La protesta i la mobilització socials han augmentat al nostre país en els darrers mesos. Des de les mobilitzacions en defensa de la sanitat pública fins a la vaga d'universitats del proper dia 17, es percep un augment de la consciència social. Els actors de la protesta són diversos. Han quedat desbordats, a nivell general, els partits i sindicats d'esquerres, i han pres força les plataformes ciutadanes més o menys derivades o vinculades al moviment del 15-M.

Tanmateix, l'ombra del desconcert plana per sobre dels sectors en lluita. Hi ha un cert pessimisme davant la manca d'alternatives polítiques, perquè el panorama no n'ofereix. Davant la crisi, el socialisme obrer espanyol ha aplicat idèntiques receptes a les dels governs neoliberals, és a dir, collar els de baix i deixar fer als de dalt. El canvi de govern a la Generalitat ha estat un altre miratge, i el govern dels millors s'està dedicant a aplicar amb fervor immillorable les seves retallades socials. Amb un rigor que ja sabem que no mantindrà quan es tracti de reivindicar davant del govern espanyol.

L'escenari internacional tampoc resulta esperançador. Amb l'excepció islandesa, que escapa de la lògica de la Unió Europea, veiem com les polítiques econòmiques dels estats ballen al ritme del tam-tam francoalemany, i són còmplices d'un sector banquer que, tot i la seva responsabilitat primordial respecte a la situació econòmica actual, sortirà indemne d'aquesta crisi. I els seus directius, amb sous més alts.

Per què existeix aquest desconcert? En la meva opinió, trobem a faltar un horitzó de victòria per a aquestes justes reivindicacions. El darrer gran cicle de mobilització social que van viure els Països Catalans va ser a les darreries del franquisme. Vagues, manifestacions, congressos i un augment de la gent organitzada políticament. Hi havia un entusiasme derivat de les possibilitats de canvi, al qual contribuïen els ecos de Portugal i la mort del dictador. Si bé després, com canta Miquel Pujadó, “vam veure exresistents / pactar amb els cadells de la dictadura / i renunciar a la ruptura / per poltrones toves i comptes corrents”.

Han passat molts anys i han canviat moltes coses. Entre altres, que el marc polític establert per la Transició és qüestionat fins i tot per alguns dels seus artífexs. I aquí entra en joc un altre ingredient de la conjuntura actual. D'ençà del debat de l'Estatut, el moviment per l'autodeterminació (o sobiranisme, o independentisme, si ho preferiu) ha demostrat una àmplia capacitat de mobilització, ha arribat a nous sectors socials i s'ha fet present com una opció de futur a nivell de masses. Pensem en la manifestació del 10-J i en el cicle de consultes sobre la independència.

La previsible victòria del PP a nivell espanyol, així com el control que CiU continuarà mantenint a les principals institucions de Catalunya, farà que els partits i sindicats majoritaris de l'esquerra accentuïn el to de protesta i oposició, i això pot fer que l'accés de la socialdemocràcia al poder se'ns torni a mostrar un altre cop encara com l'alternativa per blindar conquestes socials i nacionals.

Si no és que la independència s'obre camí com a nou horitzó d'una victòria col·lectiva, entenent-la com el que realment és: una ruptura política amb un marc caduc, una oportunitat per canviar les regles del joc, per sacsejar un ordre social injust i per evolucionar respecte a la partitocràcia estèril.

La tasca principal de l'independentisme ha de ser, doncs, donar cos a les conquestes socials de la llibertat nacional, per tal que el país independent que construïm visqui un procés d'aprofundiment de la democràcia política, social i econòmica.