El passat 13 de setembre es va encendre a Girona l’espurna d’un moviment de protesta contra la monarquia espanyola que des de l’any 1988 no es veia al nostre país. A més, aquesta protesta podria derivar en un moviment de desobediència civil, el primer embrió del qual es va manifestar a Girona el passat 22 de setembre.

Ara bé, que aquest moviment de protesta i desobediència qualli depèn de molts factors, alguns dels quals no estan sota el control de l’Esquerra Independentista. Per això, entenem que cal analitzar aquesta situació amb certa perspectiva. D’entrada, com diu Alerta Solidària en un dels primers comunicats, aquesta dèria persecutòria de l’Audiència Nacional contra la crema de fotos del monarca espanyol respon a un panorama preelectoral espanyol, les eleccions al Parlament espanyol. Aquest element és prou rellevant a l’hora d’analitzar com pot evolucionar aquest fenomen.

D’altra banda, cal veure quina ha estat (i probablement) serà la reacció dels grans partits polítics i els mitjans de comunicació. Quant als primers, com era previsible i han fet tradicionalment, PSOE i CiU s’han afanyat a donar suport incondicional a la institució monàrquica i a minimitzar les protestes i desqualificar els i les que hi han participat.

Un esment especial mereix la reacció de la direcció d’ICV, que ha estat ben bé la d’un partit d’ordre, intentant que s’aturi qualsevol mobilització popular i propiciant alhora que els Mossos d’Esquadra actuïn de delators de les persones que han participat en les concentracions de protesta, la qual cosa ha evidenciat un cop més el paper d’aquest cos policial, subordinat de totes totes als altres aparells repressius de l’Estat.

Per la seva banda, la direcció d’ERC també s’ha afegit al PSOE en l’intent de minimitzar de les mobilitzacions i no ha dubtat (tret d’excepcions) a votar amb la resta de partits d’ordre una resolució en què es demanava “respecte” per les institucions. És a dir, un partit suposadament independentista i republicà demana que respectem les institucions que ens impedeixen ser un poble lliure Aquesta deu ser la seva nova estratègia per avançar cap a la República dels Països Catalans. Comptat i debatut, una nova mostra de la crisi política en què està immersa ERC, un partit sense cap mena d’estratègia independentista.

Pel que fa als mèdia, els grans mitjans que viuen i treballen a Catalunya i els espanyols que s’hi difonen s’han mostrat un cop més com el que ja sabem d’antuvi, és a dir, defensors incondicionals de l’status quo i, per tant, d’una de les institucions, la monarquia, que el sosté.

Tot i aquesta unanimitat, cal ser conscients que, seguint les recomanacions dels dirigents del PSOE, els mèdia afins a aquest partit, que no s’esperaven la resposta que s’ha produït davant les citacions, intentaran treure aquest tema de l’agenda tot invisibilitzant-lo. Per contra, els propers al PP potser tractaran de donar-hi una certa visibilitat central si veuen que serveix per desgastar el PSOE en la cursa electoral que acabarà a les properes eleccions al Parlament espanyol.

Segons el nostre parer, aquesta mobilització evidencia qui és demòcrata i d’esquerres i qui té clars la defensa dels nostres drets nacionals i qui està per la defensa de l’status quo imperant i de les institucions i estructures que ens oprimeixen.

El nostre objectiu a curt termini hauria de ser mobilitzar en solidaritat amb les persones citades per l’Audiència Nacional espanyola el màxim de gent i de sectors populars favorables a la ruptura amb els estats ocupants, allò que hom diu sobiranisme, i alhora popularitzar molt més les cremes d’imatges el rei. Seria un error voler reduir la mobilització als cercles estrictes del moviment, ja que només servirà per a una campanya d’autoconsum intern que es desgastarà en pocs mesos, sobretot si els mitjans comencen a invisibilitzar les protestes.

Al mateix temps entenem que cal dotar de continguts polítics les protestes i anar més enllà del rètol “antimonàrquic”. Per això, la defensa del republicanisme i els valors que s’hi associen (laïcisme, per exemple) hauria de ser a partir d’ara un dels eixos tant del discurs del nostre moviment com del seu futur programa polític. En aquest sentit, cal considerar encertada campanya per la República dels Països Catalans proposada per la Candidatura d’Unitat Popular en la mesura que pot servir perquè el debat es polaritzi en termes polítics més adequats i situï l’Esquerra Independentista com un agent capaç de generar propostes polítiques sòlides que permetin aguditzar les contradiccions d’altres espais polítics.

