A diferents debats externs i intens hem constatat que un dels temes de discussió dins l’Esquerra Independentista (EI) és el concepte de referent polític de masses [1] (RPM) i el seu paper dins el moviment. En aquest article intentarem abordar aquesta qüestió tot relacionant-la amb altres aspectes de la construcció d’un moviment polític.

Qualsevol moviment polític, com ara l’Esquerra Independentista catalana (EI), està format per un conjunt d’organitzacions amb funcions i abast diferenciat. Aquestes organitzacions són instruments de lluita de què es dota el moviment per assolir els seus objectius tot desplegant una línia política concreta. Així doncs, les diferents organitzacions han de respondre a les necessitats del moviment no pas a les seves inèrcies.
Dintre l’EI catalana hi ha un consens molt majoritari que cal desplegar una línia d’Unitat Popular, entesa com un desenvolupament tàctic que preconitza l’agrupació de forces de les classes populars en defensa dels seus interessos socials i nacionals. La Unitat Popular recull un programa de reivindicacions concretes a partir de les lluites desplegades. 

Per impulsar aquesta línia d’Unitat Política l’EI necessita un seguit d’organitzacions diverses pel que fa al seu abast i la seva funció. Fonamentalment, distingim tres tipus d’organitzacions:

a) Referent polític de masses: El seu objectiu és organitzar la majoria de les classes populars i abastar la majoria de les temàtiques en un programa polític per oferir-los una alternativa. La seva definició ideològica és més laxa perquè, dintre uns mínims (per exemple, anticapitalisme i independentisme), el RPM inclou sectors que s’identifiquen amb corrents ideològics diferenciats.  
b) Organitzacions sectorials: Tret de l’organització sindical, organitzen (i es dirigeixen a) una part de les classes populars i la seva activitat política se centra en temàtiques específiques que afecten aquests sectors populars (joves, estudiants, etc.).
c) Organitzacions estratègiques: Amb una definició ideològica amés estricta, organitzen una part de les classes populars al voltant d’un projecte estratègic, com ara la construcció d’un Estat socialista per avançar cap a una societat comunista.

Històricament, a molts països, el Partits Comunistes han amalgamat la funció a) i c) i, per tant, sovint han esdevingut també el referent polític de masses. Tanmateix, la realitat catalana i en general la de les societats capitalistes avançades i el desplegament de la mateixa línia política d’Unitat Popular ens porta a creure que aquest model està condemnat al fracàs, raó per la qual convé desdoblar aquestes funcions en organitzacions diferents.

Per tant, segons el nostre parer, el desplegament de la línia política de l’Esquerra Independentista, necessita ineludiblement una organització que es dirigeixi a la totalitat de les classes populars catalanes, no pas a un sector, i que abasti la (pràctica) totalitat de les temàtiques en el seu programa polític. És sobretot amb aquesta mena d’organització, que anomenem referent polític de masses, que s’identifica el nostre moviment de portes endins i de portes enfora. És a dir, el seu caràcter referencial no és només intern, producte d’una decisió política de les diferents organitzacions del nostre moviment, sinó també i sobretot externa, en la mesura que les classes populars la identifiquen per activa, per activa o a la contra com l’expressió organitzativa més visible del moviment i de la Unitat Popular. 

Aquesta major visibilitat té a veure amb els tres vessants intrínsecs del RPM, sense els quals no pot esdevenir un veritable referent polític: organitzatiu (enquadrament), mobilitzador i institucional. D’entrada, com qualsevol organització, el RPM té com a objectiu fonamental enquadrar les classes populars, però no pas només una part. En segon lloc, encapçala i/o dinamitza les mobilitzacions que es dirigeixen a la majoria de les classes populars (tret de les sindicals), no pas a un sector concret. I en tercer lloc, duu a terme la lluita institucional a nivell local, regional o nacional.

Si analitzem l’EI catalana és un fet que no hauria de plantejar cap discussió que la CUP és l’expressió organitzativa que més s’adequa a les característiques del RPM. Així, deixant de banda el seu indiscutible vessant institucional, aquesta organització és actualment la que enquadra més gent dins el moviment, com ho demostren les seves assemblees nacionals i el fet que la seva militància és com més va, més intergeneracional. Pel que fa al seu vessant mobilitzador, s’ha pogut comprovar fins ara en la seva implicació en algunes lluites populars, en la convocatòria de diades a nivell regional o en la resposta a la sentències dels tribunals espanyols sobre l’estatutet de Catalunya o la immersió lingüística. Cal dir, però, que la CUP no ha desenvolupat encara totes les seves potencialitats en el vessant mobilitzador, en gran part perquè ha estat sotmesa a debats interns llargs i tensos en els darrers anys.

És evident també que a hores d’ara la CUP té uns dèficits importants sobretot d’implantació territorial i que fins i tot a la zona del país on és una realitat organitzativa visible hi ha una part de les classes populars que encara no la identifiquen com el RPM del moviment. Aquestes mancances es deuen en gran part als diferents ritmes de desenvolupament de la mateixa Esquerra Independentista i de la consciència nacional i de classe.

