-Que l’Estat espanyol és irreformable. L’Espanya federal (predicada per un sector del PSOE) és una gran enganyifa que no és possible per raons estructurals, per raons que són de fons, perquè respon als interessos de les classes dominants que regeixen els principis ideològics centralistes i centralitzadors de la política i de l’administració de l’Estat espanyol.

-Tant els atacs anticatalans del PP i de sectors del PSOE, d’orientació “negacionista”; com les enganyifes del sector menys agressiu del PSOE, d’orientació “assimilacionista” no són altra cosa que les dues cares d’una mateixa moneda: la incapacitat dels poders de l’Estat per a reformar Espanya i la confirmació de la voluntat de continuació de la política espoliadora i depredadora per la qual es manté la monarquia parlamentària espanyola.

-Que aquest sistema polític (la monarquia parlamentària espanyola) és talment pervers que podem tenir la certesa que, a partir de la seva estructura, no trobarem mai la nostra llibertat col•lectiva. Les promeses de Zapatero, els atacs histèrics de tot el ventall hispànic contra el procés estatutari i les retallades enèrgicament aplaudides finalment, han estat una exhibició descarada de la voluntat de mantenir la nació catalana totalment subjugada sota aquest sistema polític de la monarquia parlamentària espanyola.

-Que els partits parlamentaris que han participat en aquest procés han mostrat la seva incapacitat per a defensar els interessos populars i concretament el PSC.-PSOE i CIU (és a dir, el bloc “socioconvergent”) han traït de manera escandalosa els interessos de les classes populars catalanes i han pactat a la baixa acords orientats a la laminació dels nostres drets col·lectius.

Els ideòlegs del capitalisme, de tota mena, s’han esforçat al llarg de les darreres dècades, a desprestigiar el marxisme, el qual han volgut identificar amb els règims burocràtics de l’Europa oriental que van entrar en crisi a la fi del segle XX.

Les argumentacions no han estat en general gaire afinades, ja que a part d’aquesta identificació matussera, que ha acabat ficant al mateix sac el comunisme i el feixisme, s’ha volgut presentar el marxisme com una mena de religió, desviant així aquest instrument de pensament de la seva funció essencial que és analítica i crítica davant la realitat social.

Aquesta manipulació grollera és una de les misèries del sistema econòmic i polític que patim, i no ens hauria de sorprendre la persistència d’aquest esforç per a disminuir la influència del pensament materialista dialèctic que ha anat estant substituït per diferents menes de consideracions acientífiques més o menys tenyides de prejudicis subjectius.

No és altra cosa que la manca d’un pensament social, el que fa que:

- Es valorin les posicions polítiques a partir de factors de tipus personal i individualista. La manca d’elements d’anàlisi social dialèctica fa que es valorin més els líders polítics pel seu caràcter individual que per les posicions ideològiques o polítiques que representen. La política resta, així, presonera de la dinàmica mediàtica. També fa que es prenguin posicions polítiques per impulsos subjectius com passa en alguns sectors en els debats entorn del referèndum de l’Estatut del Principat .
- Es negui qualsevol perspectiva de canvi social o polític, a causa del manteniment de prejudicis d’immutabilitat. La manca d’anàlisi social objectiva porta a pensar que les coses no poden canviar, que hi ha realitats socials immutables, que “cap canvi no és possible”. Per exemple “mai no podrem escapar de la dominació espanyola”[1], “mai no es podrà superar el sistema capitalista”, etc. L’anàlisi social dialèctica ens ensenya que les realitats socials (malgrat les aparences i els desigs dels conservadors de tot mena) no són fenòmens estàtics i que totes les realitats són susceptibles de canvi si té lloc una acumulació de forces socials que treballin de manera persistent per a fer-lo realitat.
- Es desviï l’atenció davant el fet de l’existència d’institucions antidemocràtiques, com la monarquia. La manca d’una anàlisi social seriosa permet l’ocultació. El fet que els temes quotidians de discussió siguin sovint banalitats fa que institucions amb una funció política central contra els canvis (com ho és la monarquia com a estructura de restricció de la democràcia a l’Estat espanyol) siguin bandejades de la discussió i acceptades socialment com un bé necessari i irrebatible.