Hem de tenir clar que s’ha encès una metxa que ens pot acostar diversos sectors de les classes populars dels Països Catalans favorables a la Ruptura Democràtica amb els Estats ocupants. Per tant, ens correspon alimentar políticament els focs que ens hi poden apropar.

Hi ha força opinions en el panorama intel·lectual català que assenyalen el comunisme com a força que històricament no ha contribuït a l’alliberament de les nacions. És l’opinió de Jaume Renyer en el seu llibre El republicanisme català (2007). També Alfons Quintà, fervent anticomunista, dedica bona part dels seus articles a demostrar que l’autodeterminació fou una proposta que es derivà exclusivament de les tesis de Wilson, no pas d’un marxisme que acusa d’estatista i centralista. I qui això signa recorda una taula rodona en la qual el sociòleg Antoni Estradé replicà a un representant de la CEPC que el leninisme mai no havia generat cap procés d’autodeterminació.

Esclarir la relació entre comunisme i alliberament nacional pot ser una de les tasques més punyents en l’argumentari de l’Esquerra Independentista per al debat d’avui dia, com ho pot ser (i aquí m’aventuro a assenyalar dues qüestions que crec importants) definir un model econòmic que vagi més enllà del model de planificació estalinista, hipercentralitzada i sense veritable control democràtic, o defensar la compatibilitat entre el comunisme i les llibertats.

En aquest article no ens endinsarem en les nombroses i prolífiques relacions que establiren les lluites d’alliberament nacional i la teoria marxista en la segona meitat del segle XX, sinó que ens fixarem tan sols en com resolgué la qüestió nacional la Revolució de 1917.

Des de l’independentisme català ja s’ha assenyalat que la visió de la Revolució d’Octubre com a procés de lluita social sense reivindicacions nacionals de per mig era esbiaixada [1]. La presa del Palau d’Hivern, com a símbol de l’Octubre Roig, és cert que fou obra d’obrers russos “nacionalment no oprimits”. Però no és menys cert que la Revolució no es guanyà en aquesta maniobra, sinó en la guerra civil que s’allargà fins 1920 i en la qual els nacionalismes jugaren un paper central en el derrocament del tsarisme.

Dinàmica autodeterminista...

El Govern Provisional de febrer-octubre de 1917 menyspreà les reivindicacions nacionals. Per contra, quan els bolxevics prengueren el poder donaren suport als moviments nacionals dels pobles de l’antic imperi per confegir una aliança que s’allargà fins a 1920 i que fou decisiva en la victòria a la guerra civil. Vet aquí els exemples “d’autodeterminació leninista”: a partir d’Octubre, i amb la Declaració dels drets dels pobles de Rússia, Ucraïna, els estats bàltics, Geòrgia, Finlàndia i els emirats centreasiàtics es convertiren en estats independents.

L’accés d’aquests pobles a la independència va donar lloc a règims que no estaven en l’òrbita política de la República Socialista Federativa i Soviètica de Rússia (RSFSR): els estats bàltics esdevingueren repúbliques de democràcia capitalista, Geòrgia quedà dominada pels menxevics i Ucraïna es tornà contra Moscou immediatament després d’accedir a la independència. En termes generals, l’aliança amb el bolxevisme es mantingué fins a 1920. Finalitzada la guerra civil, la nova conjuntura dissipava les esperances que la guspira russa encengués l’Europa obrera, i es perfilava així l’aïllament de la Rússia roja.

... i dinàmica centralista

L’aïllament va obligar la RSFSR a tancar files intentant confegir una unitat política al seu voltant amb els territoris que havien format l’antic imperi. Així, entre setembre de 1920 i setembre de 1921 signà tractats d’unió amb Azerbaidjan, Ucraïna, Bielorrússia, les repúbliques centreasiàtiques de Bujarai i Jiva i Armènia. Stalin, Comissari del Poble per a les Nacionalitats, era especialment partidari de la reintegració política de totes aquestes repúbliques. Per això, davant del concepte d’autodeterminació s’oposà el d’autodeterminació “del proletariat”, que volia dir deixar la decisió sobre l’esdevenir d’una nació en mans dels comunistes locals que s’atorgaven la representació de la classe obrera local.

