La Veu

Hores d’ara ja ningú gosa amagar que ens trobem en plena crisi econòmica. Crisi que, com sempre, acabarà recaient sobre les treballadores i treballadors en forma d’augment de l’atur, de retallades de les prestacions socials i d’empitjorament de les condicions de vida, és a dir, es produirà el col·lapse i la nova reestructuració del mateix sistema d’opressió i explotació que ha conduït a aquesta situació.

Es preveuen, doncs, temps convulsos. Temps en què l’Esquerra Independentista (EI) té l’obligació històrica de dotar el conjunt del poble català d’eines útils de conscienciació i mobilització. No és temps de mirar-se el melic i perdre’s eternament en debats interns sense fi i en pràctiques d’autoconsum que aïllin socialment el moviment, sinó tot el contrari: és temps de lluita ideològica, de mobilització social i d’intervenció política.

Aquestes tres línies de treball, no pas jerarquitzades o contraposades, sinó articulades de manera complementària, haurien de permetre l’EI posar-se al davant de la defensa dels interessos de la classe treballadors i les classes populars. Cal convertir les amenaces i agressions a les nostres condicions de vida en oportunitats per al desplegament d’un projecte polític alternatiu al sistema de dominació capitalista.

Pel que fa la lluita ideològica, cal combatre la visió que atribueix la responsabilitat de la crisi a actuacions isolades d’elements “poc ètics” o “poc eficients” del sistema ila redueix, per tant, a la simple conseqüència lateral d’una acció malèvola per part d’alguns elements del sector financer.

Cal explicar el caràcter estructural de la crisi, que no és res més que la conseqüència gairebé mecànica d’un sistema econòmic fonamentat en la maximització dels beneficis particulars. Aquesta “pressió dels beneficis” condueix de manera inxorable a la pràctica especulativa del capital financer sobre el sector tecnològic, l’immobiliari, l’energètic, l’agroalimentari i, per descomptat, sobre ell mateix.

Cada crisi de sobreproducció duu a l’esclat d’una bombolla i la inflada de la següent, fins que, finalment, el conjunt del sistema col·lapsa en contrastar-se el valor real de cada producte amb la seva valoració en el mercat especulatiu. La burgesia [1] recull els darrers beneficis, tanca la barraca o la mou de lloc... i que pagui el conjunt de la societat el dèficit generat per l’acció especulativa.

En aquest context, no podem romandre cofois davant la momentània victòria del keynesianisme (és a dir, intervencionisme) sobre el liberalisme a ultrança, ja que només suposa socialitzar les pèrdues sense reclamar els beneficis recollits en els anys de circulació descontrolada del capital. Històricament, keynesianisme i liberalisme suposen, de facto, un tàndem ideal que permet al sistema recompondre’s després de cada crisi per, immediatament, encetar una nova fase d’extracció intensiva de plus-vàlues. D’aquesta manera, la classe treballadora es veu atrapada perpètuament en l’explotació (o l’atur), variant només la quantitat de béns de consum als quals té accés en un moment o un altre del cicle.

Cal que expliquem sense embuts ni complexos que l’alternativa justa i perdurable a la crisi passa necessàriament per la planificació democràtica de l’economia, és a dir, per posar l’activitat productiva i les xarxes d’intercanvi al servei de les necessitats reals del conjunt de la població. Es tracta del contrari del que fa el capitalisme, que posa la població al servei d’un únic objectiu econòmic: l’acumulació de riquesa en mans d’una minoria.

Pel que fa a la mobilització social, cal fugir del parany que suposen els teòrics moviments antisistema, que no són res més que vàlvules d’escapament del mateix sistema, destinades a la marginalització de l’avantguarda política a través de la seva total desconnexió de la realitat social. Els antisistemes (molt i molt sovint sectors de la petita burgesia absolutament allunyats de la vida quotidiana de la classe treballadora) ofereixen, a més, l’excusa per encetar cicles d’acció-repressió que, lluny d’ajudar a la conscienciació de les masses (com ho faria la repressió a accions enteses i socialitzades pel conjunt del poble en lluita), tanquen el moviment en una espiral que el desvia dels seus objectius inicials i l’aïlla dels conflictes realment existents: els derivats de l’explotació sòcio-econòmica.

El que cal és organitzar i mobilitzar. Organitzar des de la base, partint dels conflictes reals, les agressions als drets socials i laborals i les condicions creades per l’explotació i l’especulació. L’EI ha d’assumir el paper d’avantguarda mobilitzadora fomentant des d’experiències d’organització de la morositat respecte als abusos hipotecaris, fins a assemblees de persones en atur; des de col·lectius obrers en lluita pel seu lloc de treball, fins a ciutadans en defensa dels serveis públics (educació i sanitat, per exemple).