Ara bé, un cop constatades aquesta mancances hi ha dues actituds possibles: o bé es posen tots els mitjans per anar-les superant (començant per assumir el caràcter referencial de la CUP a nivell intern), o bé s’usen com a argument sofístic per negar-li seva condició de referent polític de masses, en una mena d’autoprofecia que s’autoacompleix.

A més, cal dir que els problemes d’implantació territorial han estat una constant en la història de les diferents organitzacions de l’Esquerra Independentista i sempre hi haurà ritmes d’implantació desiguals. Negar-li el pa i la sal a la CUP per aquests dèficits és tan absurd com negar al SEPC la referencialitat en l’àmbit estudiantil per la seva escassa implantació a l’ensenyament secundari. En tots dos casos, el que és rellevant és la voluntat política d’anar superant aquestes mancances.

Referent polític de masses i sectorials

Una de les qüestions debatudes al si de l’EI és la relació de la CUP amb les sectorials del moviment. Per començar, hi ha sectors que afirmen que la mateixa CUP és una sectorial. Creiem que els i les qui defensen aquesta posició ho fan perquè redueixen aquesta organització al seu vessant institucional i, molt sovint, al vessant institucional local, com ho demostren terminologies com “sectorial insitucional o electoral” o “organització o sectorial municipalista”. 

Aquest reduccionisme obvia que la CUP no és pas una plataforma electoral més o menys conjuntural i que no només lluita a les institucions, sinó que com més va, enquadra i mobilitza més sectors de les classes populars. Reduir la CUP al seu vessant institucional és convertir-la una organització que no tindria res a envejar als partits reformistes socialdemòcrates o liberals [2].

Tampoc és encertat creure que considerar la CUP com a referent polític de masses impliqui negar l'existència de sectorials o menystenir-les. Les sectorials són imprescindibles perquè el moviment desenvolupi diferents fronts de lluita i penetri socialment. Per tant, probablement en la mesura que el moviment creixi necessitarà crear noves sectorials.

Tampoc no és cert que es pretengui subordinar les sectorials a les prioritats tàctiques de la CUP. Des de la seva autonomia, cada sectorial ha de valorar com encaixa aquestes prioritats en les seves, però ha d’acceptar les decisions sobiranes del RPM, de la mateixa manera que es fa a l'inrevés, ja que, per exemple, fins ara ningú no ha qüestionat el que ha decidit el sindicat d'estudiants. Dit això, tampoc no es pot pretendre la inversa: que la CUP subordini les seves prioritats a les de les sectorials.
 
A més, a partir de la seva pràctica, les sectorials proporcionen continguts concrets per a l’alternativa política que el RPM ha de difondre al conjunt de la societat. D’altra banda, des del punt de vista de l’enquadrament militant, algunes d'aquestes organitzacions, com ara la juvenil o l'estudiantil, haurien de tenir com un dels seus objectius nodrir de militància el RPM i, si es vol, les organitzacions estratègiques. Perquè no té cap sentit l'existència d'aquestes sectorials si després de complir una determinada edat, uns 25 anys, la seva militància abandona la lluita o es manté en uns àmbits més “còmodes”. Precisament, és un fet innegable que, gràcies a la CUP, s'han pogut aturar les habituals desercions o desviacions de militància cap a altres projectes polítics. O dit altrament, l'expansió de la CUP i assumir-la com RPM és la millor garantia per a la continuïtat militant en el projecte polític de l'Esquerra Independentista. 

Per tant, podem concloure que les sectorials són imprescindibles per al moviment però no cal sacralitzar-les ni obviar-ne els límits, ja que una sectorial, que es dirigeix a un sector concret de les classes populars i/o que aborda unes temàtiques específiques, no tindrà mai el caràcter general i globalitzador del RPM, que es dirigeix a totes les classes populars i sintetitza en una alternativa política global (gairebé) totes les temàtiques.

Referent polític de masses i lluites populars

Les agressions dels estats ocupants i del capitalisme contra les classes populars generen com a reacció gairebé espontània el que anomenem lluites populars, que des del punt de vista organitzatiu es concreten sovint en plataformes àmplies. Les plataformes són instruments de tipus tàctic que no s’adrecen als cercles immediats del nostre moviment sinó a sectors molt més amplis del nostre poble susceptibles de ser puntualment mobilitzats en una lluita específica. La seva funció és reivindicativa, d’emplaçament, de conscienciació i mobilització i, per tant, necessàriament, hi convivim amb persones procedents d’altres tendències polítiques amb les quals ens unirà la necessitat de dinamitzar una lluita concreta, tot i que segurament amb objectius finals diferents.

El correcte treball dins aquestes plataformes és una de les grans vies d’incorporació de nova militància al moviment i els seus èxits en la lluita són fonamentals per demostrar la viabilitat de les nostres propostes polítiques.

