La guerra d’agressió contra Catalunya

Agustí Barrera i Puigví

S’anomena molt sovint la guerra del 1936-39 guerra civil quan, de fet, fou una guerra de classes i d’agressió contra la nació catalana. Pel que fa al primer aspecte, ens trobem, d’una banda, la burgesia industrial i financera, aliada amb l’exèrcit i església (llevat d’honorables excepcions), és a dir, els tradicionals suports del poder, i de l’altra, les classes populars, que s’havien situat al costat del Govern català i dels partits i organitzacions sindicals. Pel que fa al segon aspecte, podem dir que fou una guerra contra Catalunya, contra la seva cultura, la seva identitat; era la voluntat uniformista i assimiladora de l’Espanya atàvica contra les altres nacions de la Península.

La voluntat de destruir Catalunya era present en els protagonistes del pronunciamiento, tal com després es féu evident amb la repressió posterior a l’ocupació militar i amb la política de genocidi cultural i procés d’espanyolització. L’historiador P.Vilar [1] escriu: “El 1936 Catalunya se sentirà atacada com a tal, tan amenaçador era el raonament antiseparatista.” Rovira i Virgili [2] insisteix en la mateixa idea: “Una altra qüestió que sembla també bastant clara, va ser la incidència de les reivindicacions nacionals de Catalunya, en l’origen i evolució del conflicte.”

Hi ha uns tics imperials de l’Estat espanyol cap al que considera les seves colònies interiors, Galícia, Euskadi i Catalunya, que s’han de mantenir sotmeses sota el mot d’ordre: la unidad de los hombres y las tierras de España, concepte ben vigent encara, avui dia. Al diari Avui del 4 de novembre de 1998, en una carta titulada “Garzón és Garzón”, aquest jutge deia: “Lluitar contra la unitat de l’Estat és un dels pitjors crims que es pot cometre.” Darrere d’aquesta formulació, hi ha, però, una raó bàsica: la de l’espoli fiscal de les colònies interiors, que en el cas de la Catalunya Principat és de 14.204 milions d’euros o 2,4 bilions de pessetes l’any 2003. En aquest aspecte és significativa aquella frase que diu: Catalunya no és Espanya, és d’Espanya.

Després del 19 de juliol del 1936, ens trobem amb un doble procés de guerra i revolució, com a conseqüència de l’afebliment de l’Estat. És aleshores quan ultrapasssant el sostre de l’Estatut del 1932, el Govern català asssoleix el nivell més alt d’autogovern des del 1714. Com a exemples del que diem anotem: el 8 de desembre del 1936 surt publicat al BOGC el decret pel qual es crea l’Exèrcit de Catalunya, que per pressions del Govern espanyol serà transformat posteriorment en l’Exèrcit de l’Est; en el BOGC número 217 del 3 d’agost, un decret ordena la formació de la Conselleria de Defensa, que crida a lleves i abasteix el front d’Aragó; pel Decret de Col·lectivitzacions d’Indústries i Comerços del 24 d’octubre de 1936, en el context d’un model d’economia mixta i mitjançant els Comitès Obrers de Control, s’iniciava una forma de socialisme autogestionari que després serà un model per a la Iugoslàvia del mariscal Tito i per a l’Algèria independent de Ben Bella; fins i tot alguns elements del seu articulat s’aprofitaren en el disseny econòmic dels primers anys de la Cuba revolucionària. La creació d’una Escola Popular de Guerra als Escolapis de Sarrià, la formació de le Milícies Pirinenques, sota les ordres directes del Govern, el desenvolupament d’una important indústria de guerra (explosius, armes), situà el nivell d’autogovern molt per sobre del fixat per l’Estatut del 1932.

Rovira i Virgili afirma a la pàgina 32 del llibre abans esmentar: “La resposta catalana a la guerra fou la fermesa a ajudar a Madrid i el front d’Aragó i, lluny de la línia de guerra, fer de motor, de fàbrica de material, de promotora d’iniciatives, Catalunya va mobilitzar més de 200.000 catalans del Principat, una proporció que possiblement no va superar cap altre indret de la Península.” Encara el 12 de gener del 1938, Catalunya aportarà la xifra de 240.000 soldats a l’Exèrcit Popular, que representarà el 40% del seus efectius. Aquest fou l’esforç de guerra de Catalunya noreconegut pel Govern espanyol, que durant els tres anys que durarà la guerra farà tots els possibles per reduir el nivell de l’autogovern català, en una situació de gairebé conflicte permanent entre els dos governs.