Hem de ser, però, ben conscients que la nostra actuació en les lluites populars no pot ser ni neutra ni submisa. Cal entendre cada mobilització particular com a concreció d’un procés general de lluita, amb uns objectius clarament definits a curt i mitjà termini, amb una orientació ideològica consistent i amb una visió clara de desplegament d’una línia política d’Unitat Popular. En cas de no actuar sota aquestes premisses, acabarem probablement donant oxigen tant al sistema, com als seus gestors: els reformistes.

I així arribem a la tercera pota: la intervenció política. En un context caracteritzat per la feblesa i inconsistència patents de les forces reformistes (especialment al Principat, on aquestes són còmplices del PSOE en les polítiques privatitzadores del tripartit), l’EI té l’oportunitat i el deure històric d’articular un projecte polític que esdevingui referent del poble en lluita: la Candidatura d’Unitat Popular (CUP).

De res no servirà conscienciar i mobilitzar si no oferim al nostre poble una eina d’intervenció política arrelada en el territori, en les lluites socials i en les reivindicacions de la ciutadania i la xarxa social transformadora. Hem de fer de la CUP un instrument per a l’anàlisi i l’acció que permeti dur el conflicte a les institucions i al conjunt de l’opinió pública, posant en evidència les mancances i contradiccions del sistema i conquerint espais de poder popular.

Recordem també que el sistema ha reaccionat a cada època de crisi estructural i política amb la mateixa recepta: la propagació del populisme i l’autoritarisme en les seves diferents formes, des del nazisme i el feixisme, fins els moviments xenòfobs i lerrouxistes. Aquesta és avui una amenaça real, ja que les propostes més destraleres d’aquests sectors, (Plataforma, Ciudadanos...), publicitades fins al cansament pels mèdia, són després matisades, dutes a la pràctica o tingudes en compte pels diferents governs i institucions i esdevenen, per tant, legítimes a ulls d’una part significativa de la població.

La construcció d’un referent polític de ruptura per al conjunt de les classes populars catalanes, objectivament interessades en la conquesta de la independència i la construcció del socialisme és, doncs, un deure ineludible i urgent de l’EI. No s’hi val a escatimar esforços o a posar-hi excuses. Ara és el moment en què ens juguem el futur social i polític de la nostre nació per als propers 20 anys. Sapiguem donar la talla. Organitzar el poble, mobilitzar-lo i posar al seu servei eines de lluita ideològica i d’intervenció política és l’única recepta contra la crisi i els qui la provoquen.

[1] Ens referim a aquella fracció de la burgesia que ha sortit més airosa dels processos d’acumulació de capital dels darrers anys, bàsicament l’oligarquia financera, els constructors i els propietaris de les grans factories transnacionals.

Producció i reproducció social en el marc del capitalisme

Com diu l’economista Pedro Montes, hem de tenir present que el procés econòmic de qualsevol col·lectivitat es redueix al fet que la part de la població en edat de treballar ha de produir per cobrir les necessitats materials, culturals i de protecció del conjunt total de la població. És a dir, els que estan en condicions de treballar han d’esforçar-se per produir el necessari pel seu sosteniment material i per poder atendre les necessitats dels avis i dels nens, que seran els qui els sostindran en el futur.

Es tracta d’un procés continu i generacional, al llarg del qual cada individu canvia de posició amb el pas del temps. En el marc del sistema capitalista aquest fet assumeix unes característiques concretes determinades per la seva pròpia natura. En primer lloc, cal tenir present que en el capitalisme la producció per excel·lència és la producció de mercaderies, orientada a l’obtenció del benefici privat. Aquest és un fet important perquè determina que en el capitalisme la satisfacció de les necessitats materials de les persones no és un objectiu del model. Aquest és un fet secundari subordinat als beneficis privats. Així doncs, derivat de la prioritat que en el capitalisme assumeix el mercat, ens trobarem que moltes de les activitats que són necessàries per al manteniment i reproducció de la vida social no tenen valor mercantil, no es poden ni comprar ni vendre, i, per tant, no es prenen en consideració. Aquest és el cas de totes les activitats vinculades a la cura i als afectes en el marc de la família i de totes les activitats reproductives (cuinar, conrear l’hort, atendre la llar) que no passen pel mercat.