En cas que el moviment no disposi d’una sectorial específica, i precisament pel seu vessant mobilitzador, serà la militància del RPM, és a dir, de la CUP, la que, d’acord amb les prioritats de la seva línia tàctica, s’haurà d’implicar en aquestes lluites concretes per dinamitzar-les. A més de fornir continguts per a l’alternativa política global, aquesta implicació en les lluites populars serà el que a ulls del nostre poble refermarà la referencialitat de la CUP.
 
Referent polític de masses i organitzacions estratègiques

Finalment, una altra qüestió que cal plantejar és la relació del RPM i el que s’ha designat com a organitzacions estratègiques. Hauria de ser evident que, com a expressió organitzativa més visible de la Unitat Popular, el RPM agrupa sectors de les classes populars que s’identifiquen amb corrents ideològics diferents. N’hi ha que s’identifiquen com a comunistes, d’altres com a socialistes o simplement d’esquerres sense gaire precisió, d’altres com a llibertaris amb plantejaments més o menys postmoderns, etc. Fins i tot, malgrat que el RPM pugui ser definit en alguns moments com a socialista, aquest terme no té el mateix significat per a aquests diferents sectors, un fet que ens demostra que les batalles nominalistes sovint deixen en segon pla o amaguen el que hauria de ser més important: la batalla pels continguts, pels significats, no pas pels significants.

Tenint en compte aquesta diversitat de corrents, no ens ha d’estranyar que, a més de fer-ho al RPM, una part de la militància de l’EI s’organitzi també d’acord amb alguns d’aquests corrents ideològics i, en el fons, projectes estratègics. L’MDT, que s’adscriu a la tradició comunista marxista-leninista, ha explicat l’especificitat, l’abast i les funcions de les organitzacions comunistes als seus opuscles Lluita independentista avui i En defensa del marxisme. Per això defensem i defensarem l’existència d’aquestes expressions organitzatives fora del RPM contra les veus, interessades o no, que, coartant la llibertat d’organitzar-se, en demanen i en demanaran la dissolució.  

Finalment, l’MDT considera també que l’existència dins l’EI de diferents organitzacions que es reivindiquen del comunisme marxista afebleix el projecte comunista i caldria, per tant, una unificació d’aquests col·lectius. Som conscients, però, que a hores d’ara l’aposta d’una d’aquestes organització per la línia del Front Patriòtic i el seu suport a Solidaritat Catalana per la Independència dificulta encara més aquest camí ple d’entrebancs i desconfiances.

Joana Gorina

El «governet dels millors» (lacais dels interessos de la classe dominant) ha llançat a cor què vols la consigna propagandística (“Caldrà fer més amb menys”) i té les seves prioritats molt clares: d’una banda, adduint «necessitats» pressupòstaries, anuncia a tort i a dret retallades en els serveis públics bàsics, sanitat i educació al capdavant; d’altra banda, suprimeix l’impost de successions, amb la recaptació del qual es podrien contractar uns 2.400 professor(e)s. Així actua el bandoler neoliberal: roba als pobres per lliurar el botí als rics.

Per si no n’hi havia prou, el cap dels bandolers neoliberals, Mas-Colell, membre destacat de la la fundació Catalunya Oberta, va ser prou explicit quan el passat 23 de febrer va afirmar que “ens hem de deslliurar de la idea que garantir un servei públic impliqui sempre que la prestació d’aquest servei s’hagi de fer des de l’administració pública”. O dit en llenguatge col·loquial: el «governet dels millors» obre de bat a bat la porta a la privatització dels serveis públics, una porta que des de fa anys s’ha anat obrint de mica en mica. La diferència és que ara s’obre d’una revolada i potser es decidirà treure-la del tot perquè no faci nosa.

Per tant, en un context de degradació dels serveis públics, de retallades de les condicions laborals dels i les treballador(e)s d’aquest sector i de privatització més o menys encoberta, en els propers anys la defensa dels serveis públics serà una de les batalles fonamentals als països de l’OCDE.

Sense anar gaire lluny, el passat 6 de gener, The Economist [1], un dels altaveus mediàtics del neoliberalisme a nivell mundial, llançava la consigna d’ordre per als pròxims anys: cal afeblir els sindicats dels serveis públics i retallar les condicions laborals dels seus i les seves treballador(e)s. Amb l’excusa del dèficit públic provocat en gran part per les ajudes a la banca i per la rebaixa dels impostos a la burgesia, l’atac als sindicats dels serveis públics s’inscriu en l’ofensiva del capital contra l’Estat de Benestar, ja raquític en alguns llocs, per reduir-lo a la mínima expressió, amb l’objectiu evident de lliurar al negoci privat serveis com la sanitat i l’educació, que en gran part dels països de l’OCDE (en menor proporció als Països Catalans), són majoritàriament públics.