Els tractats d’unió que donarien lloc al macroestat soviètic no es feren, doncs, partint de la lliure decisió dels pobles. El cas més evident fou la invasió de Geòrgia per part de l’Exèrcit Roig el febrer de 1921. Així, Geòrgia quedava integrada a la Unió com a república dirigida, ara sí, pel partit bolxevic. Geòrgia, però, continuà sent una república incòmoda per a Moscou. Els comunistes locals no estaven d’acord que el seu país formés part d’una “Federació Transcaucàsica” com a entitat política federable, sinó que volien una república georgiana. Stalin va enviar els seus secretaris a negociar aquesta qüestió amb els comunistes georgians i Ordzhonikidze, l’enviat d’Stalin, va decidir acabar una de les discussions donant una bufetada a un georgià. Aquest incident arribà a orelles d’un Lenin ja molt malalt, que tot i això reaccionà.

El testament de Lenin com a conclusió

Durant la guerra civil ja hi havia hagut alguns elements que havien fet ressorgir el nacionalisme rus. Antics oficials tsaristes s’havien sumat a l’Exèrcit Roig per combatre la presència de tropes estrangeres a la seva pàtria. La invasió japonesa a l’Orient també revifà el patriotisme rus. I als territoris de l’Àsia Central, molts buròcrates i soldats tsaristes s’havien apuntat a posteriori a la causa bolxevic, que entenien com a garantia de la “unitat russa” davant el creixent nacionalisme dels pobles musulmans.

Tot això esgarrifava Lenin, que ho deixà escrit en el que es coneix com el seu Testament polític. El testament de Lenin són les notes que el líder comunista, ja malalt, dictava a la seva dona, sobretot en vistes al XII Congrés del Partit de 1923. És en aquestes notes que trobem la visió de Lenin sobre la conjuntura que s’albirava: “El camarada Stalin, convertit en secretari general, ha concentrat a les seves mans un poder il·limitat, i no estic segur que sempre sàpiga utilitzar-lo amb la prudència necessària”. Lenin en recomanava la destitució.

Doncs bé, és en aquestes notes pòstumes que Lenin reconeix, amb sinceritat revolucionària, que l’aparell polític soviètic l’havien heretat del tsarista i que no l’havien remodelat en cinc anys perquè immediatament després de prendre el poder havien hagut de fer front a la guerra civil. Per això proposa que la naixent Unió Soviètica es basi en el pacte federal. Si bé Lenin creia que la unió s’havia de mantenir per interès del comunisme internacional, també creia que Moscou tan sols havia de centralitzar els aspectes militar i diplomàtic i que en la resta l’autonomia de les repúbliques federades havia de ser plena. Fins i tot es pronunciava sobre la necessitat d’impulsar l’ús de les llengües nacionals no russes. Lenin morí a principis de 1924 i la URSS quedà a les mans d’Stalin que, precisament, era qui havia dirigit la política nacional des de 1917. Sembla que Lenin tenia una idea més justa de les relacions polítiques entre nacions federades, però aquesta consideració (com tantes altres sobre el que podria haver estat una URSS diferent a la que construí Stalin) no té massa valor històric perquè no és demostrable.

En qualsevol cas, el sistema de partit únic aixafà l’opció autodeterminista i federal que defensaven els bolxevics. Tanmateix, la inclusió formal del dret a l’autodeterminació en la Constitució de l’URSS és el que permeté que les repúbliques federades accedissin a la independència per vies legals a partir de 1991.

Així, cal considerar la degeneració del procés d’autodeterminació com una conseqüència més de la pèrdua de democràcia en el sistema soviètic: és allò del “partit que substitueix el proletariat, comitè que substitueix el partit i, al final, un individu que substitueix el comitè”. L’aplicació de l’autodeterminació als pobles de l’antic imperi deixà molt a desitjar. Però afirmar que el comunisme soviètic, des de la seva teoria fins a la seva pràctica passant per la seva essència, era un sistema uniformitzador i centralista també és caure en un error. No podem oblidar aquestes advertències de Lenin al seu testament polític, ni tampoc l’existència de comunistes que, com Sultan Galiev (comunista musulmà expulsat del partit el 1923 i condemnat el 1928), intentaren donar forma a un marxisme que no fos contradictori amb les tradicions nacionals. Ni tampoc la celebració del I Congrés dels Pobles d’Orient el setembre de 1920 a Bakú, que plantejà políticament la qüestió dels pobles centreasiàtics per primera vegada.