Un segon element fonamental a l’hora d’entendre els mecanismes distributius en el capitalisme és que aquest es fonamenta en una societat de classes. Bàsicament podríem afirmar que en el capitalisme existeix una classe propietària de la riquesa i dels mitjans de producció. Aquesta classe, que constitueix una minoria, es troba enfrontada a la majoria de la població, no propietària, que només posseeix la possibilitat de subsistir a través de la venda amb èxit de la seva capacitat de treballar . Les persones que treballen han de produir per a tota la societat, incloent-hi aquells que no ho han de fer perquè s’apropien d’una part del producte social, en forma de dividends, lloguers, interessos, plusvàlues, etc.

Com ens explica Montes, les paraules que designen aquesta part (benefici, excedent o plusvàlua) estan carregades de significat: suggereixen que la societat podria sobreviure sense veure’s extorsionada per la classe propietària; que els que treballen són capaços de mantenir-se a si mateixos i a la població que ja no està en condicions de treballar o que encara no pot fer-ho. Expressen també que, en el capitalisme, es produeix més del necessari per reproduir contínuament la vida.

És una característica comuna de totes les etapes històriques l’existència d’una lluita per la distribució del producte social. Els productors s’han resistit a ser explotats i han lluitat per despendre’s de la part més petita possible del fruit del seu treball, mentre que els propietaris han emprat tots els mitjans al seu abast per apoderar-se de la major part possible d’aquest producte. Cal esmentar que, si la lluita de classes per la distribució del producte és una constant històrica, les condicions materials en què aquesta s’ha donat han variat profundament al llarg del temps.

La creació de l’Estat del Benestar

Si ens limiten als països industrialitzats, podríem afirmar que fins després de la Segona Guerra Mundial, la història econòmica és una història de penúria i dificultats. Tal i com ens expliquen Dickens, Zola o Engels a la Historia de la classe obrera a Anglaterra, la majoria de la població d’aquests països tenia importants problemes per procurar-se els béns materials que els permetessin cobrir les seves necessitats bàsiques (aliment, vestit, habitatge, salut, educació, etc.).

Conclosa la Segona Guerra Mundial, s’inicià un període en l’història del capitalisme que canvià profundament les condicions d’existència de la majoria de la població dels països industrialitzats. Un seguit de circumstàncies (descobriments científics, ús civil de la tecnologia militar, nous mètodes productius i d’organització del treball, etc.) comportà un període d’intens i perllongat creixement econòmic, que permeté en una primera fase, millorar les precàries condicions de vida de la població i posteriorment, estendre i generalitzar el benestar material, i amb el pas del temps, proporcionar elevats nivells de cultura, salut, oci i garantia de seguretat personal.

Durant aquest període, l’Estat prengué un paper de protagonista central en la dinamització de l‘economia. Fruit dels excessos liberals del passat, que desembocaren en la crisi dels 30, ara es reconeixia que calia impulsar un sector públic productiu potent que garantís el subministrament de certs béns i serveis considerats essencials o estratègics. Però l’avenç de l’Estat en l’àmbit econòmic traspassà el vessant productiu. El desplegament d’una intensa activitat econòmica i els forts increments de la renda i del consum crearen les circumstàncies idònies per proporcionar recursos financers a l’Estat amb els quals va poder ampliar les seves funcions. La recaptació d’impostos és multiplicà i aparegué, doncs, la possibilitat d’atendre de manera publica, i sovint amb caràcter universal, demandes socials insatisfetes (sanitat, ensenyament) i de crear instruments polítics que permetessin corregir la distribució de la renda derivada del mercat (pensions, subsidis, etc.). El desenvolupament d’aquesta activitat estatal vinculada a la despesa social és el que s’ha conegut com l’Estat del Benestar.

Si tenim en compte la perspectiva del conflicte de classe a l’hora d’explicar la creació de l’Estat del Benestar, hem d’assenyalar que en els anys de postguerra l’atractiu que oferia la bona evolució del model de l’URSS era un element que els poders dominants havien de contrarestar, tant a nivell ideològic com a nivell productiu. Des d’aquesta perspectiva, l’Estat del Benestar també responia a l’intent de mostrar que existia una via capitalista cap a una societat més igualitària.

De fet, és evident que després de la Segona Guerra Mundial es desenvolupen als països capitalistes transformacions institucionals importants que tenen com a objectiu la integració de la classe obrera en el sistema econòmic. Es tracta d’aconseguir la “codificació” de la lluita de classes de tal manera que la satisfacció de les necessitats obreres puguin ser assimilades pel capital sense provocar contradiccions violentes. Es tracta, fins i tot, d’aconseguir canalitzar aquestes reivindicacions de tal manera que puguin convertir-se en un pilar fonamental del procés d’acumulació capitalista.