Els problemes estructurals de l’educació

Als Països Catalans sota dominació espanyola l’educació formal té sobretot dos problemes estructurals: una despesa pública molt per sota de la mitjana europea i la doble xarxa escolar

Pel que fa a la despesa pública en educació respecte al PIB, el percentatge se situa molt per sota de la mitjana de l’OCDE (5,3%, segons dades del 2006): al País Valencià és del 3,67% (dades del 2007), a Catalunya del 3,6% [2] (dades del 2007) i 3,2 a les Illes (dades del 2006). Cal recordar que el Pacte Nacional per l’Educació de Catalunya i de l’Acord de Govern de les Illes preveien que el 2012 i el 2011 respectivament calia acostar-se al 6% de despesa pública en educació. Si ja era impossible assolir aquesta xifra en una conjuntura econòmica més favorable, amb la crisi i les retallades de serveis públics és més que previsible una reducció del percentatge de despesa pública en ensenyament respecte al PIB.

Si parlem de despesa per alumne, segons dades del 2007, el País València va gastar 5.738 euros per alumne/a no universitari, Catalunya, 6.411 i les Illes 6.463, molt lluny per exemple del País Basc que, tot i tenir una xarxa privada més gran, n’inverteix 9.835 en cada estudiant. En aquest capítol es pot comprovar la importància de l’espoli fiscal sobre els nostres molt insuficients serveis públics.

Pel que fa a la doble xarxa, segons dades del curs 2008-2009, a l’ensenyament obligatori la xarxa privada representa el 37,4% a Catalunya, el 32% al País Valencià i gairebé el 38% a les Illes. Aquesta dualització del sistema educatiu actua com un poderós mecanisme de selecció de classe, de manera que la pública acull l’alumnat amb tota la seva diversitat social, mentre que, en general, la privada (concertada o no) en resta al marge i el selecciona. Per exemple, la xarxa privada escolaritza poc més del 15% dels alumnes nouvinguts a Catalunya i el País Valencià i el 18,4 a les Illes.

Si repassem quina ha estat l’actuació del tripartit suposadament d’esquerres respecte a aquesta problemàtica, no pot haver estat més decebedora. D’entrada, el tripartit ha mantingut la política de concerts (incloent-hi escoles d’elit i de l’Opus Dei), tot i que la majoria d’aquests centres privats incomplien i incompleixen la normativa en mantenir quotes i en no assumir l’escolarització de l’alumnat nouvingut en la proporció que els correspondria, de manera que després de set anys de suposat govern d’esquerres la situació és si fa no fa la mateixa que la que hi havia al final de l’anterior govern de CiU. D’altra banda, si bé en els darrers anys de govern tripartit, la proporció de privada s’ha reduït dos punts percentuals, aquesta reducció s’explica fonamentalment per l’augment d’alumnes nouvinguts.

Perspectives de futur (immediat)

El futur no permet ser gaire optimista: a Catalunya s’aplicarà una tisorada que afectarà fonamentalment la xarxa pública, que haurà d’encarar un augment del nombre total d’alumnes (entre 12.000 i 15.000 segons les fonts) amb menys recursos humans i materials, una situació que incidirà sobretot en els sectors socials més desafavorits.

D’altra banda, CiU ja ha expressat el seu desig d’”aprimar l’administració” [3] . Per tant, juntament amb les retallades, és força previsible que el govern de dretes de CiU intensifiqui la política de concerts, ampliant-los al Batxillerat, un dels objectius d’aquesta formació política i la raó fonamental del seu suport a la LEC (Llei d’Educació de Catalunya), que a més de blindar el sistema de concerts obria la porta a la seva extensió a etapes educatives no obligatòries.

Pel que fa al País Valencià, la situació és força semblant sinó més greu. Fa anys que el govern del PP duu a terme una política que afavoreix la xarxa privada en detriment de la pública. Així, entre el 2000 i el 2007 [4], mentre que l’alumnat de la privada al País Valencià ha augmentat només un 4%, els recursos públics que s’hi han destinat s’han duplicat i han passat de 252 milions d’euros a 577 [5]. A més, des del 2007 s’han començat a concertar estudis postobligatoris com el Batxillerat. Dintre de la mateixa política de privatització s’inscriu l’anunci del conseller Font de Mora de modificar la legislació i permetre la cessió de sòl públic a la patronal de la xarxa privada per construir-hi nous centres a canvi de garantir-los el concert durant 75 anys.

A tot això cal afegir-hi les retallades d’aquest curs, que, segons el Sindicat de Treballadores i Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià (STEPV), han provocat que més d’un miler d’interins s’hagi quedat sense feina. I donada la situació financera de la Generalitat Valenciana és pot preveure que després de les eleccions del 22 de març la tisorada sobre l’escola pública encara serà més gran.
 
Política d’esquerres

Tenint en compte aquests problemes estructurals, cal plantejar-se quines han de ser les prioritats d’una política d’esquerres en l’àmbit educatiu.

En primer lloc, una política d’esquerres s’ha de dirigir a les necessitats de les classes populars i defensar-ne els interessos. L’objectiu d’una política d’esquerres en qualsevol àmbit no és pas crear pas un món separat del sistema dominant on ens puguem sentir bé, a recer del capitalisme salvatge i de les seves contradiccions més punyents. La construcció d’un contrapoder no passa, doncs, per crear la nostra escola, la nostra cooperativa, el nostres espai d’oci, etc., la qual cosa seria una nova versió del hippisme estèril, que, d’altra banda, és perfectament funcional al sistema. 