A nivell intern dels moviments polítics, com en el cas de l’Esquerra Independentista, el subjectivisme és nefast. La inexistència d’una anàlisi social o política suficient comporta també deformacions en la pràctica política de cada dia. Podem recordar, com a exemples, dos errors de caire subjectivista apareguts durant el debat entorn de la posició a prendre davant el nou projecte d’Estatut d’Autonomia de la Catalunya estricta. Primer exemple: el comportament d’alguna gent, la qual per tal d’estendre la seva posició sobre quin havia de ser el tipus de vot que havia d’adoptar el moviment va evitar qualsevol mena de debat i va basar la seva actuació en maquinacions pre-polítiques, fetes fora de les estructures organitzatives en les quals estaven enquadrades. El subjectivisme evita el debat orgànic i confon la pràctica política amb la simple confabulació. Segon exemple: l’agitacionisme, tendència que fa abordar, d’altra banda, a alguns sectors la mobilització del referèndum des d’un enfocament simplement electoralista, és a dir, sense reflexionar en cap perspectiva de futur més enllà de la data del referèndum. La preocupació per les necessitats organitzatives i programàtiques acostuma a ser absent en aquells sectors del moviment inspirats pel subjectivisme.

Cal, doncs, que reforcem el raonament polític i social i rebutgem tota mena d’enganys i d’ofuscacions subjectivistes de la nostra pràctica política i social col·lectiva. Només així podrem superar les mancances actuals del moviment independentista.

Anna Castellarnau

[1] En aquest sentit immobilista es podria interpretar l’article de Vicenç Villatoro a l’Avui (14.05.06) “Dues estratègies” on, a part de mostrar que no entén res del concepte de contradicció del marxisme (arriba a dir que el que es pretén des del marxisme és impedir cap millora social per a poder accentuar al malestar), fa un apologia descarada de l’immobilisme del sistema polític, per mitjà de presentar els partidaris del “sí” en el referèndum de l’Estatut com a aquells sectors que sense voler destruir res "aprofiten les oportunitats”.

“Podríem dir que mentre que les reivindicacions estatutistes plantegen com reordenar les cel·les de la presó de pobles que és l'Estat espanyol, la reivindicació actual de l'esquerra abertzale planteja com obrir la porta de la presó perquè el Poble Basc en pugui sortir, i també les nacions que ho desitgin” [1]. Així expressen Joseba Álvarez i Iñaki Gil de San Vicente la relació entre el procés polític que es viu Euskal Herria i els que es desenvolupen en altres nacions sotmeses a l’Estat espanyol, com és el cas dels Països Catalans.

Al nostre país, però, els processos estaturis no s’han plantejat en cap moment la qüestió fonamental: la sobirania, el dret a decidir sense interferències. Aquesta constatació sobre la diferència entre la situació política a Euskal Herria i als Països Catalans no ens ha de servir per al plany, sinó per a l’estímul. Els moviments polítics que succeeixen allà tenen repercussió aquí, i viceversa. Fins i tot ho deixà clar un dirigent del PSC en dir que un número elevat de vots negatius a l’Estatut de la Catalunya estricta podria arribar a dificultar el procés de pau al País Basc [2]. També són molts els qui entenen les retallades a l’Estatut del Principat com la torna que el PSOE ha lliurat a la dreta per la negociació amb ETA.

Però l’efecte també pot ser invers, i els avenços cap a la sobirania del poble basc poden servir perquè el poble català també maduri el seu procés. Conscients que el principal element diferenciador entre ambdues situacions polítiques és l’existència d’una Esquerra Independentista més organitzada i amb més força que la catalana, ens podem aturar a veure com ha actuat i com actuarà aquest agent polític.

Les eines de l’Esquerra Independentista basca

Almenys hi ha dos aspectes que convé tenir en compte quan ens fixem en l’esquerra abertzale des de l’independentisme català. El primer, la seva capacitat mobilitzadora i la seva organització, que la converteixen en un actor polític ineludible a Euskal Herria. Al llarg de la seva història, l’Estat i els seus aliats han intentat destruir-la, perquè entenien que que així desapareixia el conflicte polític. Ni la campanya més extrema que engegà la dreta espanyola amb el suport incondicional del PSOE en els darrers anys amb la psicosi il·legalitzadora ho aconseguí, així que s’ha demostrat la fortalesa de l’independentisme basc. La segona característica és la seva capacitat d’anàlisi i d’adaptació política, que li han permès de mantenir viva una proposta revolucionària en els moments més difícils per a l’esquerra europea. Comencem per aquesta segona.