En aquest sentit, en aquest període es generalitza el reconeixement de les organitzacions sindicals i la pràctica dels convenis col·lectius reconeguts i reglamentats per la legislació estatal. Assistim al desenvolupament del que s’ha anomenat el “Pacte Social “. L’Estat del Benestar en serà un dels seus corol·laris.

En resum, podríem dir que els termes d’aquest pacte es basen en: a canvi de deixar les mans lliures al capital pel que fa a l’organització del procés de treball (no posant en qüestió el domini del capital en l’esfera de la producció), la classe obrera rebrà les garanties del reconeixement de determinats drets laborals, sindicals i socials. D’aquesta manera el que s’intenta i en bona mesura s’aconsegueix, sobretot pel que fa als grans sindicats obrers i a bona part de les seves organitzacions polítiques, és aïllar la lluita de classe econòmica del nivell polític mitjançant la institucionalització d’aquella.

L’etapa del capitalisme neoliberal: l’Estat del Benestar en el punt de mira

L’Estat del Benestar representa una realitat efímera en l’evolució del capitalisme. De fet, podem emmarcar la seva vigència per al conjunt dels països industrialitzats europeus en el període que s’inicia amb la reconstrucció postbèlica fins a mitjans de la dècada dels 60, en què es comencen a crear les condicions que comportaran el seu desmantellament progressiu.

A partir de la segona meitat de la dècada dels 60 comença a ser evident que el model del capitalisme de postguerra basat en una forta activitat industrial que compta amb el suport de la intervenció directa de l’Estat entra en crisi. Existeixen un seguit d’elements que fan que la taxa de guany capitalista experimenti una important davallada. La situació de plena ocupació havia esdevingut un factor que reforçava la posició dels treballadors en la defensa del seu salari, la qual cosa anava en detriment del creixement dels beneficis i de la taxa de guany. El mateix succeïa amb l’Estat del Benestar que, finançat en part amb els impostos que provenien de gravar els beneficis, reduïa la rendibilitat del capital. Un altre fet que repercutí negativament en la taxa de guany fou l’increment dels preus de les matèries primeres, entre d’altres el del petroli, que es produí durant el 1972 i 1973. En resum, un conjunt de factors, intrínsecs la majoria al mateix sistema, generaren les condicions de la crisi.

A partir d’aquest moment, s’encetarà un procés de reorganització important en la dinàmica del capitalisme que tindrà com a principal objectiu restituir la malmesa taxa de guany. És l’inici del que es coneix com el procés de Globalització. A nivell productiu assistim a una progressiva transnacionalització d’aquest procés. Dirigit per les empreses multinacionals, es passarà a concebre el món sencer com l’àmbit en què s’organitza la producció. La lògica serà situar cada activitat productiva en aquella part del planeta on es pot produir amb el menor cost possible.

Des de la perspectiva de la lluita de classes, aquest fet tindrà un efecte devastador sobre la classe obrera, que ara veu com la seva força a les fàbriques i als espais que representaven els Estats-nació es veu desbordada per la nova dinàmica capitalista transnacional. A partir d’ara, l’amenaça de les deslocalitzacions productives esdevé un xantatge permanent sobre la classe treballadora que, seguint el ritme que marca la competitivitat, veurà com la precarietat laboral és converteix en un fet.

Una altra característica important del procés de reestructuració capitalista que representa la globalització és el fet que a partir d’aquest moment el capital intentarà absorbir tots aquells àmbits d’activitat susceptibles de generar beneficis. Així és com s’inicia l’ofensiva per aconseguir privatitzar totes aquelles activitats que fins aquell moment esdevenien part del que es podien considerar drets socials (educació, sanitat, pensions, etc.). L’estratègia de política econòmica que serveix per articular aquesta nova ofensiva del capital és el que coneixem com a estratègia neoliberal. Des de l’arribada de Thatcher i Reagan al poder, aquesta estratègia esdevé hegemònica al món sencer i es converteix en un instrument que aconsegueix concentrar una bona part de l’excedent social generat en les butxaques dels sectors dominants de la societat.