Per això, no és fer política d’esquerres en l’àmbit educatiu focalitzar la nostra atenció (perdent-hi un temps valuós) en determinades experiències educatives (habitualment cooperatives de pares i mestres), que responen més aviat als interessos i a les problemàtiques/dèries de determinats sectors socials (determinada petita burgesia i determinades franges de la classe treballadora més qualificada). Aquestes experiències són en el fons anècdotes, sobre les quals caldria preguntar-se si són aplicables al conjunt de la societat i si acullen tots els sectors socials o, més aviat, són una mena de guettos, que sota una coartada pedagògica, creen espais educatius segregats que en darrer terme serveixen per a l’autoreproducció dels sectors socials implicats.

Les necessitats actuals de les classes populars són augmentar una despesa pública insuficient en educació i eliminar la doble xarxa escolar. La despesa insuficient es tradueix en massificació a les aules de l’escola pública [6] i en una manca de recursos humans i materials per atendre l’alumnat més divers i complex, que es concentra en aquesta xarxa.

Per tant, la primera reivindicació d’una política d’esquerres és combatre les retallades pressupostàries, sobretot tenint en compte que partim d’una dotació molt insuficient en comparació amb molts països europeus amb un PIB semblant o fins i tot inferior. En el cas dels Països Catalans sota dominació espanyola, aquesta reivindicació ha d’anar acompanyada d’una denúncia de l’espoli fiscal a què està sotmesa la classe treballadora catalana. Aquest espoli i les polítiques neoliberals són les causes principals de la baixa inversió en serveis socials al nostre país. I més enllà de les maniobres de distracció del regionalisme ben entès de CiU, caldrà insistir que la fi de l’espoli fiscal, una contradicció estructural irresoluble per a l’Estat espanyol, només s’assolirà amb la independència.

En segon lloc, l’altra prioritat d’una política d’esquerres és combatre la doble xarxa. Tinguem-ho clar: o capgirem aquesta situació o el sistema educatiu formal continuarà sent inevitablement un mitjà de reproducció de les desigualtats socials. I per capgirar-la cal plantejar polítiques d’abast supramunicipal [7] i de llarga volada, no limitar-se pas al que és possible dins el marc actual, la qual cosa voldria dir que el nostre moviment aspira només a fer propostes que es poden dur a terme a la pràctica actualment, un plantejament que no va més enllà del reformisme i la gestió pura i dura.

D’entrada, s’ha de guanyar la batalla ideològica, començant per abandonar el terme “concertada” per referir-se a l’escola privada sostinguda amb fons públics. Es tracta d’un terme mistificador que amaga la realitat: amb fons públics s’està afavorint la segregació social.

D’altra banda, també caldrà combatre el discurs de la suposada llibertat d’elecció dels centres, un discurs que la nostra dreta i la nostra presumpta esquerra [8] treu a passejar com un sant Crist. Perquè qualsevol persona sap que no tria qui vol sinó qui pot i, segons la classe a què es pertany, es pot triar més o menys. La suposada llibertat d’elecció de centre és un estratagema de determinats sectors socials per aconseguir que es financin amb els diners de tothom la segregació social.

Però a més d’aquesta guerra ideològica cal plantejar al nostre programa polític mesures ambicioses, com ara la paulatina eliminació dels concerts i la creació paral·lela de places públiques. Si algú creu que es podrà eliminar la segregació social provocada per la dualització del sistema educatiu amb mesures més o menys tècniques (la regulació de les condicions d’accés als centres educatius), com ara proposar determinades zonificacions, vol dir que no ha entès com funcionen els mecanismes de distinció de classe, que sempre troben els forats per esquivar aquesta mena de mesures.

Després de constatar [9] que els diferents governs havien renunciat a dur a terme una política sobre la concertació [10], Xavier Bonal i Maria Jesús Larios recordaven que, “l’experiència de les OME [Oficines Municipals d’Escolarització] evidencia que, en la situació social actual, els marges de maniobra regulatius són clarament insuficients per trencar els processos de dualització.” I més endavant remarcaven que ”en aquestes condicions, l’acció pública en la lluita contra la dualització passa per forçar un altre tipus d’instruments, els quals per ells mateixos difícilment poden aconseguir ser prou eficaços per alterar processos de dualització [la cursiva és nostra]. El més clar és el de la zonificació escolar. [...] En contextos d’elevada segregació urbana, l’eficàcia d’aquest instrument és clarament limitada, fins al punt que pot ser fins i tot preferible optar per la zona única i donar la possibilitat que famílies que resideixen en zones més conflictives puguin optar per escoles d’altres zones del municipi”.

És clar, doncs, que les mesures tècniques (reguladores de les condicions d’accés als centres educatius) són a tot estirar pal·liatives (molt sovint, ni això), però no eliminen ni la segregació ni la polarització social provocades per la dualització del sistema educatiu. La solució passa, doncs, per atacar directament l’arrel del problema: la doble xarxa escolar.