El model de negociació que va proposar l’esquerra abertzale en el document d’Anoeta fixa una mesa per a la desmilitarització del conflicte i els aspectes que se’n deriven (presos, exiliats i víctimes de les dues bandes) i una altra per a establir un nou marc polític per al conjunt d’Euskal Herria. L’esquerra abertzale defensa que aquesta darrera taula negociadora no ha d’entrar en el camí sense sortida d’una reforma estatutària, sinó que s’ha de partir exclusivament del dret de decidir del poble basc. El dret de decidir (és a dir, l’autodeterminació) i la participació d’agents de tota Euskal Herria (la territorialitat) són les bases que es proposen i que haurien de ser acceptades per a superar veritablement el conflicte polític. Les raons dels contraris a aquesta proposta no se sostenen si de debò creiem el que ens han dit sobre allò que tot es pot defensar, en democràcia. A quin demòcrata pot molestar que els bascos i basques s’asseguin per decidir el seu futur?

Hi ha una evolució en els plantejaments tàctics de l’independentisme basc, tant el polític com el militar, que ens condueixen a la proposta de les dues taules i a l’actual a treva. ETA va anar canviant els seus plantejaments polítics també al llarg dels anys, i d’una guerra d’alliberament de tipus anticolonial, en la qual la intenció era acabar expulsant militarment les forces d’ocupació, passà a l’exigència del reconeixement de l’Alternativa KAS. I, d’aquí, a l’Alternativa Democràtica de 1995, que ETA basava en la construcció d’un nou marc polític entre tots els agents bascos i el respecte a aquesta decisió. D’aquesta proposta se’n derivaren primer l’acord de Lizarra i, després, el document d’Anoeta.

L’expressió política de l’independentisme, l’esquerra abertzale, també ha evolucionat al llarg del temps. Podem sentir, per exemple, com Otegi reconeix que la defensa de la territorialitat no sempre s’ha expressat bé i que es pot haver interpretat malament a Navarra. La reclamació de la totalitat del país és un punt fonamental de la lluita que ha mantingut l’independentisme basc, però no sempre s’ha plantejat igual. De fa uns deu anys ençà es van començar a bastir una sèrie d’infrastructures nacionals (la més destacada de les quals és l’assemblea de regidors, l’Udalbiltza) que han de ser la base de l’abast complet dels projectes polítics. Ara es constata que hi ha diferents “realitats sòcio-polítiques” que convé tenir en compte i així, per exemple, l’esquerra abertzale pot donar suport a algun tipus d’institucionalització dels tres territoris bascos a l’Estat francès com a primer pas per al redreçament.

Alguns d’aquests replantejaments i propostes poden costar d’entendre fora d’Euskal Herria per part d’aquells que s’han mirat la lluita del poble basc més acríticament. Es pot fer difícil entendre, per exemple, com un PSOE que fou responsable de la guerra bruta ara sigui considerat pels independentistes com un agent polític amb el qual cal cercar complicitats.

L’esquerra abertzale continua mantenint l’horitzó d’una República Basca independent, socialista i reuskaldunitzada, però ha ordenat els seus objectius entre els de curt, mitjà i llarg termini. Ara s’obre un primer període en el qual el bàsic és que els Estats espanyol i francès es comprometin a respectar la decisió del poble basc. Paral·lelament, el programa de l’independentisme, amb aquells tres pilars, ha d’anar guanyant suport entre les classes treballadores, que són les principals interessades. Això ho facilita la situació de treva, però encara hi ha molta feina a fer fins a que l’opció esdevingui majoritària.

Aquest primer estadi en què cal reconèixer el dret del poble basc a la lliure determinació no sabem quan culminarà. El que és segur és que continuaran havent-hi convocatòries electorals, que més aviat poden suposar entrebancs al clima de complicitat que necessita la creació d’unes noves regles de joc. Sense saber la forma que prendrà (Batasuna continua il·legalitzada), l’esquerra abertzale continuarà sent una opció política forta i, com diu Otegi en el seu llibre-entrevista, es pot mantenir a l’oposició o pot formar part de governs.

La primera característica que destacàvem, però, de l’independentisme basc, era la seva capacitat mobilitzadora i la seva organització. Després de la treva ja hi ha hagut mobilitzacions ciutadanes, com la del passat 1 d’abril, i tot fa pensar que aquesta dinàmica es mantindrà quan s’obri el procés negociador. S’ha de mantenir l’equilibri entre negociació política i mobilització social perquè és al carrer on l’independentisme demostra millor la força dels seus arguments. L’unionisme espanyol pot tenir força en les classes dominants, en mitjans de comunicació o en els aparells de l’Estat, però els seus arguments són molt poc convincents per a la majoria del poble basc.

I, pel que fa a l’organització, el sobiranisme basc compta amb unes infrastructures que garanteixen la solidesa dels passos que es fan cap a la sobirania. Aquí juga un paper rellevant el Fòrum de Debat Nacional (Nazio Eztabaida Gunea), pensat perquè diferents sectors polítics i de la societat civil expressin com volen que sigui l’Euskal Herria de demà.

