Hi ha paraules que tenen una càrrega massa pesada. La paraula “intel·lectual”, sens dubte, n'és una. En un article recent, J. J. López Burniol parlava de “la traïció dels intel·lectuals”. El notari enfilava la qüestió citant les obres de dos autors francesos: Benda i Aron. Si parlem d'intel·lectuals, no hi ha res com els arguments d'autoritat –i és clar, la France n'és una referència incontestable, fins al punt que “intel·lectual francès” segurament voregi el pleonasme. La traïció d'un intel·lectual, des d'aquest punt de vista, és la renúncia a la raó. Tot comença quan els escriptors “adopten el culte al que és particular abandonant l'universal” a partir de la subordinació de “la intel·ligència a unes postures que vénen donades pel sentiment”. Exemples: la família, la raça, la pàtria i la classe. L'intel·lectual deixa de ser-ho quan abraça disputes contingents i descura els valors desinteressats, l'abstracció sense resultats pràctics i els “drets de la raó”. Benda, Aron, Winock i López Burniol denuncien aquesta actitud poc professional del pensador i la relacionen amb el fanatisme i els totalitarismes. En essència, és una crida a l'ascesi i al platonisme, a la calma. L'enemic és el dogma, qualsevol dogma. Nietzschians i marxistes, nacionalistes i comunistes han comès el mateix error: atacar la democràcia liberal des de les passions desembridades i les justificacions a posteriori. L'intel·lectual ha de defensar la seva independència, les veritats universals i “les quatre idees bàsiques que defineixen la nostra civilització”. L'argument és molt creïble i podria funcionar si no fos per un petit defecte. Al senyor López Burniol li convindria plantejar-se si la nostra civilització és particular o universal. Potser davant la prepotència de l'universal és preferible la humilitat de l'universalitzable. No són el mateix. I cal recordar que el culte a la raó pura, sense la prudència i l'atenció als casos particulars, sempre acaba estavellant-se.
|