Finalment, l‘esquerra ha de predicar amb l’exemple: els càrrecs públics i la militància de l’Esquerra Independentista han de portar els seus fills a l’escola pública. No hi ha res que faci més mal a l’esquerra que el fet que els seus representants i la seva militància actuïn en contradicció permanent amb el que es proclama. Quina credibilitat podia tenir el tripartit en les seves polítiques si dos dels seus màxims dirigents, Montilla i Puigcercós, porten els seus fills a l’escola privada? En aquest sentit la dreta no enganya ningú i és coherent amb els seus plantejaments, mentre que la presumpta esquerra actua constantment en contra del que suposadament hauria de defensar.

En certa manera, aquesta incoherència s’explica perquè una part significativa de la nostra elit política suposadament d’esquerres comparteix àmbits de socialització amb la resta d’elits i/o està cap cop més allunyada dels àmbits de socialització de les classes populars. Per això no cal estranyar-se de la manca de política (reformista) sobre la concertació que denunciaven Xavier Bonal i Maria Jesús Larios.
 
A. Contell

El món no se’n surt (La Magrana, 2010), de l’historiador britànic Tony Judt (1948-2010), ha esdevingut un èxit editorial a les llibreries del nostre país i s’ha situat en els índexs dels més venuts en la categoria de no-ficció, tota una proesa tractant-se d’una obra que no ofereix ni autoajuda emocional ni receptes per aprimar-se.

Ha fet forat en la nostra societat, doncs, una obra que planteja els “malestars del present”, i ho ha fet en bona part perquè s’expressa amb una prosa àgil i perquè connecta amb el neguit de molta gent pels problemes socials del món actual.

El llibre de Judt té dos vessants que en fan una obra força ben acabada. D’una banda, és una història resumida de l’Estat del Benestar (EB), del seu origen i de les seves contradiccions. I, de l’altra, és un manifest contra el desmantellament d’aquest sistema i una defensa del “consens socialdemòcrata” o “consens keynesià”.

Origen i evolució de l’Estat del Benestar

El plantejament de Judt sobre la gènesi de l’EB és clar: en contrast amb el període 1931-1945, que va comportar inseguretat i por per a la població europea, els dirigents de l’Europa de postguerra van seguir els principis keynesians i socialdemòcrates per construir una societat més inclusiva, que donés seguretat laboral i protecció social a la classe obrera per garantir així la pau i l’estabilitat.

Des del seu punt de vista, van ser homes conservadors, i fills de les classes dominants, com el mateix Keynes, aquells que van endegar la planificació de polítiques públiques orientades a crear l’EB.

En aquest sentit, Judt deixa força de banda la lluita de classes com a motor de la societat. I deixa totalment de banda la geopolítica. En canvi, a ningú se li escapa que l’existència de l’URSS va ser determinant en la inclinació socialdemòcrata dels governs europeus. La doctrina Truman i el Pla Marshall són una resposta al creixement dels partits comunistes europeus i a l’augment de la influència soviètica després de 1945. Fins i tot, en un àmbit tan important per a l’EB com la salut pública, s’hauria de reconèixer que les polítiques pioneres van sorgir a l’URSS [1]. Per contra, Judt és molt crític amb l’experiència històrica de la URSS i de l’economia planificada.

Al llarg dels capítols centrals, l’autor assenyala també les contradiccions de l’EB, que podem classificar de la manera següent:

El món no se’n surt fa un bon diagnòstic de les  conseqüències de les polítiques neoliberals, però no va gaire enllà en l’anàlisi de fons del problema: el sistema econòmic mundial.

Mancat, doncs, d’aquesta perspectiva marxista, podem entendre que a casa nostra aquest llibre hagi plagut tant els corifeus del PSC-PSOE. Semblaria que damunt d’ells només pesa la responsabilitat d’haver-se arronsat massa davant el discurs neoliberal. I no és així: la socialdemocràcia espanyola ha dut a terme polítiques neoliberals ja des de 1982, en àmbits com l’habitatge, els drets laborals o la política fiscal. Aquestes polítiques han estat, sens dubte, vies de degradació del bé comú com les que planteja Tony Judt.

Apèndix: l’independentisme català se’n sortirà?

Finalment, també és interessant de llegir el llibre de Judt des de l’òptica de l’independentisme català.

Actualment, l’independentisme liberal és una realitat palpable. Un exemple podrien ser els consellers de la Generalitat, que amb una mà voten sí a la Consulta i amb l’altra retallen llits d’hospital. Per això dins l’independentisme s’ha d’articular amb força el sector d’esquerres.

H ha dos elements que Judt posa sobre la taula i que són especialment rellevants per a l’independentisme català.

En primer lloc, desmenteix un dels tòpics sobre la globalització, el de l’etapa postnacional, afirmant que «No hi ha altra cosa que l’estat tal com el coneixem des de segle XVIII» (p.159). Les polítiques socials, doncs, es desenvolupen dins aquesta forma Estat. Alhora, Judt també adverteix sobre l’altra cara de la moneda. En moments d’inseguretat, la força de l’Estat reapareix com a protectora i això pot ser perillós. Podem reviure un reviscolament de l’autoritarisme i en el futur «La tria ja no es jugarà entre estat i mercat, sinó entre dues menes d’estat» (p.21).