Vents a favor i en contra

El principal obstacle a la sobirania basca pot ser l’aparició d’una via falsa. Aquesta podria consistir en una reforma estatutària que comptés amb el suport del PNB i el PSOE. D’una banda, l’Estat té més marge per a fer concessions que en el cas català. Els drets històrics lligats a la foralitat i reconeguts per la Constitució espanyola ja han permès que durant aquests més de vint-i-cinc anys hi hagués un règim fiscal específic per a la Comunitat Autònoma Basca i per a Navarra, per posar un exemple. I això es podria fer extensiu a altres àmbits.

De l’altra banda, també depèn de l’equilibri intern al PNB. Fa temps que ja s’hi distingeixen dos sectors: el sobiranista, més lligat a les bases populars del partit i amb figures com Egibar o Arzallus al capdavant; i el sector autonomista (que l’independentisme anomena “michelines”), més vinculat a la burgesia basca i del qual n’és una viva expressió el secretari general, Imaz. Aquests són els que, per exemple, no volgueren que el PNB participés en l’acte de reivindicació dels drets cívic i polítics que es va fer en protesta per la prohibició del congrés de Batasuna, el passat mes de gener. Una entesa entre PSOE i PNB, a més de comptar amb precedents històrics, també és l’equivalent del pacte Mas-Zapatero que va intentar de tancar el plet català.

Per impedir aquesta via falsa cal comptar amb un pol nítidament sobiranista i ben organitzat. Podria ser el que ha anat treballant al voltant del Fòrum de Debat Nacional. Hi podrien participar diversos actors a més, evidentment, de Batasuna. En primer lloc, els escindits d’Aralar, la maniobra dels quals va resultar molt dolorosa per a l’independentisme però les noves circumstàncies poden facilitar-ne la reincorporació. En un segon lloc, també l’independentisme reformista d’Eusko Alkartasuna, que ha participat en el Fòrum, podria trencar el lligam permanent al PNB i afegir-s’hi. Una hipotètica coalició electoral amb aquest protagonistes podria esdevenir majoritària a bona part d’Euskal Herria. En tercer lloc, hi podrien ser els sindicats ELA i LAB, força implantats arreu d’Euskal Herria.

Euskal Herria des dels Països Catalans

Des d’aquí cal que seguim l’evolució del procés polític basc i que l’Esquerra Independentista compleixi una de les tasques que ha fet l’esquerra abertzale en els darrers anys: dinamitzar i encapçalar un moviment plural que encarrili els Països Catalans cap a la ruptura amb els Estats espanyol i francès, aglutinant els diferents sectors sobiranistes que, d’un temps ençà, estan demostrant una vitalitat extraordinària.

Albert Botran

Notes

[1] 24 tesis sobre la situació d’Euskal Herria, a www.defensadelaterra.org
[2] S’ha d’aprofitar per afegir que aquesta advertència és prou cínica. Deixa entendre que la l’única solució que el PSOE entén per als pobles basc i català no té res a veure amb el diàleg i el respecte a la decisió dels pobles, sinó que significa acceptar allò que el govern de Madrid proposa i prou.

1) Temporalitat: aprofundir en l'Acord de 1997, perseguint flexibilitat per a les empreses i seguretat per als treballadors i vigilant l'ús injustificat de la contractació temporal.
2) Promoció d'ocupació del jovent, les dones, els discapacitats i els i les treballadores d'edat avançada.
3) Immigrants: futur Reglament de la Llei d'Estrangeria.
4) Formació.
5) Reforma de l'INEM: en coordinació amb les Comunitats Autònomes. No sols per a prestacions sinó per a polítiques actives de recerca d'ocupació.
6) Millora de les dotacions a la inspecció de treball.
7) En política industrial, potenciar inversions tecnològiques i el compliment del protocol de Kyoto
8) Salari Mínim Interprofessional.
9) Participació dels treballadors: anàlisi del paper sindical en les reestructuracions i l’augment de productivitat.
10) Accidents laborals: polítiques actives de detecció i eliminació de les seves causes.
11) Negociació col·lectiva: Estudiar formes per a adaptar-les a les necessitats d'empreses i sectors, així com per a millorar la productivitat.
12) Reforçament del paper dels agents socials.
13) Pensions: Afirmació de la contributivitat en el marc del Pacte de Toledo, millorant la correspondència entre aportacions i prestacions. Potenciació de pensions complementàries mitjançant els fons privats de pensions.