L’estat socialista que sorgí de 1917 fou un experiment d’enginyeria política i la forma que prengué no es pot separar ni de les condicions de partida ni de les diferents conjuntures internacionals, generalment hostils. L’alliberament nacional fou una de les qüestions que quedaren mal resoltes en aquest experiment anomenat URSS, però, això no obstant, al llarg del segle XX serien molts els pobles oprimits del món que veieren en el comunisme un pensament ajustat a les seves necessitats de llibertat nacional i igualtat social.

Albert Botran

[4] Josep Guia a l’article “Sobre el nacionalisme” (1983), inclòs en el recull Des de la Catalunya del Sud (1987)

Quan es compleixen 90 anys de la Revolució d’Octubre, des del MDT i de manera conseqüent amb els principis del materialisme dialèctic, hem pensat que un bon homenatge als protagonistes d’aquells fets històrics seria repassar de manera breu i didàctica els elements primordials de la seva teoria-acció política i contrastar-los amb fets i actituds presents en l’Esquerra Independentista catalana actual.

I ho fem, precisament, perquè som conscients que hi ha qui creu que els homenatges (i la pràctica revolucionària en general) haurien de consistir a omplir parets de falç i martells i consignes incomprensibles tant per als mateixos autors, com evidentment, per al conjunt de les treballadors/treballadors i les classes populars catalanes.

Certament, en el nostre moviment (i d’altres) hi ha certs sectors que reivindiquen certa parafernàlia comunista i que, per contra, acostumen a ser els qui tenen (tant per les seves mancances formatives com, molt sovint, pel seu origen social benestant) actituds més allunyades de la praxi leninista i més viciades pel liberalisme, l’espontaneisme i altres desviacions petitburgeses.

Més que una anàlisi exhaustiva i sistemàtica, que no tindria cabuda en el format de La Veu, ens limitarem a apuntar determinats aspectes que considerem necessari comentar en l’actual moment històric.

El marxisme

La doctrina elaborada per Marx i Engles i definida per ells mateixos com a “una guia per a la pràctica”, es basa fonamentalment en dos principis filosòfics: el materialisme i la dialèctica.

En el pròleg a la Contribució a la crítica de l’economia el mateix Marx escriu: “En la producció social de llur vida, els homes contreuen determinades relacions que són alhora necessàries i independents de la seva voluntat, relacions de producció que corresponen a una determinada fase de desenvolupament de les forces productives materials. El conjunt d’aquestes relacions de producció forma l’estructura econòmica de la societat, la base real sobre la qual s’alça la superestructura jurídic i política i a la qual corresponen determinades formes de consciència social. El mode de producció de la vida material condiciona el procés de la vida social, política i espiritual. No és la consciència qui determina el seu ésser, sinó que, per contra, l’ésser social és qui determina la seva consciència.”

Per la seva banda, a Ludwig Feuerbach i la fi de la filosofia clàssica alemanya Engels ens diu: “...el món no pot concebre’s com un conjunt d’objectes construïts i acabats, sinó com un conjunt de processos en els quals les coses que semblen estables, així com els seus reflexos mentals en els nostres caps (els conceptes), passen per una sèrie ininterrompuda de canvis, per un procés de gènesi i caducitat.”

Sobre aquestes bases, el marxisme conclou que la història de la humanitat és explicable en termes de lluita de classes, és a dir, és de la confrontació (i no pas de la conciliació) d’on sorgeix el canvi i que el motor de la confrontació (i per tant del canvi) no és pas l’idealisme de les ments altruistes, sinó l’opressió social i econòmica i la presa de consciència dels oprimits respecte les seves pròpies condicions d’existència.

Partint d’aquestes concepcions, Marx i Engels propugnaran així l’organització del proletariat, l’única classe social objectivament revolucionària, en partits comunistes i sindicats, l’objectiu dels quals serà la conquesta de tot el poder polític (que no és el mateix que el simple govern d’un Estat) per tal de modificar de soca-rel les relacions de producció i establir una societat sense classes.

El leninisme

La contribució de Lenin al marxisme, posada en pràctica en l’experiència de la revolució soviètica, fa referència sobretot a les qüestions tàctico-estratègiques del procés revolucionari de presa del poder per part dels treballadors i les formes d’organització que se’n deriven.