El desmantellament de l’Estat del Benestar es converteix, per tant, en un objectiu clar de l’estratègia neoliberal. Els arguments que s’utilitzen per legitimar aquest desmantellament són diversos. És planteja que la intervenció de l’Estat en economia és totalment ineficient i que, per tant, cal deixar el màxim d’activitats possibles a mans del mercat. En tot cas, si l’Estat ha d’intervenir en l’activitat econòmica ho ha de fer per crear les condicions necessàries per dinamitzar l’activitat empresarial. Aquesta és la despesa productiva, mentre que la resta de despesa, l’orientada socialment, és improductiva, ja que només serveix per generar dèficit públic i inflació.

A nivell mundial, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial esdevenen les institucions d’on emanen les receptes neoliberals. A casa nostra, la Unió Europea, després de la signatura de l’Acta Única, el 1985, es converteix també en un dels vaixells insígnia del neoliberalisme. Entre d’altres, la Unió Europea ha estat una de les principals impulsores del Workfare en oposició precisament al Welfare. Segons aquesta posició, cal potenciar la inserció de les persones en el model productiu i és en aquesta direcció que s’han de dedicar els recursos. Cal, doncs, eliminar totes aquelles despeses i subsidis que no van dirigides de manera activa a la inserció laboral.

Cal assenyalar que en el cas de l’Estat espanyol l’Estat del Benestar ha estat més una il·lusió que no pas una realitat. De fet, quan s’inicia el procés de construcció de l’Estat del Benestar, coincidint amb l’inici del període postfranquista, és el moment en què l’ofensiva neoliberal comença a desplegar-se i en què, per tant, s’ha iniciat ja la crisi d’aquell model a nivell europeu.

Les possibilitats futures de l’Estat del Benestar

Sembla clar que difícilment en el marc del capitalisme, on la taxa de guany esdevé la variable determinant, es pugui consolidar un model amb una despesa social important i sostinguda. No obstant això, el cert és que actualment vivim en societats que han aconseguit uns nivell de producció molt elevats i que, per tant, disposen de recursos per poder mantenir nivells de despesa social també elevats. Ens diuen que no hi ha diners per a la despesa social, però això resulta difícil de creure en el marc dels països occidentals, que porten dècades experimentant creixements positius del PIB. Per exemple, en el cas espanyol, el Producte Interior Brut (PIB) és més del doble del de fa 20 anys. La qüestió de fons és que darrera del model actual s’amaga una clara voluntat d’orientar l’excedent econòmic cap als sectors capitalistes (beneficis de les empreses i sector financer).

Una altra qüestió a tenir en compte és la que es deriva de l’alta productivitat que ha assolit el capitalisme i el que això suposa amb relació a l’Estat del Benestar. El model social que representa l’Estat del Benestar està totalment vinculat a la participació dels individus en el mercat de treball (pensions de jubilació, subsidis d’atur, seguretat social, etc.), en un moment en què és possible sostenir nivells molt elevats de producció amb molt poca participació del treball assalariat. Aquest fet determina que com més va més persones quedin (o quedaran) fora de la cobertura que ofereix la versió clàssica de l’Estat del Benestar.

Un dels reptes de l’esquerra pel segle XXI consisteix a assumir que possiblement el treball assalariat no ha de ser l’element central de l’acció política i cal cercar altres referents, com ara la ciutadania, a l’hora de construir les polítiques socials. En aquest sentit, val la pena tenir en compte el debat sobre les possibilitats que ofereix una proposta com la Renda Bàsica de ciutadania en la seva versió forta, o sigui, universal, incondicional, individual i suficient.

La fallida del sistema econòmic que s’ha fet evident en el nivell financer des de l’estiu de l’any passat constitueix un altre element significatiu des de la perspectiva de l’Estat del Benestar. El discurs neoliberal ha promogut que molts dels estalvis de la població es dirigissin cap als fons de pensió privats amb l’argument de la insostenibilitat de les pensions públiques i la necessitat de complementar-les amb un fons privat. Actualment, el context de crisi mundial posa en qüestió el futur a curt termini d’aquesta modalitat d’estalvi i afegeix una pressió terrible sobre els pressupostos dels Estats, que hauran de fer front a un veritable desgavell social en un futur immediat.

Per acabar, des de la meva perspectiva és evident que parlar d’un capitalisme amb rostre humà és un oxímoron. L’única possibilitat de construir una societat veritablement justa passa per la transformació radical d’un sistema que, necessàriament es basa en l’explotació i el benefici privat, per un altre on la cooperació i la satisfacció de les necessitats humanes esdevinguin el centre del model.

Josep Manel Busqueta.
Economista i pastisser. Membre del Seminari d’Economia Crítica “Taifa”
www.seminaritaifa.org