Com a prova del conflicte entre els dos governs, tenim l’exemple de Mallorca: quan el capità A. Bayo hi desembarca l’agost del 1936 amb una força expedicionària que havia tramès i sostenia el Govern català i hi estableix un cap de pont. Al cap d’un mes, per una ordre directa del Govern de la República espanyola, tramesa al cap de l’expedició, les milícies abandonen l’illa, sense que el Govern de la Generalitat fos consultat sobre la conveniència de l’ordre d’evacuació. Es tractava de fer fracassar l’expedició, perquè si hagués reeixit, hauria afiançat el prestigi polític i militar del Govern català. Així, Mallorca esdevindrà una base aeronaval feixista, cosa que els permetrà de bombardejar amb comoditat tota la costa catalana.

Opinions autoritzades dins del camp de l’independentisme, defensaren que la guerra dels tres anys s’havia de transformar, aprofitant la situació de feblesa de l’Estat, en una guerra d’alliberament de la nostra terra, és a dir, no caure en el parany de l’antifeixisme, sinó entendre que des de posicions suposadament d’esquerra hi havia una incomprensió, un espanyolisme militant, cap a les nacions de l’Estat, i la mateixa voluntat d’eliminar la nosa que aquestes representaven com a elements diferents.

Durant la guerra, només la feblesa organitzativa i, per tant, la poca influència de l’independentisme polític, Estat Català (EC), Nosaltres Sols (NS), primer presoner de la CNT-FAI i després del maig del 1937 del PSUC, impossibilità que aquest tingués un paper significatiu en el desenvolupament de la contesa.

Després de comprovar el grau d’anticatalanisme i d’espanyolisme del govern de la República, quan s’instal•là a Barcelona, sorgiren veus dient que els catalans no volien ni Franco, ni Negrín. Per explicar aquesta reacció que sembla fora mida, volem exposar el següent: Julián Zugazagoitia (militant del PSOE, diputat al parlament espanyol [1931-36], Ministre de Governació (1937-38), exiliat a París, detingut pels alemanys, lliurat a l’Estat espanyol i afusellat el 1940) reprodueix unes frases de J. Negrín a finals del juliol del 1938, molt aclaridores de la visió que tenia sobre el fet nacional català: “No estoy haciendo la guerra contra Franco -deia Negrín al sotsecretari de la Governació Rafael Méndez- para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. De ninguna manera. Estoy haciendo la guerra por España y para España. Por su grandeza y para su grandeza. Se equivocan los que otra cosa supongan. No hay más que una nación: ¡España! (...) En punto a la integridad de España soy irreductible y la defenderé de los de afuera y de los de adentro.”

Tot un exercici de democràcia. Aquestes opinions, curulles de nacionalisme espanyol i d’anticatalanisme, eren compartides pel president de la República espanyola, M. Azaña, com es pot comprovar al seu llibre La velada de Benicarló. Dialogo de la guerra de España.

Des del moment que el Govern de la República espanyola s’instal•la a Barcelona (novembre de 1937), el Govern de la Generalitat queda reduït a les funcions de l’antiga Diputació provincial. Al llarg del seu mandat, J. Negrín recuperà moltes de les atribucions que tenia el Govern de la Generalitat i el va buidar de poder. Així, el maig de 1937, s’apoderà de l’ordre públic i l’organització militar; el gener del 1938, dels proveïments; el març del 1938, dels transports; l’agost del 1938, de les indústries de guerra catalanes, que passaran a dependre del Govern de la República. Tots aquests fets l’enfrontaran amb el Govern presidit per Lluís Companys.

Així doncs, veiem que l’espanyolisme més ranci és un lloc comú tant per als espanyols de dreta com per als d’esquerra, i que durant els tres anys de guerra aquests darrers no dubtaren a gredir-nos quan es defensaven les quotes de poder del Govern de la Generalitat o elements de la nostra identitat nacional.

Després de l’ocupació el gener del 1939, els catalans perdérem per partida doble, com a catalans i com a treballadors. Si la repressió fou tan despietada i llarga és perquè els vencedors volien esborrar els avenços que s’havien fet en el procés de construcció nacional i en les conquestes revolucionàries del període 1936-37. El record de les conquestes socials i nacionals aconseguides durant el lapse de temps del 1931-37, amb el seu nivell d’autogovern, continua viu en el record, la història i l’imaginari col·lectiu. Es tracta d’aprendre dels errors i potenciar els encerts, en el procés de construcció de la nova societat independent i socialista del futur.

Agustí Barrera i Puigví

[1] Vilar, Pierre (1986): La guerra civil espanyola. Barcelona: Editorial Crítica
[2] Rovira i Virgili, Antoni (1998): La guerra que han provocat. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1998.