En segon lloc, l’autor explica en un dels capítols com les polítiques públiques es desenvolupen més en les societats cohesionades, aquelles que tenen «propòsits compartits» o en les quals la societat s’entén com una «comunitat cívica que traspassa generacions» (p.64). L’autor parla, en altres paraules, de la cohesió social derivada de l’existència del fet nacional. En el mateix sentit, apunta també que la grandària de les nacions i de les ciutats és un element determinant a l’hora d’implementar polítiques socials, de manera que poden ser més directes i eficients en el cas de les ciutats mitjanes i les nacions petites (sempre pensant en l’escala mundial).

Així doncs, des del nostre punt de vista podem entendre els Països Catalans com una nació potencialment d’esquerres, per la seva mida del seu projecte nacional integrador que, malgrat  tots els entrebancs i contradiccions, en cohesiona força la població. Potser sí que ens en sortirem.

El llibre Construint municipi des dels moviments socials s’ha convertit en un instrument de difusió d’unes propostes batejades com a “municipalisme de moviment” o fins tot “municipalisme d’alliberament”. Durant els darrers mesos s’han realitzat presentacions d’aquest llibre editat per Icaria, que ha estat dissenyat i coordinat per tres persones que pertanyen col·lectiu Altraveu de Castellar del Vallès.

El recull, en forma de memòria o de plantejaments alternatius locals, aplega un total de 17 articles i aporta un interessant mapa de lluites populars, experiències institucionals o anàlisi sobre la situació del moviment associatiu i popular al país. En aquest sentit suposa una nova radiografia de la vitalitat i la diversitat de les lluites populars i les candidatures municipals del territori, molt en sintonia amb l’aparegut fa deus anys Terra i llibertat; 100 entitats dels Països Catalans, fruit de cent entrevistes a entitats de tota mena vertebrades des del teixit social i polític.

Els articles es divideixen en tres blocs: l’homònim del títol, “Construint municipi des dels moviments socials”, amb articles de persones vinculades a les Candidatures Alternatives del Vallès (CAV), a assembles locals de la CUP, al teixit veïnal de Barcelona o a les propostes del municipalisme de tall llibertari. La segona part, intitulada “L’aposta municipalista: per què fem el pas a la política local?”, inclou articles de les mateixes característiques i en la línia argumental del títol. I un tercer bloc, “Experiències alternatives i populars. Pel medi ambient i el territori”, exposa les experiències en la lluites pel territori, l’ecologisme, el dret a l’habitatge o contra l’especulació de persones lligades a candidatures locals i al moviment popular, però també d’experts en problemàtiques medioambientals o urbanístiques. Abasta des de l’experiència del moviment popular contra l’Ecoparc a Ripollet fins a articles d’anàlisi sobre medi ambient i les polítiques locals.

Construint municipi des dels moviments socials va aparèixer justament pocs mesos abans de les eleccions municipals del maig i té, per tant, una intenció de presentar en aquesta contesa electoral una opció diferenciada dels partits convencionals. Però és precisament l’absència programàtica, l’aiguabarreig i la indefinició ideològica allò que impossibilita aquest recull d’articles d’esdevenir una eina eficaç per al combat polític o un manual de lluita institucional alternatiu al règim polític i social actual (alternatiu en el sentit que pretén destruir-lo, transformar-lo).

A la meva manera de veure, més enllà de recollir les experiències de lluites locals i la memòria del treball d’alguns col·lectius alternatius, l’aparició d’aquest llibre compleix també un altre objectiu. I convindria destriar, primerament, l’exposició d’aquestes experiències diverses i no sempre coincidents, que ocupa la majoria dels articles, de l’intent de cohesionar un discurs determinat i de les tesis que tant al pròleg com a la introducció es poden vincular amb la doctrina de l’“antiorganització”.

No cal ser gaire lúcid per copsar que la finalitat primera d’aquest recull és aglutinar un conjunt de persones vinculades a les lluites populars, les candidatures locals o el teixit associatiu sota un paraigua d’identitat política i complicitats que es queden en això, en una afinitat (discutible en el cas de la CUP) des de l’autonomia ideològica i organitzativa i, segurament, des de l’orfandat d’un referent polític de masses. Es tracta d’uns plantejaments que, en insistir en l’absoluta autonomia local, alimenten en darrer terme l’atzucac polític que “cadascú pot fer el que vol”.

En conjunt, convé destacar-ne també l’ús abusiu i inconcret del terme “moviments socials”, especialment a les parts programàtiques. Es tracta d’un terme útil tant per al professor Joan Subirats, professor i responsable de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la UAB, com per als autors de la “Introducció”. Aquest terme indefinit ja ha estat assenyalat altres vegades com un recurs fàcil per evitar articular un discurs emmarcat en la lluita de classes i plantejar-se la necessitat ineludible de construir una organització política referencial. En aquest mateix sentit, serveix també per obviar o situar en un segon pla l’anàlisi de l’opressió nacional, per la qual cosa no cal estranyar-se que el discurs acadèmic tendeixi a considerar el mateix independentisme organitzat com un moviment social [sic].