Lenin no creu necessari enquadrar dins el Partit tota la classe obrera, sinó que considera que una avantguarda organitzada pot dirigir el conjunt de les masses a la revolució sempre que sigui capaç d’analitzar correctament la conjuntura, definir i desplegar una correcta línia d’acció política i construir les estructures (socials, econòmiques, militars, etc.) necessàries.

Fa, doncs, una distinció de tasques entre els comunistes, enquadrats en el Partit i a qui correspon una funció estratègica d’avantguarda i direcció política, i el conjunt dels proletaris i sectors populars, que, enquadrats en les organitzacions de masses (sindicats, plataformes, consells, sòviets...) seran finalment els veritables protagonistes de la revolució.

L’MDT, a partir de la seva refundació com a partit marxista-leninista el 1998, fa seva aquesta concepció i aspira, d’una banda, a incorporar el màxim de sectors conscients de la classe treballadora catalana a les tasques d’avantguarda per tal de crear ideologia, línia política i estructures per al moviment, i de l’altra, a desplegar una acció política de masses (a través de la CUP, les Plataformes per l’Autodeterminació, les Plataformes de lluites socials, etc.) que faci avançar el conjunt del nostre poble vers la ruptura democràtica i l’establiment d’un poder popular català.

Amb encerts i errades, hem intentat analitzar les tendències socials, polítiques i econòmiques al si de la nostra societat mundialitzada, definir i desplegar les línies de treball més adients a cada context i, sobretot, hem tingut clar el rol a jugar en cada moment per cadascuna de les estructures que conformen el conjunt del moviment independentista, cosa que ens ha estalviat determinades actituds sectàries.

Les desviacions

Tornant a Lenin, volem parra esment en un parell d’advertències del líder bolxevic, el vigor de les quals és indiscutible. A l’opuscle Sobre el significat del materialisme militant alerta que “Un de les més greus i perilloses errades del comunistes (així com de tots els revolucionaris) és imaginar-se que la revolució la poden dur a terme els revolucionaris sols. Ben al contrari: per a l’èxit de tot treball revolucionari seriós, és necessari comprendre i saber aplicar a la pràctica el concepte que els revolucionaris només són capaços de dur a terme el paper d’avantguarda de la classe, l’element realment vital. L’avantguarda compleix les seves tasques d’avantguarda només quan sap no aïllar-se de la massa que dirigeix, sinó conduir realment endavant tota la massa”.

La concepció estúpida de la Unitat Popular com la simple suma de sectors combatius minoritaris (i sovint marginals) que alenteix la construcció d’un referent de masses i la incorporació al moviment d’amplis sectors de les classes populars que potser avui no són independentistes i revolucionaris, però que volem i necessitem que un dia acabin essent-ho, és l’exemple més descarnat d’aquesta desviació anunciada per Lenin.

Al discurs Tasques de les Joventuts Comunistes Lenin diu “No volem un ensenyament memorístic, però necessitem desenvolupar i perfeccionar la memòria de cada estudiant a partir de fets essencials, perquè el comunisme quedaria reduït a una façana buida i el comunista no seria més que un fanfarró si no reelaborés amb la seva consciència els coneixements adquirits. No només heu d’assimilar aquests conceptes, sinó que heu de fer-ho amb esperit crític (...) El comunista que es vantés del seu comunisme per haver rebut unes conclusions preestablertes sense haver realitzat un treball molt feixuc i seriós d’analitzar els fets sobre els quals està obligat a adoptar una actitud crítica, seria un comunista molt lamentable”

Certament, aquest ha estat el gran mal de molts partits comunistes (trotskistes i estalinistes) i organitzacions suposadament revolucionàries després de la mort de Lenin: convertir els seus militants en éssers acrítics, fanàtics, estúpids i submisos a tota mena de consignes, fins i tot quan aquestes suposen un autèntic insult a la intel·ligència (negar l’existència d’una realitat fefaent) o un evident fre al desplegament de l’acció de masses (posar els interessos particulars i sectaris pel davant de les necessitats històriques del moviment).

