seguint els postulats nazis titllava de "jueu" el poble català, mostra la doble cara que pot presentar el nacionalisme, tal com ho defineix Montserrat Guibernau (Nacionalismes. L'Estat Nació i el nacionalisme al segle XX, 1997): el nacionalisme, com que barreja pensament racional i emocions, pot transformar-se en un model pacífic o democràtic que busqui el reconeixement i el desenvolupament d'una nació; o bé, es pot transformar en xenofòbia, en una voluntat de situar una nació per damunt d'altres i de voler fer desaparèixer les diversitats.

Aquesta feminització esmentada de la colonització, el paternalisme sobre les diferències, és patent avui en dia, els mitjans de comunicació en van plens. Posem un exemple: en les representacions mediàtiques sobre els pactes de govern entre el PP i CiU a Madrid, els hem vist representats més d'una vegada, en acudits o en la paròdia de guinyol, com un casament entre el president del govern espanyol -el nuvi - i el president de la Generalitat catalana -la núvia. I una núvia, cal remarcar, dominant i capriciosa. Si, per tant, els estudis culturals i postcolonials que es duen a terme internacionalment refusen els essencialismes, potser ja és hora de refusar també arguments essencialistes, tant des del punt de vista feminista -ser dona transcendeix l'especificitat nacional-, com nacionalista -la identitat nacional transcendeix la diferència sexual-, i integrar la nostra realitat en un projecte de territoris i llengües que, com el projecte feminista, no es basi en l'autoexclusió o hegemonies jeràrquiques. Gairebé a tot el món, encara que només sigui en teoria, la cultura ètica és universalista, la qual cosa exalta alguns sectors que intenten imposar uns interessos en detriment d'altres. Aquesta postura a combatre ignora el nucli racional i moral de les reivindicacions de les minories que demanen el seu dret a existir, a ser respectades i a desenvolupar les seves cultures i identitats.

Dones i catalanes en un moment en què, pel que fa al gènere i al nacionalisme, encara resta en bona part pendent el reconeixement de les dones com a subjectes històrics i, també, la necessitat de reconeixement i replantejament de les cultures catalana i espanyola a Catalunya.

En les jornades esmentades promogudes per l'Institut d'Estudis Mediterrarris, Norbert Bilbeny en la seva intervenció assenyalava que la Catalunya actual mostra un desequilibri entre l'adopció de valors que ens vénen d'altres cultures i l'assumpció dels nostres: "No despleguem del tot els valors aliens, però tampoc no ho fem amb els propis, i entre uns i altres la desincronització sembla ser notable (com quan algú defensa simultàniament Popper i l'ortodòxia vaticana)". Sumant-hi, a aquest desequilibri, el que es produeix respecte al gènere (no tant sols a nivell literari, sinó també social).

Per tant, si el feminisme ha de combatre per legitimar els seus horitzons crítics, també ha de saber intervenir en el debat sobre la política i la cultura contemporànies des d'una perspectiva històricament informada i defensar, en tots els casos, el dret a la diferència en condicions d'igualtat i llibertat.

L'absència de nacionalisme o feminisme en un món futur de globalització serà el resultat d'haver aconseguit una comunitat internacional que respecta el multiculturalismes i les diferències o, pel contrari, serà el resultat del procés d'homogeneïtzació mundial, tenint en compte que poques cultures podran ser elevades a la categoria de "cultures globals".