Segurament Subirats, que ha tingut un peu al PSC (vegeu la seva participació a l’Escola d’Hivern del PSC el 2008) i un altre a ICV, no hauria d’haver estat l’encarregat de fer aquest pròleg. I no tan sols per la seva trajectòria de connivència/convivència amb certs poders administratius durant els darrers anys, allunyats de les experiències i lluites que s’exposen seguidament, sinó senzillament perquè els plantejaments polítics de transformació i de ruptura no han de ser dissenyats ni necessiten la benedicció d’especialistes acadèmics o de tècnics experts.

Subirats beneeix aquest recull des de la seva autoritat acadèmica postulant també el treball “de manera autònoma” dels “moviments socials” i proposa la creació de vincles entre les lluites disperses/diverses i l’altaveu institucional. No especifica, però, quina relació d’interessos de classe poden existir en el desenvolupament d’aquestes propostes, així com tampoc especifica com s’ha d’articular aquesta relació (estratègia, prioritats, gradacions, graus de consciència, politització, etc.) entre la lluita institucional i les lluites populars. Aquestes propostes de “ponts” entre “les dinàmiques i les mogudes dels moviments i organitzacions socials” i la seva representació institucional s’encarnarien en el municipalisme, un àmbit de lluita immaculat i sense contradiccions.

La introducció d’aquest llibre és, com hem indicat més amunt, la part que hem de llegir amb més cura, perquè deixa anar plantejaments perillosos a l’hora de concebre la lluita institucional, com ara el següent: “Si es pretén influir en els processos d’elaboració de polítiques públiques locals serà necessari dotar-se de competència tècnica. Pot sonar paradoxal, però aquesta és necessària per poder continuar fent política (...).” Hi ha el perill de caure en una mena de tecnocratisme, que reserva un paper important en l’àmbit institucional a tècnics i experts (concepció que limita l’accés de les classes populars a la política institucional),

Ara bé, el més greu d’aquest plantejament és la concepció reformista que traspua, ja que entén la lluita institucional bàsicament com a gestió en la qual cal influir. Com passa sempre amb aquests tipus de plantejaments, s’oblida que el mot fonamental del sintagma “lluita institucional” no és pas l’adjectiu sinó el substantiu “lluita”.  

I què n’hauríem de dir de girs carregats d’ambigüitat, com ara “el treball polític de proximitat” o el “treball en xarxa”, d’una vaguetat total i més pròximes a la terminologia dels esplais que a les diferents tradicions de l’esquerra política?

Comptat i debatut, de les comptades línies que defineixen aquest “municipalisme de moviment o d’alliberament” no trobarem gaire cosa més que el vague enunciat “En un sentit restringit del terme entenem per municipalisme l’articulació per part dels diferents moviments socials locals de candidatures electorals amb l’objectiu d’obtenir representació als òrgans de govern municipal i incidir en el govern”.

Deixant de banda l’esmentada inconcreció del terme “moviment social”, aquesta definició és una bona mostra de la inconsistència de voler relligar en un totum revolutum un seguit d’experiències diferenciades. Per exemple, les candidatures impulsades per la CUP no responen a cap aposta de “diferents moviments socials locals” sinó a l’aposta nacional d’un moviment polític, l’Esquerra Independentista, amb una estratègia definida. Per constatar-ho, només cal llegir al llibre l’inici de l’aportació de la CUP Berga, sorgida arran de la participació d’aquesta organització nacional a les eleccions europees del 2004. No deixa de ser descoratjador que persones que tenen un peu dins el món acadèmic siguin tan poc rigoroses.

D’altra banda, la definició traspua reformisme pertot arreu en entendre que l’objectiu les candidatures municipals és bàsicament “obtenir representació als òrgans de govern municipal i incidir en el govern”, obviant que haurien de ser instruments per enquadrar i mobilitzar (és a dir, haurien d’esdevenir instruments de lluita). Un altre cop la CUP s’aparta d’aquest plantejament, ja que, concebuda per la majoria dels seus membres com a referent polític de masses i com un instrument de lluita, assumeix tres funcions: organitzatiu, mobilitzador i institucional. És precisament aquest plantejament el que l’allunya dels partits convencionals, que es limiten exclusivament a la cursa electoral. A més, com ja hem apuntat més amunt, la CUP entén la seva actuació a les institucions com a lluita i no aspira simplement a “incidir en el govern”.

En resum, aquests arguments postmoderns i vagues poden resultar útils per aglutinar una identitat i complicitats individuals, com en el cas d’aquest llibre, però no ofereixen cap anàlisi de les dinàmiques socials i polítiques del país, cap estratègia ni cap solució per a desplaçar del poder la classe dominant, ni per descomptat per desempallegar-nos dels estats ocupants, suposant que aquest sigui un dels objectius estratègics dels coordinadors del llibre. I encara podríem afegir-hi un llarg etcètera de premisses crítiques útils a l’hora de llegir aquest llibre.