Dins de l’Esquerra Independentista, ja sigui per simple ignorancia dels fets essencials o per l’absoluta desconnexió d’alguns militants respecte de la realitat i les masses, encara existeixen persones (sortosament cada cop menys, sobretot si ho comparem amb el que passava fa deu anys) contra les quals Lenin advertia: personatges ignorants (i sovint orgullosos de la seva ignorància) que, amb un discurs après de memòria, intoxiquen el moviment amb consignes forassenyades i rumors maliciosos

Des de l’MDT, conscients de la necessitat imperiosa i constant d’adaptar teoria i pràctica a una realitat en permanent transformació, de realitzar una crítica de certs elements del cos teòric del marxisme, com els que fan referència a les lluites nacionals, i de trencar definitivament amb les barroeres pràctiques estalinistes bastides a partir de la històricament refutada teoria de la construcció del socialisme en un sol país, ens reafirmem en la vigència dels principis leninistes.

Per tant, ens adrecem als sectors més conscients del Poble Treballador Català a prendre partit i enquadrar-se en la nostra organització per tal de participar de les tasques d’avantguarda: la lluita ideològica, el desplegament d’una línia tàctica de masses i la creació de les estructures necessàries per a l’establiment del poder popular català.

Alhora, encoratgem el conjunt de l’Esquerra Independentista i del poble català a seguir organitzant-se i reforçant les organitzacions populars, tant les de referencialitat política de masses (CUP) com les plataformes de lluita sectorial.

Xavi Oca

Ara bé, cal preguntar-se si aquests havien estat els objectius dels bolxevics en prendre el poder el 1917 i si la seva diguem-ne política lingüística conduïa a aquests resultats. Abans d’endinsar-nos-hi, caldria fer tres aclariments.

D’entrada, cal remarcar que donada la gran diversitat nacional o ètnica (uns 30 grups segons la tipologia oficial) i lingüística (unes dues-centes llengües) del que havia estat l’imperi rus i les polítiques assimilacionistes dels diferents tsars, que havien convertit el seu imperi en una presó del pobles, la qüestió nacional i lingüística van estar a l’ordre del dia en les decisions que es van prendre en els primers anys de la Revolució. És a dir, encara que el desenvolupament teòric sobre aquestes qüestions havia estat escàs dins la tradició marxista (malgrat les aportacions de Lenin al debat sobre el dret a l’autodeterminació), raons de política pràctica van situar-les en un lloc destacat en l’agenda dels bolxevics.

En segon lloc, cal dir que no hi va haver una política lingüística uniforme al llarg dels més setanta anys d’existència de la URRS. Les estudioses i estudiosos del tema distingeixen com a mínim quatre etapes, tot i que s’ha de dir que a partir de mitjan dels anys trenta del segle XX les decisions que es van prendre en l’àmbit de la política lingüística van tenir una mateixa orientació, en la mesura que van afavorir la russificació i la minorització de moltes llengües existents, processos que es van accentuar a la segona meitat del segle passat.

En tercer lloc, cal tenir en compte la rellevància de la llengua per als bolxevics a l’hora de fixar els límits de les diverses entitats nacionals que hi havia al si del territori. La llengua va ser un criteri fonamental per a les divisions administratives (repúbliques i repúbliques autònomes) i a la llarga va permetre la construcció d’identitats nacionals poc clares o inexistents abans de la Revolució (el cas de l’uzbek és paradigmàtic).

La korenizatsiya (o nativització)

Com en d’altres àmbits, en el camp de la política lingüística els primers anys de la Revolució van estan marcats per una explosió de forces creatives alliberadores. Així, en contrast al que havia estat la política dels tsars, caracteritzada per allò que els bolxevics anomenaven “el gran xovinisme rus”, que entre d’altres coses, implicava la russificació lingüística, les primeres mesures del govern revolucionari van anar en sentit contrari, cosa que els va permetre obtenir el suport dels sectors socials (per exemple, una part de les intelligentsies nacionals) que tot i no ser comunistes lluitaven per l’alliberament nacional de les seves nacions.

Aquestes mesures tenien com a marc referencial la Declaració dels Drets dels Pobles de Rússia de 2 novembre de 1917, que establia:

Ara bé, si bé pel que fa al punt dos hi va haver una reculada després de la guerra civil (vegeu l’article d’Albert Botran en aquest mateix número), no es pot dir que passés el mateix pel que fa a la política lingüística, els principis rectors de la qual van ser la igualtat de totes les llengües i, per tant, que cap llengua fos considerada l’oficial del nou Estat soviètic.