1) Un nou contracte indefinit, de caràcter general, amb una indemnització per acomiadament improcedent de 33 dies de salari per any treballat, amb un màxim de 24 mensualitats.
2) Passar a fixos els contractes eventuals successius, contractes i subcontractes, a condició que la indemnització per acomiadament siga de 8 dies el primer any treballat, 10 dies el segon any, 12 dies per al tercer any i 13,5 dies per al quart, a partir del qual, la indemnització seria de 33 dies, com en el contracte indefinit expressat anteriorment.
3) Rebuig de qualsevol responsabilitat subsidiària de l'empresa principal respecte a les subcontractades.
4) Reducció en tres punts de la cotització empresarial a la Seguretat Social.
5) Millora de la contractació a temps parcial a canvi d'una major flexibilitat en el temps de treball.
6) Supressió de l'autorització administrativa en els acomiadaments col·lectius.
7) Revisió de les causes d'acomiadament objectiu.
8) Que el jutjat no intervinga en la valoració d’aquest tipus d'acomiadaments.
9) Ampliació de l'àmbit d'actuació de les empreses de treball temporal.

a) Excepte el contracte d’inserció, es mantenen totes les modalitats de contractació temporal i, per tant, es renuncia a incidir en un model de relacions laborals el resultat més visible del qual és la precarietat.
b) La reforma preveu que els i les treballador(e)s que durant 30 mesos hagin encadenat dos o més contractes temporals en els darrers 24 mesos per al mateix lloc de treball amb la mateixa empresa passaran a fixos. Aquest ha estat el gran “argument” de CCOO i UGT per signar-la, raó per la qual convé que ens hi detinguem. D’entrada, cal dir que aquesta mesura estén el contracte de foment per l’ocupació (amb indemnització de 33 dies per any treballat) als contractes temporals que passin a fixos. En el fons, implicarà una pèrdua de drets d’una part dels i les treballador(e)s amb contractes indefinits i, correlativament, un abaratiment del seu acomiadament, un dels objectius fonamentals de la patronal. En segon lloc, cal veure-la com una passa més en un procés continu que ha reduït la capacitat de resposta del treball davant el capital, ja que, per molt que afecti només una part de la força de treball, qualsevol mesura que en precaritzi un segment té una incidència negativa en el conjunt de la classe treballadora. En tercer lloc, tampoc no cal excloure la possibilitat que més endavant es pretengui universalitzar aquest acomiadament més barat a totes les modalitats de contractació indefinida, argüint fins i tot el seu èxit més o menys parcial. Finalment, cal no oblidar que la patronal manté la capacitat d’evitar aquesta normativa ja sia acomiadant el o la treballador(a) temporal abans que es compleixin els 24 mesos, ja sia alterant el lloc de treball del o la treballador(a)
c) Augmenta el finançament públic dels empresaris, la qual cosa implica continuar amb la transferència de les rendes del treball al capital, ja que quatre cinquenes parts dels fons públics provenen de les primeres. Així, per exemple, a més de les bonificacions ja existents, els empresaris que converteixin els seus contractes temporals en indefinits de foment de l’ocupació rebran una subvenció de 800 € per contracte i anys durant tres anys.
d) Es redueixen les cotitzacions empresarials a la desocupació i les aportacions (del 0,4% al 0,2%) al Fons de Garantia Salarial (FOGASA).
e) No s’aborda a fons la problemàtica de la subcontractació, una de les fonts fonamentals de temporalitat i precarietat (especialment sinistralitat). D’aquesta manera, per la seva opacitat i la manca de control públic, la subcontractació continuarà sent un dels mitjans amb què les empreses eludeixen les seves obligacions amb els i les treballador(e)s.

-La reforma no és només un problema dels i les sindicalistes. Si bé la lluita ha d'estar encapçalada per moviment sindical, totes les organitzacions socials i polítiques populars i d'esquerra haurien de fer seu el rebuig a la reforma i posar les seves estructures al servei de les mobilitzacions que es convoquen.

-Tot i que la reforma té abast d'Estat espanyol i s’insereix en els grans eixos de la política de la Unió Europea i que, per tant, cal coordinar-se també en aquests àmbits, cal que el primer nivell de coordinació es done a nivell nacional, als Països Catalans, perquè les lluites nacionals i socials han de complementar-se, tenint en compte que qui es beneficia de la reforma ens explota socialment i ens espolia nacionalment.

- Hem de fer bo allò que és en la lluita on creix la consciència i es reforça l'organització. Els i les militants sindicalistes hem de posar-nos com a objectiu no només la lluita contra la reforma, sinó que, a més, sent conscients de la feblesa i dispersió sindical que patim en aquests moments, la lluita ha de ser útil en l'estratègia de cara a la construcció d'un gran sindicat nacional i classe.