Pel que fa al aquest segon punt, ja el 1914 Lenin [1] s’havia mostrat contrari que, per exemple, el rus esdevingués llengua oficial obligatòria com pretenien els liberals. El líder bolxevic entenia que l’aprenentatge d’aquesta llengua pels no-russos no podia basar-se en la coerció i declarar-la única llengua oficial era obligar-los a aprendre-la.

Pel que fa al primer punt, cal dir que no era un principi compartit per tots els bolxevics (la majoria dels quals eren nacionalment i lingüísticament russos), però Lenin va aconseguir que la seva organització i el nou govern l’assumissin com un dels principi de la política lingüística.

Els objectius d’aquesta política es va concretar en les resolucions del 10è Congres del Partit Bolxevic (març de 1921), en què es va acordar:

Vas ser en virtut del principi d’igualtat i dels objectius suara esmentats que es van emprendre, en primer lloc, tot un seguit treballs per tal de descriure les diferents llengües (moltes de les qual no havien estat estudiades gens o poc fins aleshores i, a més, no comptaven amb tradició escrita) i codificar-les. Es van iniciar, doncs, diversos processos d’estandardització centrats en primer lloc en el vessant de la codificació (grafització, sitematització morfosintàctica i fixació del lèxic) [2].

Dur a terme aquesta codificació no va ser gaire fàcil perquè, a més de l’escassetat de mitjans amb què comptava el naixent Estat soviètic, un dels principals entrebancs era delimitar les llengües existents, ja que el que hi havia en algunes zones (Àsia Central, per exemple) era un continuum lingüistic, els parlants dels qual tenien graus de consciència lingüística força desiguals, fins i tot en el cas que parlessin varietats emparentades. D’altra banda, algunes “llengües” no tenien un nom, la qual cosa era sovint la causa de la manca de consciència unitària. Per tant, l’agrupació de diferents varietats sota una denominació va dependre en alguns casos de criteris polítics. Un altre entrebanc seriós era triar la varietat que havia de servir de base per a l’estàndard, que de vegades era incomprensible per als parlants d’altres varietats.

La necessitat d’aquests processos d’estandardització anava vinculada a l’expansió funcional de les llengües no-russes prevista en les resolucions del 10è Congres del Partit Bolxevic reproduïdes més amunt. Aquesta expansió funcional va afectar àmbits com l’ensenyament (el primari sobretot i posteriorment el secundari), els mitjans de comunicació o l’administració.

Cal remarcar també que, tal com preveien aquestes mateixes resolucions, especialment el segon punt, l’objectiu era “nativitzar” (korenizatsiya en rus, que literalment vol dir arrelament) aquests àmbits, cosa que afectava tant la llengua que s’hi havia d’emprar com les persones que en formaven part.

Encara que no pas en tots els casos, l’ús de les llengües no-russes en àmbits formals va permetre completar l’altre vessant de l’estandardització: la compleció [3], que consisteix fonamentalment en la modernització del lèxic i l’elaboració estilística. En aquest sentit, cal destacar el fet que algunes de les intelligentsies nacionals que van col·laborar en la implementació d’aquests processos d’estandardització van aconseguir que, per exemple, la modernització lèxica es dugués a terme d’una manera autocentrada, és a dir, no interposada pel rus.

La fi de korenizatsiya

Aquesta orientació de la política lingüística basada en la nativització es va capgirar als anys trenta, sobretot a partir de la segona meitat d’aquesta dècada. Leonre A. Grenoble [4] assenyala tres fets que van incidir en el final de la korenizatsiya: el discurs d’Stalin al XVII Congrés del Partit Comunista (1934), en què va donar per closa la aquesta etapa, el decret oficial (13 de març de 1938) que feia obligatori l’estudi del rus a totes les escoles de l’Estat soviètic i la campanya perquè es canviessin els sistemes ortogràfics basats en el llatí per d’altres de basats en el ciríl·lic. A aquests fets caldria afegir-hi la repressió staliana, que va escapçar una part de la intelligentsia de les minories nacionals que havien ajudat a implementar la política de nativització.

A partir d’aleshores es produirà un gir copernicà i la política lingüística passarà de centrar-se en les llengües no-russes a focalitzar la seva atenció i els recursos en l’aprenentatge del rus pels no-russos, cosa que portarà als resultats assenyalats en el primer paràgraf d’aquest article. Tot plegat anirà acompanyat d’una associació creixent a partir dels anys seixanta entre rus i identitat soviètica.